Triple aniversari per a un altre Any Dalí

Va arribar al món discretament, en la intimitat del pis familiar de Figueres, on a penes hi va haver alegria pel dol dels pares, que havien perdut el primogènit feia tot just nou mesos, però el seu enterrament, precedit fins i tot per l’espectacle públic de l’agonia, va ser apoteòsic. Aquest any coincideix la commemoració de tots dos esdeveniments: el 120è aniversari del naixement de Salvador Dalí i Domènech (Figueres, 11 de maig de 1904-23 de gener de 1989), i el 35è de la seva mort, als quals s’afegeixen, per si faltaven motius perquè continués estant de permanent actualitat, el mig segle de la inauguració del Teatre Museu de Figueres, “l’objecte surrealista més gran del món” i considerat el projecte més ambiciós de la seva darrera etapa, i l’obertura com a espai museïtzat de la casa natal del carrer Monturiol, el passat 20 d’octubre: dos espais que comparteixen, a cinquanta anys de distància, la concepció de la visita com una experiència sensorial captivadora i que es promocionaran plegats, dijous vinent, dia 25, a la fira de turisme de Madrid, Fitur. Poques vegades s’hauran confabulat tantes dates per arrodonir una festa.

L’únic que ha privat de declarar aquest 2024 un nou Any Dalí és el fet que només hagin transcorregut vint anys des del centenari, amb un gran desplegament expositiu i científic, però en aquest temps s’han produït prou avenços en la recerca i la difusió del llegat dalinià perquè el caprici del calendari es presenti com una bona oportunitat per fer balanç de la feina feta des del 2004. “Més que d’aportacions, aquest serà l’any de les consolidacions”, avança Montse Aguer, directora dels Museus Dalí, que ho raona afirmant que, amb el coneixement que han aportat els estudis precedents, les adquisicions d’obra i els mateixos escrits de l’artista, disponibles ara en edició integral, “és l’hora d’enfocar cap a altres bandes i aprofundir-hi”. A diferència de la Fundació Josep Pla de Palafrugell, per a la qual els cent anys de l’escriptor van representar l’impuls que necessitava com a institució i, encara més important, l’ingrés indiscutible de Pla en el cànon de la literatura catalana contemporània, la Fundació Gala-Salvador Dalí, creada per l’artista el desembre de 1983 i representada per l’Estat espanyol, la Generalitat i els ajuntaments de Figueres i Cadaqués, ja tenia un recorregut consolidat en el moment del centenari, i la figura pels interessos de la qual vetlla gaudeix d’un reconeixement sostingut a escala mundial. Tot i això, les dates rodones serveixen per a alguna cosa més que per organitzar cerimònies. Va ser, doncs, arran d’aquell 2004, que el Centre d’Estudis Dalinians, impulsat el 1991 per Fèlix Fanés, va reforçar el seu lideratge en la investigació al voltant de l’artista, amb exposicions memorables, com ara Dalí, afinitats electives, o Dalí, cultura de masses, a banda de l’edició de la seva obra literària completa, tan important per comprendre l’origen del seu imaginari i les seves obsessions. En els anys següents, el mateix centre ha promogut, ja sota la direcció de Montse Aguer, el catàleg raonat de pintura i escultura de l’artista en línia; la seva projecció internacional amb exposicions retrospectives a tot el món; l’aposta per les noves tecnologies –que Dalí hauria aplaudit amb entusiasme– amb experiències immersives com les presentades a la Provença, París, Madrid, Bordeus o l’espai Ideal de Barcelona, i sobretot la reivindicació de la seva dona, Gala Dyakonova, com una col·laboradora imprescindible i una creadora de ple dret, més enllà del paper estereotipat de musa inspiradora del geni, que va culminar amb l’exposició coorganitzada amb el MNAC i el comissariat d’Estrella de Diego, incorporada precisament al Patronat de la Fundació el maig del 2023.

