Tom Carr i l'etern retorn

Un etern retorn no és mai el que sem­bla. De la mateixa manera que un loop és una ite­ració tem­po­ral que ocupa cada vegada dis­tints trams de temps, la història i les seves for­mes es repe­tei­xen per a esde­ve­nir úniques, irre­pe­ti­bles. Això suc­ce­eix amb el cons­truc­ti­visme, un dels grans cor­rents artístics apa­re­guts rere el pre­sumpte assas­si­nat diví pro­fe­tit­zat per Nietz­sche. Matem Déu per cer­car-lo, res­sus­ci­tat, entre les for­mes geomètri­ques. Esber­lem la geo­me­tria tot cer­cant un horitzó rere el qual, pre­sump­ta­ment, s'amaga el no-res.

L'obra de Tom Carr no s'escapa a aquesta fórmula. Neix gai­rebé per casu­a­li­tat a Tar­ra­gona. I als qua­tre anys, com si fos un calçot, és tras­plan­tat als EUA. Als divuit anys, deci­deix de tor­nar a Cata­lu­nya per for­mar-se com a pin­tor. Davant seu, un no sap si està amb un pagès mironià del Camp de Tar­ra­gona o amb un cow­boy col­rat pel sol i els fan­tas­mes d'Ari­zona.

Res més mistèric que l'atzar, però. Men­tre estu­di­ava Belles Arts a Bar­ce­lona, un dia s'acostà a la Fun­dació Miró. Tot­hom anava boig perquè Cal­der estava mun­tant la seva famosa font de mer­curi. Neces­si­tava una eina però ningú ente­nia la paraula en anglès. Tom va fer de tra­duc­tor: tena­lles! I aquest màgic estri deter­minà, amb la seva ombra, la pri­mera ins­tal·lació de Tom Carr, a l'Espai 10 de la Fun­dació. Era l'any 1981. I poc després, Tom s'interessa per l'arqui­tec­tura lumínica a les façanes d'edi­fi­cis històrics. A Cadaqués, l'arqui­tecte i gale­rista Lan­franco Bom­be­lli va accep­tar una pro­posta per il·lumi­nar l'església. I de pas, li orga­nitza la seva pri­mera expo­sició comer­cial. Més enda­vant, també inter­vindrà al Museu de Ceret.

Si ens hi fixem bé, Tar­ra­gona, Cadaqués i Ceret mar­quen les tres pri­me­res eta­pes del cubisme picassià. I Bar­ce­lona, els seus orígens artístics. Doncs, no fa gai­res mesos, Carr, com un bon assassí, està tor­nant als esce­na­ris del crim –perquè l'art con­tem­po­rani és un crim, en tots els sen­tits del mot–. Encara recent la seva inter­venció a Ceret, exposa a la gale­ria Cadaqués/Huc Malla, i acaba de clau­su­rar una retros­pec­tiva a la Fun­dació Caixa Tar­ra­gona.

Encara oberta l'expo­sició de Cadaqués, és iti­ne­rant la seva retros­pec­tiva al Celler de la Masia de Can Barra, un indret acces­si­ble a peu des de casa seva, a Sant Quirze del Vallès. Rever­be­ra­tio, que s'inau­gura aquest dijous, recull l'obra de Carr entre el 1974 i el 2009. Comis­sa­ri­ada per Fina Duran, l'obra de Carr retorna al pai­satge on va ser produïda, com en un fals etern retorn que des­tru­eix qual­se­vol noció cro­nològica o àdhuc evo­lu­tiva. Sant Quirze tenia tres anys quan va ser llençat esca­les avall pel gover­na­dor romà, tot asso­lint el mar­tiri. Carr no sabia encara que s'ins­tal·laria a Sant Quirze quan emprava les esca­les com a espai arqui­tectònic inte­grat en labe­rints espi­rals. Tam­poc sabia que la mare de Cir –o Quirze—, Santa Juli­eta, es tre­ba­lla­ria el mar­tiri essent ser­rada pel mig després de patir un mar­tiri de claus d'ebe­nis­te­ria. Serra i claus que Carr empra al seu taller per cons­truir mòbils post­cal­de­ri­ans en fràgils equi­li­bris. Pot ser que l'art con­tem­po­rani, en el seu camí espi­ri­tual, cer­qui el mar­tiri com a forma inversa de san­ti­fi­car l'assas­si­nat?

D'altra banda, aquest estiu Carr ha conclòs la reforma del parc aquàtic d'Illa Fan­ta­sia, a Vilas­sar. Ha dis­se­nyat espais i mobi­li­ari, però sobre­tot n'ha il·lumi­nat l'aigua. Fixem-nos que Buïgas, a les Fonts de l'Expo­sició Inter­na­ci­o­nal del 1929, posava els focus dins de l'aigua. Carr la il·lumina des de fora. El 1929, la cul­tura fou ves­tida d'espec­ta­cle. El 2010, oci i cul­tura són una mateixa cosa, ama­rats en un cor­rent de pen­sa­ment líquid...

I després del repàs vital que sig­ni­fica una retros­pec­tiva que abarca 35 anys de tre­ball, Tom es tancà al seu estudi. Tan sols res­ta­ven retalls, nega­tius en fusta con­glo­me­rada d'un esforç immens. I decidí d'immer­gir-se en un món de res­tes per des­co­brir que rere un horitzó vital, hi ha el com­ple­men­tari, el reflex emmi­ra­llat del que ja hem fet. El resul­tat: la mos­tra Tot és ara i res, un títol ins­pi­rat en Joan Vinyoli per des­co­brir que rere cada horitzó hi ha un altre horitzó, que sota el mar l'horitzó és la barca i que l'etern retorn no és mai el que sem­bla. Pre­gun­teu, si no, a Caront.