Llibres

CRÍTICA LITERÀRIA

Dissecció de l’ànima humana

Són, en efecte, nou­ve­lles, totes tres. Però, així com Mort d’Ivan Ilitx i La sonata Kreut­zer com­par­tei­xen el que podríem ano­me­nar una simi­lar atmos­fera moral, la ter­cera, Hadjí Murat, va per una altra banda. El pro­ta­go­nista de la pri­mera és un home que a les aca­ba­lles de la seva vida —una vida que s’escurça a l’equa­dor dels qua­ranta per una cruel malal­tia— s’adona que s’ha equi­vo­cat en tot, de mig a mig. “Se li havia acu­dit que podia ser cert allò que fins ara li havia sem­blat abso­lu­ta­ment impos­si­ble: que no hagués vis­cut com havia de viure.” No l’ha mogut sinó el propòsit de menar una existència “agra­da­ble i deco­rosa”. Aquest era el seu objec­tiu; més que això, la seva obsessió. Però el desig de benes­tar i el prin­cipi del decòrum se li han aca­bat girant en con­tra. Al final, ja gai­rebé sense alè, mori­bund, Ivan Ilitx s’exclama, des­es­pe­rançat: “No hi ha cap expli­cació! Patir, morir... ¿Per què?” La pre­gunta —d’allò més retòrica— segu­ra­ment hau­ria encan­tat a Antoine Roquen­tin, el pro­ta­go­nista de La nàusea de Sar­tre.

Com en el cas de La sonata Kreut­zer, l’arti­fici for­mal és mínim. En aquesta última, un home explica la seva pròpia història a un com­pany de pas­satge en un tren. En totes dues novel·les, se’ns pre­senta l’indi­vidu nu, irre­mis­si­ble­ment sol. Ivan Ilitx no ha comès cap delicte, com és el cas de Pózdni­xev, que ha assas­si­nat la seva dona. Però, al llit de mort, acaba expres­sant un odi sense pal·lia­tius per la seva família, i només suporta la presència d’un ser­vent, que li aguanta les cames enlaire, cosa que li alleuja el dolor.

El pro­ta­go­nista de La sonata Kreut­zer és un home tem­pe­ra­men­tal, que durant la seva joven­tut havia estat un las­ciu i que, un cop casat, con­si­dera que la con­cu­piscència con­du­eix sem­pre a la depra­vació i a l’envi­li­ment. Després de pas­sar un temps a la presó, l’aca­ba­ran abso­lent en el judici: el jutge con­clou que la dona s’ha cap­tin­gut infi­del­ment. Es tracta d’una història càustica, sense ni un bri d’espe­rança: l’opinió que el nar­ra­dor té del casa­ment —només creu en els enllaços con­cer­tats— resulta deso­la­dora: “El noranta-nou per cent dels matri­mo­nis viuen el mateix infern que jo vivia.” En el seu pen­sa­ment extrem, tan radi­cal, tan poc donat al matís, de tant en tant Pózdni­xev hi toca molt: “Aquesta és la sal­vació i la per­dició de l’home: que, vivint mala­ment, es pot emboi­rar per no veure la misèria del seu estat.” Si ampliem el sig­ni­fi­cat d’home també a la dona (amb el benentès que ell, però, només es refe­ria als mas­cles), l’afir­mació revela un caràcter força uni­ver­sal, dins el matri­moni o fora. Tols­toi ana­litza amb mà mes­tra els meca­nis­mes de l’engany de la consciència i la devas­ta­dora influència de la gelo­sia en la relació entre dos amants. Si hem escrit que Mort d’Ivan Ilitx era una història man­cada d’espe­rança, La sonata Kreut­zer (títol d’una famosa obra de Beet­ho­ven), ho és encara més: “En teo­ria se suposa que l’amor és una cosa ele­vada, ideal, i a la pràctica és una abjecció, una por­que­ria, que fa fàstic i ver­go­nya de recor­dar i de par­lar-ne.”

A par­tir d’una flor molt resis­tent —una mena de card—, Tols­toi ens comença expli­cant la història de l’heroi Hadjí Murat, un àvar que, després de llui­tar afer­ris­sa­da­ment con­tra els rus­sos, s’hi aliarà. Per això, trenca amb l’imam Xamil, el seu antic aliat, i abraça els afec­tes al tsar Nico­lau, com és ara en Voront­sov, a qui “encan­tava ser la per­sona que havia acon­se­guit atreure i aco­llir l’ene­mic de Rússia més impor­tant i més poderós després de Xamil”. Hadjí Murat és una novel·la —hi insis­teixo— molt dife­rent de les dues ante­ri­ors: per l’ambi­en­tació, pels per­so­nat­ges, pel valor històric (el pro­ta­go­nista, un ardit guer­rer que recorda els herois èpics medi­e­vals, va exis­tir en la rea­li­tat, no sols en la ficció). Les baio­ne­tes llui­ten con­tra les dagues, com l’Església orto­doxa ho fa con­tra l’islam. Però, més enllà de l’estil, hi ha una fibra humana que ager­mana totes tres obres: bé que la sole­dat de Hadjí Murat no tin­gui res a veure amb la dels altres dos, és també dramàtica. O tràgica, en el seu cas: “De sobte es va estre­mir tot, va sepa­rar-se de l’arbre i, llarg com era, com un card segat, va caure de cara i ja no es va moure.”

Quant a la tra­ducció d’Arnau Barios, no des­me­reix gens de la que va sig­nar, ara fa gai­rebé cinc anys, de l’Eugeni One­guin, de Puixkin, una obra mes­tra.

Tres novel·les breus
Autor: Lev Tolstoi, Traducció del rus d’Arnau Barios.
Editorial: Club Editor.
Pàgines: 402


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia