La casa on va començar tot

Que la foto­gra­fia del germà mort angu­ni­e­java Sal­va­dor Dalí cada vegada que havia d’entrar al dor­mi­tori dels pares i se la tro­bava emmar­cada damunt la tau­leta de nit era una anècdota d’infància prou cone­guda gràcies als escrits del mateix artista, que sovint es refe­ri­ria a la relació com­plexa i tur­men­tada amb aquell seu doble fan­tas­mal que ja “pre­sen­tava la incon­fu­si­ble mor­fo­lo­gia facial del geni”. Però pot­ser fins ara no havíem tin­gut ocasió d’expe­ri­men­tar un temor sem­blant en afi­gu­rar-nos que entràvem a l’habi­tació del notari Sal­va­dor Dalí i Cufí i la seva dona, Felipa Domènech, i des­co­brir-hi el retrat ova­lat d’aquell nadó amb la mirada velada per la melan­co­lia, ben a prop de la repro­ducció del Crist de Velázquez que pre­si­dia el capçal del llit de matri­moni i que, temps a venir, també influi­ria tant en el pin­tor més rafa­e­lesc de la moder­ni­tat. Les cases museu tenen aquesta funció una mica escrui­xi­dora: no pre­te­nen evo­car les vides que hi van tenir lloc, sinó mos­trar-les, de manera que som alhora pro­ta­go­nis­tes i voyeurs dels records dels altres, encara que sovint siguin tan poc fia­bles com els del mateix Dalí. Nor­mal­ment, els objec­tes, els mobles, les foto­gra­fies, la dis­po­sició de les estan­ces i la seva atmos­fera (la llum trèmula dels quinqués d’abans, el paper pin­tat de les parets) col·labo­ren a sug­ge­rir aquest efecte diguem-ne de resur­recció dels morts, però no totes les cases que certs esta­dants han fet memo­ra­bles es con­ser­ven en prou bon estat ni amb la vai­xe­lla i l’aixo­var intac­tes perquè siguin pos­si­bles aquesta classe d’encan­te­ris.

A la casa del número 20 del car­rer Mon­tu­riol de Figue­res (avui, número 6) on va néixer Sal­va­dor Dalí a tres quarts de nou del ves­pre de l’11 de maig de 1904, com regis­tra amb la seva obses­siva pre­cisió a la Vida secreta, ha cal­gut un tre­ball d’ade­quació a fons per trans­for­mar-la en un espai museïtzat. L’immo­ble, de tres plan­tes a més dels bai­xos, havia estat habi­tat fins fa rela­ti­va­ment poc, i el seu estat era, doncs, accep­ta­ble, encara que ja hi no que­dava ni ras­tre de la presència dels Dalí, que van dei­xar el domi­cili de l’entresòl i els bai­xos on el pare tenia la nota­ria quan l’artista no pas­sava dels vuit anys per tras­lla­dar-se a la no gaire llu­nyana plaça de la Pal­mera, d’on daten algu­nes de les seves pri­me­res obres mes­tres, com la Noia de Figue­res, de 1926, amb aquell cla­tell fabulós d’una figura feme­nina absorta al balcó fent punta de boi­xets. De l’edi­fici ori­gi­nal, a banda de la façana i el ter­rat esplèndid que donava al jardí de la mar­quesa de la Torre i vore­java tota la casa, coro­nat per una balus­trada de pedra i des d’on el 1910 la família sen­cera (excepte Dalí, cas­ti­gat per haver pro­pi­nat una coça al cap a la seva ger­mana, Anna Maria) obser­va­ria fas­ci­nada el pas fugaç del cometa Halley, només han per­vis­cut les rajo­les ceràmiques del pavi­ment, amb aque­lles sane­fes i aquells jocs de flo­re­tes i sime­tries tan del gust de la bur­ge­sia del tom­bant del segle XIX al XX, a més de la cuina, tota d’obra, amb la pica de pedra i la fines­treta per ali­men­tar de lle­nya l’únic fogó dis­po­ni­ble, però avui sense aquell tràfec de minyo­nes de mans ver­me­lles escor­xant conills i ros­tint ronyons, tot bar­re­jat “amb una mena d’acre sen­tor de cavall”. La dis­tri­bució pri­migènia, en canvi, ha estat alte­rada per les neces­si­tats dels veïns suc­ces­sius, i tam­poc han sobre­vis­cut els mobles de la pri­mera llar dels Dalí a Figue­res, que s’han hagut de recrear, allà on ha cal­gut, amb peces de la mateixa època.

