“Hi ha gent que et sorprèn que encara no conegui el Palau”

Hi vaig entrar, com tants altres socis, gràcies al meu avi, que m’hi va portar quan tenia 14 o 15 anys. La música, de fet, sempre m’ha agradat, i crec que hi tinc sensibilitat. Vaig començar a tocar el piano quan tenia 17 anys i als Jesuïtes de Sarrià, per exemple, hi havia qui no suportava la classe de música i a mi, en canvi, m’encantava. El meu avi, que anava a festivals com ara els de Lucerna i Bayreuth, em va dur quan tenia 14 anys al de Pasqua de Salzburg i em va encantar. Hi dirigia Von Karajan, amb aquelles mans que tenia, i va ser espectacular. I aquell Parsifal tampoc l’he oblidat mai. Va ser el meu avi, doncs, qui em va mostrar aquest món abans que ningú...

Sí, el 2010, concretament. Em van cridar per formar-ne part i ho vaig fer encantat.

Un Palau molt ordenat i endreçat. I després, també, un equip molt bo i professional que, tot i haver estat a les juntes, no coneixia del tot. Em va impressionar, d’altra banda, el gran respecte que li tenen, al Palau, sales de concerts de primer ordre europeu i mundial, així com també els artistes que hi venen a actuar.

Sí. Una de les coses bones de l’etapa de Mariona Carulla com a presidenta va ser, precisament, haver sabut recuperar aquesta confiança. Aquesta és una institució molt sòlida i, per molt greu que fos el que va passar, va saber mantenir aquesta confiança, com ho demostra el fet que, tant en nombre de socis com de captació de fons, hem crescut. Números a banda, però, noto que la societat s’estima l’Orfeó Català, el Palau... i desitja que les coses vagin bé.

Fer el Palau encara més universal. Aquest seria una mica el resum del pla. Hem tingut sempre l’afany de fer conviure el que és universal amb el que és local i aquesta és una cosa sobre la qual ens agradaria continuar incidint en el futur per créixer.

Bé, hi ha eines de màrqueting per accedir i atreure públics... en aquest sentit està tot bastant inventat. Sabem, per exemple, que moltíssima gent del Palau, prop del 80%, només hi ve un cop l’any. Són gent, per tant, que sabem del cert que s’estima el Palau i que li agrada la música, però cal treballar perquè vingui més. I, d’altra banda, hi ha molts catalans que encara no coneixen el Palau i que els encantaria i gent, també, que no el coneix i l’hauria de conèixer. Hi ha vegades que parles amb segons qui i, quan et diuen que no l’han visitat mai, penses: “Ostres, de debò que algú com vostè no ha estat mai al Palau?” Puc arribar a entendre que algú d’un poble de Catalunya lluny de Barcelona no l’hagi trepitjat mai, però hi ha gent que francament em sorprèn.

La varietat no és cap problema, sinó que és una de les nostres fortaleses. Tenim una programació eclèctica amb espai per a la clàssica, és clar, però també la sarsuela, Elvis Costello o Raimo. Quan es valoren les millors sales del món, no es fa només segons l’acústica que tenen o la qualitat dels artistes que hi actuen, sinó també per la varietat en l’oferta, que en el nostre cas és molta i creiem que ha de seguir sent així. Aquesta varietat, però, ha de tenir qualitat i, si es fa flamenc, ha de ser el millor flamenc. El que volem, doncs, és tenir una relació de partenariat amb els promotors. Més diàleg, comunicació i confiança mútua.

Sí, perquè els últims anys, gràcies sobretot a la feina extraordinària de Simon Halsey [director, entre el 2016 i el 2022, de l’Orfeó], s’ha aconseguit situar l’Orfeó, així com el cor de noies o el de cambra, a un nivell internacional molt important. L’any passat, en aquest sentit, actuar a Berlín amb Petrenko i la Filharmònica de Berlín va suposar una fita considerable i, d’un temps ençà, són les orquestres i els directors els que ens truquen perquè l’Orfeó actuï amb ells, no pas a l’inrevés.

Defensant i donant suport a la llengua catalana, la música catalana i la cultura catalana en general. Són coses que formen part del nostre ADN i a les quals no podem renunciar.