La llengua embastardida del nazisme

Aga­fes La llen­gua del Ter­cer Reich, traduït per pri­mera vegada al català a Folch & Folch per Lola Fígols (quina llàstima que el seu nom no apa­re­gui ni a la por­tada ni als crèdits: tan bé que anàvem dar­re­ra­ment en el reco­nei­xe­ment a la feina dels tra­duc­tors), i et pen­ses que et dedi­caràs a fer memòria de la impressió que va cau­sar-te quan vas lle­gir-lo per pri­mera vegada en cas­tellà, fa més de vint anys, en l’edició de Minúscula (trad. Adam Kovac­sics, 2001). Però no hi ha aquí cap exer­cici de reme­mo­ració d’emo­ci­ons anti­gues: tot el que hi diu Vic­tor Klem­pe­rer (Lands­berg, Polònia, 1881-Dres­den, 1960) s’ha reno­vat, inten­si­fi­cat i bana­lit­zat en menys de dues dècades. Aquest no és un lli­bre, per tant, del qual adqui­rir velles noci­ons d’història a través d’un filòleg que, en les con­di­ci­ons més hor­ri­bles, va impo­sar-se el deure de “donar tes­ti­moni fins al final” amb les eines de la seva dis­ci­plina, ana­lit­zant la mena de llen­guatge embas­tar­dit per l’odi que havien pro­pa­gat els nazis, sinó un lli­bre sobre el pre­sent, sobre la nos­tra manera d’“inge­rir parau­les com dosis minúscu­les d’arsènic” que, de mica en mica, pro­du­ei­xen el seu efecte tòxic. És, doncs, un lli­bre que fa molt de mal, perquè no és el docu­ment d’un temps pas­sat: és una advertència viva.

Encara no hi apa­rei­xen els tuits de la ultra­dreta des­ca­mi­sada d’avui, però hi són pres­sen­tits a cada pàgina. Alguns quasi tex­tu­al­ment, com en el culte a l’heroi i el seu repre­sen­tant modern, l’espor­tista mus­culós i fan­farró (i aquí venen al cap unes quan­tes imat­ges de Vla­di­mir Putin espi­tre­gat a la seva datxa o del castís San­ti­ago Abas­cal caval­cant a càmera lenta), o en el gir sob­tat de fana­tisme o fanàtic, que en ale­many havien tin­gut sem­pre con­no­ta­ci­ons repro­va­bles, per trans­for­mar-los en atri­buts posi­tius i virils (avui en diríem “blan­que­jar” un con­cepte). La cor­rosió del llen­guatge sota el domini nazi, que el jueu Klem­pe­rer es va entre­te­nir a exa­mi­nar minu­ci­o­sa­ment a la premsa, la lite­ra­tura, els dis­cur­sos de par­tit i les con­ver­ses de car­rer men­tre mal­vi­via a Dres­den (el seu matri­moni amb una dona ària li va donar el pri­vi­legi de sobre­viure, tot i per­dre la càtedra de filòleg a Dres­den i veure’s forçat a tre­ba­llar de peó en una fàbrica), s’infil­trava en tots els actes de la vida i con­ta­gi­ava fins i tot aquells que cre­ien ser-ne immu­nes pel fet de no com­bre­gar amb els deli­ris hit­le­ri­ans.

A la Lin­gua Ter­tii Impe­rii (LTI), hi abun­den les sigles, els super­la­tius, les abre­vi­a­ci­ons, els sig­nes d’excla­mació, la difa­mació per mitjà de noms ridículs, l’argot sen­ti­men­ta­lit­zat, les come­tes iròniques, i també, un dia qual­se­vol i en boca d’un veí apre­ciat, expres­si­ons infa­mes, com ara “expe­dició de càstig” per refe­rir-se als cops de porra pro­pi­nats amb la cama­ri­lla a un grup de comu­nis­tes a qui tot seguit es fa empas­sar oli de ricí.

Fins aquell moment, a Vic­tor Klem­pe­rer el nazisme no li sem­blava més que “una aber­ració tri­vial i pas­sat­gera d’uns quants insa­tis­fets menors d’edat”. De cop era una altra cosa, molt més infec­ci­osa: el llen­guatge escriu i pensa per tu, com deia Schi­ller, però també guia les teves emo­ci­ons i con­trola la teva ànima, si obli­des que fins i tot com a par­lant pots ele­gir.