Música

Música

‘Tribute bands’, l’art de sonar com els originals

Desenes de grups que homenatgen bandes nacionals i internacionals estan tenint un èxit considerable en el circuit de la música en directe, amb una aposta segura: les cançons

Sovint aquests grups estan formats per músics molt experimentats capaços de reproduir exactament temes d’ABBA, Queen i altres clàssics

Els grups d’homenatge o tribute bands no són un fenomen nou: n’hi ha, com a mínim, des dels temps en què Elvis i els Beatles van revolucionar la música popular del segle XX. Es podria dir que no hi ha cap grup important en la història del rock que no tingui, com a mínim, una banda d’homenatge, i alguns en tenen centenars, com és el cas de Queen. A Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol proliferen les tribute bands que homenatgen grups tant internacionals com nacionals, cada vegada amb una qualitat superior, tant pel que fa a la destresa instrumental com al muntatge escènic i escenogràfic. Per a molts músics als quals els ha costat obrir-se camí amb les seves pròpies cançons, fer versions d’èxits aliens ha estat una sortida professional tan legítima com, en alguns casos, ben recompensada.

Aquest seria el cas de Jonathan Argüelles (Mataró, 1985), un professional molt conegut en l’escena musical catalana, perquè hi ha tocat gairebé totes les tecles, fent ràdio, dedicant-se des de fa anys a la promoció discogràfica, com a membre de diversos grups amb repertori propi –va publicar un disc amb Inèdits i dos amb Junts– i, en els últims anys, assumint la veu principal de Sau 30, al costat de Pep Sala i la resta de músics originals del grup osonenc. Però Argüelles és també el bateria de Los 80 Principales, una prestigiosa formació de versions de clàssics dels anys vuitanta, reconeguda dues vegades amb els premis Arc de la música en directe a Catalunya, i fa 8 o 9 anys els mateixos components d’aquest grup van posar en marxa un projecte paral·lel que ha superat totes les seves previsions: ABBA The New Experience. Evidentment, es tracta d’una tribute band dedicada a la cèlebre banda sueca, integrada pels quatre instrumentistes que també formen Los 80 Principales –a més d’Argüelles, el guitarrista Xavi Lario, el teclista Marc Ferrando i el baixista Rafa Martín– més quatre vocalistes, òbviament dos homes i dues dones, que fan els respectius papers vocals dels quatre ABBA originals: Clara Dini és Agnetta, Joaquín Catalán és Björn, Juanma Sánchez és Benny i Ana K. Garcia és Anni-Frid o, simplement, Frida. “Hi ha una rossa i una morena, sí, però no són imitadors ni porten perruques: tots tenen la seva pròpia personalitat artística. Sempre hem tingut clar que la línia entre la proximitat als originals i el friquisme pot arribar a ser molt fina i no volem traspassar-la.”

De fet, tots tenen currículums importants en el món de la música: Rafa Martín, per exemple, ha tocat amb Lluís Llach i Antonio Orozco, i tant els cantants que han passat pel grup com els actuals han actuat en tot tipus d’escenaris teatrals, musicals i televisius. Per què, doncs, es dediquen a recrear la música i l’estètica d’ABBA? “Si vols viure de la música a Catalunya fent la teva pròpia música, l’única opció és tenir un gran èxit, i això no és fàcil”, explica Argüelles, que defensa, ben convençut, la via que van decidir obrir amb ABBA The New Experience “per inquietuds i per obrir mires” musicalment parlant. “ABBA té l’etiqueta eurovisiva, però això és reduir-ne massa els mèrits, perquè el grup té molt bones cançons, molt més enllà fins i tot dels temes que la gent coneix més com ara Mamma mia, Chiquitita i Dancing queen. Però també s’ha de dir que tenen molt poques cançons que siguin completament desconegudes per al gran públic. Nosaltres en toquem entre 20 i 22 en un espectacle que dura generalment una hora i tres quarts.” Fins i tot fan una petita pinzellada, en un medley, d’alguna de les noves cançons que els suecs van llançar fa un parell d’anys, al disc Voyage, quan ningú ja no esperava que gravessin temes nous.

