Paradís pervers

Amb unes imatges en negre de llarga durada comença (i també acaba) The zone of interest , títol que, adoptant el de la novel·la de Martin Amis en la qual parcialment s’inspira aquesta pel·lícula de Jonathan Glazer, correspon a l’eufemisme amb què les SS anomenaven els 40 metres quadrats que rodejaven el complex d’Auschwitz-Birkenau. Possiblement una manera d’assumir l’irrepresentable dels camps d’extermini, en particular de les càmeres de gas. En tot cas, allò que es representa a The zone of interest va passar justament a un costat del camp: a la casa, amb jardí, on va instal·lar-se Rudolf Höss, el primer comandant d’Auschwitz, amb l’esposa, Hedwig, i cinc fills.

Glazer, doncs, vol fer sentir l’horror deixant-lo fora de camp visual, a banda de mostrar la xemeneia fumejant dels forns crematoris. L’horror, de fet, es representa a través d’una família que fa per viure normalment en un paradís (ho diu Hedwig Höss, interpretada per Sandra Hüller, també protagonista d’Anatomie d’une chute) al costat d’un infern: una cadena industrial de la mort que el patriarca, convertint-se així en un dels grans criminals de la història, contribueix a posar en funcionament. Per això, duent al límit el concepte de la dissociació cognitiva i la negació de l’horror, pot estranyar que Glazer presenti Höss com algú que no vol veure (mostrant-lo primer amb una bena als ulls) una realitat que va organitzar amb convicció i orgull de SS: fins s’entreveu a les seves memòries, encara que volgués exculpar-se (allò que havia de complir ordres) essent menat a escriure-les en una presó de Cracòvia abans de ser jutjat i condemnat a mort. Això mentre que l’esposa diu a la seva mare, de visita al paradís, que “els jueus estan al costat del mur” que, semblant-li horrorós, vol tapar amb una heura. El cas és que, a través d’un dispositiu formal que fa que observem els personatges i a la vegada ens sentim com si habitéssim a la mateixa casa, Glazer sembla suggerir-nos (crec que una mica perversament fent tota la humanitat culpable) que també nosaltres vivim d’esquena als horrors del món: els Höss com un mirall? Potser és una mica massa.

Cineasta (tot i que més aviat sembla un enginyer audiovisual) de culte, sobretot arran de Under the skin (2013), Glazer va concebre un dispositiu a partir de la col·locació de diverses càmeres en un decorat on els actors es movien instruïts, però es diu que alhora lliurement, representant escenes domèstiques. Imatges de vigilància que el director controlava a distància a través de pantalles. Tals imatges poden enganxar, però pot arribar un moment de saturació davant d’una certa retòrica formalista. Personalment, em va venir al cap què coi m’havia d’importar l’amor a les flors d’Hedwig Höss i tot el que devia fer aquesta família mentre a prop seu eren assassinades milers de persones.