Mor la poeta Ester Xargay als 63 anys

La poeta, vide­o­ar­tista i acti­vista cul­tu­ral Ester Xar­gay ha mort als 63 anys. Feia temps que estava molt malalta ingres­sada als hos­pi­tals, el dar­rer, el de Palamós. Nas­cuda el 1960 a Sant Feliu de Guíxols, es va criar a França, on va viure gai­rebé divuit anys. La seva teo­ria i pràctica cre­a­ti­ves, essen­ci­al­ment tren­ca­do­res, es van des­ple­gar en publi­ca­ci­ons, reci­tals, expo­si­ci­ons i con­certs en col·labo­ració amb altres músics i artis­tes.

En poe­sia, va obte­nir el Premi Cadaqués a Rosa Leve­roni 2018 pel lli­bre Des­in­te­grar-se. Altres poe­ma­ris relle­vants seus són Un pedrís de mil esto­nes (1992), coes­crit amb Car­les Hac Mor, Dar­rere les tan­ques (2000) i Eixida al sos­tre (2009).

L’escrip­tor Car­les Hac Mor va ser una figura fona­men­tal en la seva tra­jectòria artística i per­so­nal. Amb ell va ges­tar el DVD-Rom Sex­tina al micros­copi (2002), i també amb Hac Mor i Adolf Alcañiz el CD-Rom Para­parèmies… (Premi de cre­ació audi­o­vi­sual de Navarra, 1999), i, a Bar­ce­lona Tele­visió, docu­men­tals i vide­o­po­e­mes (1998-2004), un dels quals va rebre el Premi Espais a la Crítica d’Art.

Va publi­car en diver­ses revis­tes i dia­ris, per exem­ple a l’Avui. També tenia una interes­sant faceta de tra­duc­tora. Va tra­duir Blas de Otero; jun­ta­ment amb Hac Mor, Pic Adrian, Tzve­tan Todo­rov, Blaise Pas­cal i Ray­mond Que­neau i, jun­ta­ment amb Pas­cale Bar­dou­laud, Est­her Teller­mann.

Va tenir cura de la Set­mana de la Poe­sia de Bar­ce­lona amb David Cas­ti­llo (2005-2010) i amb Edu­ard Escof­fet i Martí Sales (2011), i de Poe­sia als parcs. Lle­tres i pai­sat­ges, amb Hac Mor (2007-2014), cicle als Parcs Natu­rals de la Dipu­tació de Bar­ce­lona.

Així expli­cava ella mateixa quan, com i per què va començar a escriure: “De petita feia uns poe­mes que sor­pre­nien molt la meva mare, no gens infan­tils, segons ella (lle­gits amb molta estima) tenien un caire metafísic. Érem a França, a Bour­ges. Allà vaig viure les dècades dels sei­xanta i setanta, un període ben rei­vin­di­ca­tiu, revol­tat, exis­ten­ci­a­lista i sar­trià. A aquest entorn soci­o­polític, s’hi afe­gia un món edu­ca­tiu inquiet, que em duia, dia sí, dia també, a La Mai­son de la Cul­ture de Bour­ges, un cen­tre expe­ri­men­tal de tot, de l’art (s’hi feien acci­ons i hap­pe­nings), de la lite­ra­tura, del tea­tre, del cinema, de la música (seu inter­na­ci­o­nal de la música elec­troacústica). Allà vaig apren­dre a enten­dre la recerca artística, literària i musi­cal, els con­cep­tes i les acti­tuds here­ves del dada­isme, sota el guiatge d’artis­tes i músics com ara John Cage o del movi­ment Flu­xus, noms i tendències que vaig retro­bar i con­tex­tu­a­lit­zar molt més tard, fent Història de l’Art a Bar­ce­lona i en conèixer l’escrip­tor Car­les Hac Mor, que ha sigut el meu mes­tre”.