Llibres

Agustí Pons

Periodista i assagista

Agustí Pons: “El món intel·lectual antifranquista no era, en absolut, un bloc monolític”

Agustí Pons (Bar­ce­lona, 1947) és poeta, nar­ra­dor, assa­gista, crític lite­rari i un dels biògrafs més des­ta­cats a casa nos­tra. Sobre­tot, però, és un peri­o­dista amb talent i res­pon­sa­bi­li­tat. Està jubi­lat, però els peri­o­dis­tes com ell ho són de per vida i sem­pre es man­te­nen actius, d’una o altra manera.

Dijous vinent, dia 8 de febrer, a les set del ves­pre, Agustí Pons pre­senta a la lli­bre­ria Ona (Pau Cla­ris, 94) l’assaig Catòlics, comu­nis­tes i cia. Intel·lec­tu­als cata­lans i Guerra Freda (Edi­ci­ons de 1984). Diem Guerra Freda al període que va entre el 1947, dos anys després de l’aca­ba­ment de la Segona Guerra Mun­dial, i el 1991, any de dis­so­lució de la Unió Soviètica. Excepte pel que fa a un enfron­ta­ment bèl·lic directe, les rela­ci­ons entre la Unió Soviètica i els Estats Units van ser de con­fron­tació total en el camp ideològic, econòmic i cul­tu­ral. Espa­nya no en va que­dar al marge.

En aquest lli­bre, Agustí Pons exa­mina de manera deta­llada el paper que, en aquesta con­fron­tació, hi van tenir alguns dels intel·lec­tu­als cata­lans més des­ta­cats d’aquest període. Hi sur­ten, entre d’altres, Pere Cal­ders, Maria Aurèlia Cap­many, Josep Maria Cas­te­llet, Alfonso Comín, Xavier Folch, Joa­quim Molas, Manuel Sacristán, Ricard Sal­vat, Jordi Solé Tura, Antoni Tàpies, Joan Triadú i Manuel Vázquez Mon­talbán.

És un text periodístic, un assaig històric i refle­xiu, que Pons ha acon­se­guit dotar d’una ame­ni­tat sos­tin­guda que empeny el lec­tor a engo­lir-lo. Entre dades, noms i opi­ni­ons d’altres experts, Agustí Pons també hi diu la seva, natu­ral­ment, d’una manera trans­pa­rent. Pot­ser hi haurà qui li pugui o vul­gui dis­cu­tir alguna de les inter­pre­ta­ci­ons que fa dels fets, però que l’expo­sició és exem­plar, no admet cap dis­cussió.