Sig­ni­fica això que defrau­darà les expec­ta­ti­ves del visi­tant que s’hi acosti con­fi­ant a tro­bar-hi una immersió en el túnel del temps? Ni de bon tros. Hi ha museus que sor­gei­xen d’herències i col·lec­ci­ons gene­ro­ses, i d’altres que han de recórrer a la recons­trucció, l’enginy i, de més a més, a la gosa­dia. El direc­tor del Museu de l’Empordà i també de la Casa Natal, Edu­ard Bech, no pot ser més clar: “Aquí no s’hi exposa cap obra, sinó que s’expli­quen con­tin­guts”, prin­ci­pal­ment els que ser­vei­xen per enten­dre la relació de Dalí amb Figue­res i l’Empordà, un vin­cle que, encara que sem­bli incom­pren­si­ble, afe­geix Bech, no “havia que­dat reflec­tit a cap espai museístic del món”. Tenia tot el sen­tit, doncs, que aquest deute “se saldés a casa de l’artista mateix”. També Gemma Adell, una de les res­pon­sa­bles del guió muse­ogràfic, posa l’accent en l’experiència sen­so­rial i en la idea que “no és una visita a un lloc, sinó a una vida al llarg del temps, com una pel·lícula que apel·la més a les sen­sa­ci­ons que no pas als conei­xe­ments”. Aquest propòsit es posa de mani­fest des de la pri­mera sala, on veiem l’holo­grama del notari Dalí pre­nent pos­sessió del nou des­patx i escri­vint a la seva pro­mesa que acaba de gua­nyar divuit pes­se­tes amb un parell d’escrip­tu­res que aviat els per­me­tran casar-se. Amb aquesta escena que recrea l’ambi­ent que nodrirà els pri­mers anys del futur artista, i en què ja s’apunta l’efer­vescència cul­tu­ral i política de la ciu­tat, comença un recor­re­gut que avançarà des de la vida més íntima, un món femení de minyo­nes, cui­ne­res, mai­na­de­res, tie­tes, àvies, mare i ger­mana sota l’ombra colos­sal del pare, fins a la seva eclosió com a per­so­natge públic, ser­vint-se com cap altre cre­a­dor abans que ell de les estratègies de la cul­tura de mas­ses.

El procés va començar fa gai­rebé tres dècades, el 1995, quan l’Ajun­ta­ment de Figue­res va com­prar els bai­xos on hi havia hagut una botiga i una part de l’entresòl amb vista a pre­ser­var l’immo­ble que tes­ti­mo­ni­ava el pri­mer vin­cle de l’artista amb la ciu­tat. Van cal­dre altres adqui­si­ci­ons suc­ces­si­ves fins que l’immo­ble sen­cer va ser de titu­la­ri­tat muni­ci­pal i se’n va poder abor­dar la reha­bi­li­tació en diver­ses fases, tant de la façana com de l’inte­rior, i la redacció, el 2006, del pri­mer pro­jecte muse­ogràfic, enco­ma­nat a Anna Cape­lla, ales­ho­res direc­tora del Museu de l’Empordà, i Josep Playà, peri­o­dista i expert en l’obra de Dalí. Aquell pri­mer esbós va que­dar en sus­pens arran de la crisi del 2008, i el pas dels anys i les noves pràcti­ques museísti­ques van acon­se­llar la con­vo­catòria d’un con­curs per defi­nir el mun­tatge i el dis­curs artístic. El pro­jecte que va gua­nyar és de l’equip de Dani Frei­xas i ha estat exe­cu­tat per l’empresa Turu­rut, espe­ci­a­lista en pro­duc­ci­ons audi­o­vi­su­als i mul­timèdia, d’acord amb els con­tin­guts defi­nits per un comitè d’experts, entre els quals el mateix Playà, Joan Cuscó o Jaume San­taló.

Si algú sent aversió per les pràcti­ques immer­si­ves, amb tendència a trans­for­mar l’obra d’art en pur espec­ta­cle, i el visi­tant, en una peça més de l’esce­no­gra­fia del dis­se­nya­dor d’ambi­ents, que esti­gui tran­quil, que es deixi por­tar: l’experiència que pro­posa la Casa Natal és immer­siva, però no intru­siva. S’hi res­pecta tot allò que se n’ha pogut pre­ser­var, i la resta es pre­senta amb una clare­dat nar­ra­tiva i, al mateix temps, amb una diver­si­tat de recur­sos enco­mi­a­bles, amb estratègies lumíniques, visu­als i fins i tot abra­ca­da­brants, com els holo­gra­mes, les pro­jec­ci­ons cali­doscòpiques o l’ober­tura automàtica de por­tes, ines­pe­ra­des i secre­tes, que invi­ten a pas­sar d’un espai a un altre sense que per­dis mai el fil. Són impres­cin­di­bles, doncs, fins i tot per als que hi sen­ten una anti­pa­tia no pas menor que a la rea­li­tat vir­tual, les audi­o­guies que es dis­pen­sen a l’entrada, sense les quals, com dirà Edu­ard Bech, “és com visi­o­nar un docu­men­tal amb el so apa­gat”.