ABBA The New Experience és un projecte d’èxit, amb mig centenar d’actuacions realitzades l’any passat per tota la geografia estatal. El grup ha actuat en grans festivals com ara el de Pedralbes i el Mil·lenni i als principals escenaris, entre els quals hi ha el Palau de la Música Catalana, i exhaureix les entrades a tot arreu. Dues de les seves actuacions més importants, no per multitudinàries sinó per simbòliques, han tingut lloc en actes organitzats al consolat de Suècia a Barcelona i a l’ambaixada del mateix país a Madrid. Fan concerts tant amb el públic dret com assegut, en un format més teatral, i aquesta adaptabilitat els va permetre superar amb nota el gran repte que va suposar la pandèmia per al sector de la música en directe. El seu espectacle actual es titula Evolution, perquè “implica una voluntat de portar l’espectacle més enllà en el terreny sonor i visual, ja que en definitiva les cançons són les que són”, explica Argüelles, que hi afegeix que entre els reptes de futur del grup hi ha l’accés al mercat internacional.

Momo no és Freddie

Tampoc el madrileny Momo Cortés intenta imitar Freddie Mercury, tot i que lidera una de les principals bandes d’homenatge a Queen de l’Estat espanyol, on no li falta competència: bandes com Queen Forever, l’argentina God Save the Queen, la britànica Majesty i les italianes Vipers Queen Tribute i Break Free es mouen en els mateixos paràmetres i escenaris. “Jo sempre he estat molt fan de Queen”, explica Momo, home de sòlida formació musical, actualment resident a Alcorcón. “Tot va sorgir fa més de vint anys en una nit de marxa per Madrid. En un local anomenat Honky Tonk hi havia un piano i jo em vaig posar a tocar cançons de Queen. Un programador m’hi va veure i em va proposar que muntés una banda”, explica Momo, que remarca que quan van començar a treballar d’una manera més professional amb el repertori de Queen eren “una raresa” en el panorama estatal. El 2003 Momo va ser seleccionat per protagonitzar el musical Queen: We will rock you i això li va permetre conèixer Brian May i Roger Taylor. Amb May va tenir “molt bona connexió”. “Li va agradar el meu grup, justament perquè no intentàvem imitar-los, i vam arribar a col·laborar a Tanto amor no es bueno, una versió de Too much love will kill you. Quan fèiem el musical, de tant en tant s’hi presentava per sorpresa i pujava a tocar amb nosaltres a l’escenari”, recorda Momo, que remarca que amb la seva banda sempre han “fugit de les disfresses i les imitacions”. “El que fem és més aviat un homenatge; a més, la màgia de Freddie és inimitable i intentar copiar-lo és massa arriscat.” Momo , que toca sovint per Catalunya, té també una banda de versions més variades (Rockover) i el seu projecte com a solista amb repertori propi i tres àlbums publicats fins ara. Entre les tres propostes, acaba fent entre 40 i 50 concerts a l’any per tot l’Estat –van arribar a tocar a Bristol, en una convenció internacional de fans de Queen–, gairebé un per setmana, però Queen és el seu gran reclam. “En el nostre propi sector es critiquen els grups d’homenatge, però al cap i a la fi és el públic qui té l’última paraula.”

La Mirona: un tribut al mes

Tant ABBA The New Experience com Momo han actuat a La Mirona, de Salt, la principal sala de concerts de les comarques gironines. “La nostra prioritat és programar grups amb temes propis, però no podem obviar que actualment hi ha molta demanda de grups d’homenatge perquè la gent vol escoltar el que coneix”, explica el director de La Mirona , Quim Marcé, que subratlla que aquestes formacions tenen cada cop un nivell més alt. “Ha de ser molt bon músic, conèixer molt bé el repertori del grup que vols homenatjar i fer-lo exacte, perquè és el que busquen els seus seguidors”, indica Marcé, i es refereix als casos esmentats, però també a The Other Side (Pink Floyd), Brothers in Band (Dire Straits) i altres formacions que han passat per la sala gironina. “Jo no programaré mai un grup tribut d’una banda en actiu, com podria ser Estopa, quan els originals estan voltant per altres escenaris, perquè si ho fes perdria la credibilitat com a sala”, explica Marcé, que ha decidit programar, amb mesura, una dotzena de tribute bands a l’any. Les properes seran Me Cuesta Tanto Olvidarte (Mecano) i, en una òrbita diferent, el tribut a Pau Donés que, amb tres veus convidades, oferiran els músics originals de Jarabe de Palo.

Elvis, Beatles i Stones
Parlàvem d’Elvis i els Beatles i, de fet, els seus imitadors i grups d’homenatge són gairebé dos subgèneres a part, per la seva tradició, amplitud i diversitat de propostes. En el cas dels Beatles, a Catalunya hi ha bandes de llarg recorregut com ara Abbey Road, una formació creada el 1989 que té fins i tot una proposta familiar (Beatles for Kids). I el 1995 van néixer els Smoking Stones, en homenatge a la banda de Jagger i Richards.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia