Crítica
cinema
Dos vells amants als fogons
Juliette Binoche i Benoît Magimel van enamorar-se durant el rodatge de Les Enfants du siècle (1999), un film de Diane Kurys sobre la relació tumultuosa de George Sand i Alfred de Musset, i van ser parella durant uns anys. Passat el temps, Tran Anh Hung ha fet que es retrobessin a La passion de Dodin Bouffant, en què interpreten uns vells amants (ell és un prestigiós gastrònom i ella, Eugénie, fa de cuinera al seu servei) que, com diu el personatge assumit per Magimel, són a la tardor de la vida. Com si, a més, els actors recordessin l’amor viscut quan encara eren joves, la pel·lícula està impregnada d’una certa malenconia: quan la parella sembla sentir-se més unida, apareix una malaltia fatal. També hi és palpable la nostàlgia. Inspirada en una novel·la de Marcel Rouff, ambientada a finals del segle XIX a l’antiga regió d’Anjou (que correspondria a l’actual departament de Maine i Loira) i publicada l’any 1920, rebatejada A fuego lento a l’Estat espanyol, és una reivindicació de la tradició de la refinada alta gastronomia francesa, eclipsada des de fa un cert temps per la modernitat culinària d’altres llocs, i dels productes de la França des terroirs com a contrapunt als sabors uniformitzats de l’actual globalització.
Premiat a Canes per la seva tasca com a director en aquest film, Tran Anh Hung (vietnamita prou afrancesat per abordar l’adaptació d’una novel·la de referència pel que fa a la celebració de la gran cuina francesa) renova el seu cinema sensorial, revelat fa trenta anys amb L’olor de la papaia verda, una pel·lícula, per cert, en què es cuina, com també en altres de seves de posteriors en què va derivar cap a un esteticisme embafador. En aquest cas, però, la minuciosa elaboració dels plats és l’element essencial. És així que tot comença amb la tan llarga com fascinant preparació silenciosa, comandada sàviament per Eugénie, d’un àpat que Dodin Bouffon compartirà amb un grup d’amics burgesos: de fet, hi ha una atmosfera força burgesa en una pel·lícula amb un hedonisme com d’una altra època que, per això mateix, es fa seductor.
Hi ha altres elaboracions culinàries (com ara el sopar que fa que, per primera vegada, el gastrònom cuini per a la seva estimada cuinera) que mostren l’amor amb què s’han de fer les coses. I també una taula parada en un dia d’estiu filmada amb sensibilitat pictòrica. Hi ha alguna cosa certament plaent en aquest film, però també arriba un moment en què és possible tenir una certa sensació d’empatx.