Didàctic sense ser banal, el recor­re­gut, en el qual s’alter­nen la veu de la nar­ra­dora amb la del pin­tor i les seves sentències ditiràmbi­ques, pro­posa a la pri­mera planta una immersió en el món dalinià des de la ves­sant íntima, fami­liar i genealògica, que passa també per la seva relació amb el món intel·lec­tual figue­renc, des de Joan Subias, que vivia al segon pis, o l’exòtica família Mates, del ter­cer, que havien estat emi­grants a Bue­nos Aires, pre­nien mate, eren més rics i la filla dels quals, Úrsula, una de les ins­pi­ra­do­res de la Ben Plan­tada d’Eugeni d’Ors, tenia enca­te­ri­nat el nen Dalí, fins al polític i mece­nes Josep Puig Puja­des o el com­pany d’estu­dis Jaume Mira­vit­lles, futur con­se­ller de Pro­pa­ganda de la República. És la part més evo­ca­tiva de la visita, “un rebost de records”, com en diu Edu­ard Bech, amb vidri­e­res trans­for­mant-se de sobte en pan­ta­lles per pro­jec­tar-hi les obres on l’artista va plas­mar aquest uni­vers pri­vat (els retrats de la mai­na­dera Llúcia, que els lle­gia con­tes abans d’anar a dor­mir; de la tieta Cata­lina, que dis­se­nyava bar­rets i aca­ba­ria fent de mare; de la ger­mana, tan pre­sent aquests pri­mers anys i tan esbor­rada després, i del pare, sobre­tot, a qui Dalí “admi­rava i temia”), i recre­a­ci­ons d’espais mítics, com el del salo­net de la gale­ria, des d’on a l’estiu arri­bava el so de la cobla que tocava a la Ram­bla, amb el per­fum que hi escam­pa­ven els tes­tos plens de lli­ris i nards i la cridòria de les gàbies on la mare cri­ava cana­ris. Anna Maria Dalí recor­da­ria que va ser damunt la taula d’aquesta gale­ria on el germà va fer el seu pri­mer dibuix gra­tant el vernís de la fusta amb una for­qui­lla: uns ànecs que pre­nen màgica­ment forma davant els ulls del visi­tant per efecte d’un deli­cat joc de llums.

El segon pis, on la nar­ra­dora ens anun­cia que “entra­rem en la ment de Dalí”, és un espai de tran­sició per expli­car com la timi­desa patològica de l’ado­les­cent és superada gràcies a la relació amb Luis Buñuel i Fede­rico García Lorca a Madrid i, sobre­tot, amb la irrupció de Gala i el grup sur­re­a­lista en la seva vida. Sabrem, també, que és a par­tir de 1927 que es deixa créixer el bigoti, que arri­barà a medir 25 centímetres de punta a punta. Les velles estan­ces bur­ge­ses es trans­for­men ara en un mapa de símbols, defi­nit a base de llums làser i de neons, que res­se­guei­xen les pas­si­ons del jove Dalí pels assa­jos psi­co­a­nalítics de Freud, la rela­ti­vi­tat d’Ein­stein, la quarta dimensió o la teo­ria de les catàstro­fes. “La ciència és la meva única lec­tura –va afir­mar–. Tot m’angu­ni­eja. La ciència, menys.” És també l’espai on se sug­ge­reix la res­posta a la pre­gunta for­mu­lada en entrar a la casa: “Es pot conèixer l’ori­gen d’un geni?” Segu­ra­ment no, a menys que l’interes­sat se’n pro­clami, com Dalí, amb decla­ra­ci­ons com ara “soc un ésser absur­da­ment únic”, que fona­men­ten l’accés a l’última part del recor­re­gut. Aquí es dona compte de l’experiència ame­ri­cana, el con­tacte amb Andy War­hol i Hollywood, tra­ves­sant, de manera ben sig­ni­fi­ca­tiva, una tea­tral cor­tina de vellut ver­mell, rere la qual emer­geix la vida pública, l’home espec­ta­cle amant de la publi­ci­tat, la fama, el diner (el bit­llet enorme imprès a terra amb l’ana­grama amb què va repu­diar-lo Bre­ton: “Avida Dollars”), i el ressò des­a­fo­rat que se’n faran els mit­jans de comu­ni­cació inter­na­ci­o­nals, inclo­ses cer­tes mar­ques comer­ci­als que faran ser­vir Dalí com a reclam popu­lar, des de la marca de cot­xes Dat­sun o la xoco­lata Lar­vin, fins a l’espa­nyolíssim conyac Vete­rano.

Geni o no, no se li podrà negar la cre­a­ti­vi­tat des­bor­dant ni la fas­tu­osa con­tri­bució a l’ima­gi­nari empor­danès, recre­a­des al ter­cer i últim pis amb l’esclat visual de les tec­no­lo­gies immer­si­ves, que trans­for­men tota la planta en una sim­fo­nia de pai­sat­ges i qua­dres en movi­ment, des del mar de la badia de Port­lli­gat i les for­ma­ci­ons roco­ses del Cap de Creu a la plana empor­da­nesa que van ins­pi­rar tan­tes de les seves obres.