En aquest any de triple aniversari, doncs, el que es planteja no és el descobriment de facetes ocultes de Dalí, sinó la relectura del saber acumulat fins ara per “repensar-ne les aportacions, la influència en el món d’avui i la seva projecció futura”, com assenyala Montse Aguer. Aquest és l’objectiu, declarat des del títol mateix, del cicle de conferències Reformulant Dalí. Pensament, ciència i creació, coorganitzat per la Fundació Dalí i l’Institut d’Humanitats de Barcelona, la primera de les activitats previstes dins de la commemoració i que, d’acord amb la directora dels Museus Dalí, “es prolongaran més enllà del 2024”. Aquest primer cicle tindrà lloc en sis sessions, del 29 de gener a l’11 de març, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), i explorarà la influència de la ciència i la tecnologia en l’obra de l’artista, així com la seva visió i interpretació de la història de l’art, amb la col·laboració d’experts en diversos àmbits: Victoria Cirlot, Anna Pou van den Bossche, Estrella de Diego, Joan Fontcuberta, Carme Torras i Tessel M. Bauduin. És de moment l’aposta més ambiciosa d’aquest any d’aniversaris en què “si d’alguna cosa es tracta, és de repensar Dalí i veure quina vigència té al segle XXI”, com insisteixen des de la Fundació. Tant la relació amb la ciència com amb els referents de la tradició pictòrica són dos dels temes que el Centre d’Estudis Dalinians es proposa d’examinar i revalorar: “L’interès per la ciència, potser perquè es concreta sobretot en els darrers anys de la seva vida, no s’ha arribat a tocar encara a fons”, constata Montse Aguer, que veu un filó poc explorat en “l’acostament que fa entre finals dels seixanta i principis dels vuitanta a certs avenços científics, com ara l’estructura de l’ADN, que el porta a reflexionar sobre la immortalitat, o tecnològics, com els hologrames, que incorpora amb caràcter pioner al seu teatre museu, i estem parlant dels anys setanta, quan no eren ni de bon tros un recurs familiar”. De fet, si hagués d’assenyalar una etapa decisiva en la trajectòria artística de Dalí, més enllà de la trobada amb Gala i el contacte amb el nucli surrealista a partir de 1929, Montse Aguer es decantaria per la dècada dels cinquanta (l’etapa de la mística nuclear, inspirada per l’impacte de la bomba atòmica), i la seva fascinació per la ciència entre els seixanta i els setanta.

Precursor en tantes coses, Dalí ha deixat, però, una empremta més aviat tímida en els pintors de la generació següent, a diferència de Picasso o Miró, l’estil, la tècnica i el simbolisme dels quals s’han apropiat tants artistes posteriors, a vegades fins a l’extenuació. “És molt difícil fer de Dalí”, opina Montse Aguer per explicar que tan pocs s’hagin atrevit a seguir la seva empremta. En canvi, l’originalitat del seu pensament i, sobretot, de la seva vessant performativa és enormement influent en les pràctiques de l’art contemporani, com els seus dissenys per al món de la moda, des d’Elsa Schiaparelli o Christian Dior, o el flirteig amb l’ambigüitat de gènere, afegeix la directora dels Museus Dalí, que admet que “encara no s’ha insistit prou en el seu personatge androgin i el seu cercle d’amistats homosexuals i transsexuals, que el fa tan actual avui”. Molt més, certament, que el mascle alfa encarnat per Picasso.

A falta de conèixer el programa sencer d’activitats, en tot cas, ja és segur que una de les iniciatives més rellevants haurà estat l’exposició temporal d’El Crist (1951), cedit fins al 30 d’abril al teatre museu pel seu actual propietari, el Museu de Glasgow. És un préstec excepcional d’aquesta pintura icònica del crucificat vist des de les altures que va permetre a Dalí representar als baixos l’inspirador paisatge empordanès, “aquest lloc privilegiat on el real i el sublim quasi es toquen”, com ell mateix escriuria, i donar un dramatisme insòlit a aquesta figura redemptora que per primera vegada s’exposa, tal com desitjava el mateix Dalí: amb una escenografia de velluts vermells i al costat de La cistella de pa, “l’oli més enigmàtic que he pintat mai”, com va confessar a Antoni Pitxot. La mateixa Montse Aguer ha descobert, en tenir-los de costat, com comparteixen llum i tractament escultòric de la forma, i fins i tot com “l’espatlla esquerra del Crist es podria confondre amb un crostó de pa”. La vessant religiosa, en un home que admetia no tenir fe, és potser la que desperta més reticències entre certs crítics, que la interpreten com un coqueteig amb el nacionalcatolicisme un cop establert a l’Espanya franquista. El cert és que l’ etapa mística de Dalí coincideix amb la seva fascinació per la ciència, els avenços de la qual, més que contradir l’existència de Déu, l’empenyien a plantejar-se, segons deia, com d’improbable seria que no existís en absolut. Una altra cosa, tot i que no pas menor, és que aquesta indagació mística coincidís amb el gust de la dictadura, que per poc que es conegui Dalí, ja s’intueix com va servir-se’n per als seus propòsits, quasi com una forma d’espectacle, encara que de rerefons sinistre. El que no és pot negar és la commoció que provoca aquest quadre que el mateix Dalí considerava una de les seves obres mestres i que beu de la iconografia clàssica al mateix temps que la violenta. “És una lliçó de pintura”, opina Montse Aguer, davant la qual el visitant queda encongit: “Impressiona molt com es fa el silenci a la sala quan la gent s’hi acosta, un silenci reverencial i ple d’emoció.”