Dissecció de l’ànima humana

Són, en efecte, nouvelles, totes tres. Però, així com Mort d’Ivan Ilitx i La sonata Kreutzer comparteixen el que podríem anomenar una similar atmosfera moral, la tercera, Hadjí Murat, va per una altra banda. El protagonista de la primera és un home que a les acaballes de la seva vida —una vida que s’escurça a l’equador dels quaranta per una cruel malaltia— s’adona que s’ha equivocat en tot, de mig a mig. “Se li havia acudit que podia ser cert allò que fins ara li havia semblat absolutament impossible: que no hagués viscut com havia de viure.” No l’ha mogut sinó el propòsit de menar una existència “agradable i decorosa”. Aquest era el seu objectiu; més que això, la seva obsessió. Però el desig de benestar i el principi del decòrum se li han acabat girant en contra. Al final, ja gairebé sense alè, moribund, Ivan Ilitx s’exclama, desesperançat: “No hi ha cap explicació! Patir, morir... ¿Per què?” La pregunta —d’allò més retòrica— segurament hauria encantat a Antoine Roquentin, el protagonista de La nàusea de Sartre.

Com en el cas de La sonata Kreutzer, l’artifici formal és mínim. En aquesta última, un home explica la seva pròpia història a un company de passatge en un tren. En totes dues novel·les, se’ns presenta l’individu nu, irremissiblement sol. Ivan Ilitx no ha comès cap delicte, com és el cas de Pózdnixev, que ha assassinat la seva dona. Però, al llit de mort, acaba expressant un odi sense pal·liatius per la seva família, i només suporta la presència d’un servent, que li aguanta les cames enlaire, cosa que li alleuja el dolor.

El protagonista de La sonata Kreutzer és un home temperamental, que durant la seva joventut havia estat un lasciu i que, un cop casat, considera que la concupiscència condueix sempre a la depravació i a l’enviliment. Després de passar un temps a la presó, l’acabaran absolent en el judici: el jutge conclou que la dona s’ha captingut infidelment. Es tracta d’una història càustica, sense ni un bri d’esperança: l’opinió que el narrador té del casament —només creu en els enllaços concertats— resulta desoladora: “El noranta-nou per cent dels matrimonis viuen el mateix infern que jo vivia.” En el seu pensament extrem, tan radical, tan poc donat al matís, de tant en tant Pózdnixev hi toca molt: “Aquesta és la salvació i la perdició de l’home: que, vivint malament, es pot emboirar per no veure la misèria del seu estat.” Si ampliem el significat d’home també a la dona (amb el benentès que ell, però, només es referia als mascles), l’afirmació revela un caràcter força universal, dins el matrimoni o fora. Tolstoi analitza amb mà mestra els mecanismes de l’engany de la consciència i la devastadora influència de la gelosia en la relació entre dos amants. Si hem escrit que Mort d’Ivan Ilitx era una història mancada d’esperança, La sonata Kreutzer (títol d’una famosa obra de Beethoven), ho és encara més: “En teoria se suposa que l’amor és una cosa elevada, ideal, i a la pràctica és una abjecció, una porqueria, que fa fàstic i vergonya de recordar i de parlar-ne.”

A partir d’una flor molt resistent —una mena de card—, Tolstoi ens comença explicant la història de l’heroi Hadjí Murat, un àvar que, després de lluitar aferrissadament contra els russos, s’hi aliarà. Per això, trenca amb l’imam Xamil, el seu antic aliat, i abraça els afectes al tsar Nicolau, com és ara en Vorontsov, a qui “encantava ser la persona que havia aconseguit atreure i acollir l’enemic de Rússia més important i més poderós després de Xamil”. Hadjí Murat és una novel·la —hi insisteixo— molt diferent de les dues anteriors: per l’ambientació, pels personatges, pel valor històric (el protagonista, un ardit guerrer que recorda els herois èpics medievals, va existir en la realitat, no sols en la ficció). Les baionetes lluiten contra les dagues, com l’Església ortodoxa ho fa contra l’islam. Però, més enllà de l’estil, hi ha una fibra humana que agermana totes tres obres: bé que la soledat de Hadjí Murat no tingui res a veure amb la dels altres dos, és també dramàtica. O tràgica, en el seu cas: “De sobte es va estremir tot, va separar-se de l’arbre i, llarg com era, com un card segat, va caure de cara i ja no es va moure.”

Quant a la traducció d’Arnau Barios, no desmereix gens de la que va signar, ara fa gairebé cinc anys, de l’Eugeni Oneguin, de Puixkin, una obra mestra.