Va començar a escriure el lli­bre a prin­ci­pis del 2021. Què ha vol­gut mos­trar?
El mar­xisme és un tema que toca de ple la gene­ració ante­rior a la meva, la que jo conec més: la d’Espriu, Cap­many, Cal­ders, Luján..., que són alguns dels intel·lec­tu­als que jo he bio­gra­fiat. En cadas­cuna d’aques­tes bio­gra­fies surt aquesta relació. El que ara he fet és unir el puzle, afe­gir-hi altres per­so­nat­ges i enllaçar-ho tot amb la Guerra Freda, és a dir, amb la pugna entre els Estats Units i la Unió Soviètica.
Té una visió molt res­pon­sa­ble de la pro­fessió de peri­o­dista. “Els peri­o­dis­tes som els his­to­ri­a­dors del pre­sent.” “Inten­tem enten­dre el món cada matí i expli­car-lo amb la màxima clare­dat pos­si­ble.”
Que els peri­o­dis­tes som els his­to­ri­a­dors del pre­sent ho va dei­xar escrit Albert Camus. Com podem enten­dre el que està pas­sant avui si no sabem enllaçar-ho amb el que va pas­sar ahir? Aquesta és la tra­jectòria dels grans peri­o­dis­tes euro­peus que s’ini­cien en l’ofici com un ciu­tadà curiós que mira d’enten­dre el que passa al seu cos­tat i que, pro­gres­si­va­ment, s’enfila esca­les amunt i a cada nou esglaó veu una panoràmica més ampla de la rea­li­tat. Gaziel va començar com a cro­nista de la Pri­mera Guerra i va aca­bar com un assa­gista impres­cin­di­ble per enten­dre la història de Cata­lu­nya i d’Espa­nya; Jean Lacou­ture va començar com a cor­res­pon­sal al Viet­nam i va aca­bar sent el biògraf més impor­tant del gene­ral De Gau­lle; Indro Mon­ta­ne­lli va arri­bar a escriure una Història d’Itàlia. I el mateix podríem dir d’Ori­ana Fallaci. Enten­dre el món cada matí i expli­car-lo de la manera més clara pos­si­ble sí que és una defi­nició meva perquè allò d’enten­dre el peri­o­disme com una sos­pita –que és una defi­nició que ha arri­bat a tenir un cert èxit– sem­pre m’ha sem­blat equi­vo­cat. Els peri­o­dis­tes no hem de tenir vocació de fis­cals.
La seva visió en tot el lli­bre està basada en aquest punt de vista de peri­o­dista amb ganes de saber, que valora els temps que viu i, espe­ci­al­ment, les per­so­na­li­tats que coneix. Parla de la soci­e­tat, en espe­cial cata­lana, polítics, eco­no­mis­tes..., però el focus el cen­tra, de manera natu­ral, en els pro­ta­go­nis­tes del món de la cul­tura.
Vaig començar a tre­ba­llar en un diari quan tenia 17 anys. Ara en tinc 76. Feia peri­o­disme de car­rer –com es deia ales­ho­res– però després, durant molts anys, m’he dedi­cat al peri­o­disme de cul­tura i d’opinió. Per això no té res d’estrany que a mol­tes de per­so­nes que sur­ten a les meves bio­gra­fies o als meus retrats lite­ra­ris les hagi cone­gut de prop; les hagi entre­vis­tat quan publi­ca­ven els seus tex­tos; hagi rebut els seus arti­cles si col·labo­ra­ven amb el mitjà en el qual jo tre­ba­llava; i que hi arribés a esta­blir unes com­pli­ci­tats que, en alguns casos, han anat més enllà de la relació pura­ment pro­fes­si­o­nal.
Hi ha molta i bona docu­men­tació, epi­so­dis vis­cuts com a obser­va­dor pri­vi­le­giat (com a peri­o­dista i durant l’etapa al Depar­ta­ment de Cul­tura) i mol­tes opi­ni­ons per­so­nals dei­xant clar que ho són. Diu que se sent “com un apun­ta­dor”...
En un moment del lli­bre explico que jo, sovint, m’he sen­tit com un apun­ta­dor, de quan els tea­tres dis­po­sa­ven de cove­rols des d’on aju­da­ven als actors i a les actrius quan aquests s’embar­bus­sa­ven o per­dien el fil. L’apun­ta­dor no sor­tia mai a escena però era una peça impres­cin­di­ble per a l’èxit de la funció. La meva feina, sobre­tot al diari Avui, era pro­cu­rar que els altres –els escrip­tors, els artis­tes, els pro­ta­go­nis­tes del món de la cul­tura– lluïssin i que ho fes­sin amb la màxima dig­ni­tat pos­si­ble. Després, allu­nyat del peri­o­disme diari, he pogut tenir una visió més com­pleta dels per­so­nat­ges que sor­tien a escena i això és el que m’ha por­tat a escriure les seves bio­gra­fies i també aquest lli­bre.
Als que no esti­guin al cas de l’època històrica i el con­text de l’assaig els pot sob­tar la ‘comunió’ entre el mar­xisme i el cato­li­cisme. “El salt del cato­li­cisme al mar­xisme era un salt de veri­tat abso­luta a veri­tat abso­luta”...
Quan uso l’expressió veri­tat abso­luta no ho faig amb cap ànim des­pec­tiu sinó com una des­cripció de les ide­o­lo­gies que assu­mei­xen una visió com­pleta del que ha de ser el pas dels homes i les dones per aquesta terra. Els catòlics i els comu­nis­tes man­te­nen una visió esca­tològica de l’uni­vers. Els comu­nis­tes aspi­ra­ven a crear un home nou i Lenin, en els seus dis­cur­sos, sovint usa aquesta expressió. L’home nou viurà en una soci­e­tat sense clas­ses, on la pro­pi­e­tat pri­vada haurà que­dat abo­lida i on hau­ran des­a­pa­re­gut totes les desi­gual­tats. I això pas­sarà en un moment con­cret de la història. La idea de l’home nou és una idea que també la tro­bem en els tex­tos bíblics. “Hi haurà un nou cel i una nova terra”, es diu a l’Apo­ca­lipsi. Aquesta nova terra arri­barà amb la redempció i per això cal bate­jar-se. I arri­barà un dia con­cret, el dia del Judici Final. Tot això, és clar, admet múlti­ples mati­sa­ci­ons. Però a mi el que m’ha interes­sat de subrat­llar en aquest lli­bre és com, espe­ci­al­ment sota una dic­ta­dura, resulta menys fei­xuc pas­sar d’un sis­tema de valors abso­luts a un altre de sem­blant que, en el fons, manté el mateix espe­rit d’espe­rança: la història tindrà un final feliç ja sigui en el paradís soviètic o en el paradís celes­tial.
Expli­qui el paper de les revis­tes ‘Des­tino’, ‘Mira­dor’ i ‘Serra d’Or’...
Al meu enten­dre, Des­tino recull l’espe­rit diguem-ne libe­ral del repu­bli­ca­nisme mode­rat d’abans de la Guerra Civil. I quan dic libe­ral no em refe­reixo tant a una ads­cripció política con­creta sinó a un cert tarannà que no té temps de qua­llar. La revista Mira­dor recull aquest espe­rit a través dels arti­cles dels seus col·labo­ra­dors: del con­sa­grat Josep Maria de Sagarra al jove Car­les Sentís. A Des­tino, i men­tre la bio­lo­gia ho per­met, hi tro­bem molts dels noms que han escrit a Mira­dor. Serra d’Or, en canvi, recull el punt de vista de les dues for­ces intel·lec­tu­al­ment i soci­al­ment emer­gents durant la dic­ta­dura fran­quista: un cata­la­nisme catòlic, que a mesura que pas­sen els anys res­pecte a la Guerra Civil assu­meix posi­ci­ons cada cop més clara­ment democràtiques, i un mar­xisme que acaba sent el Par­tit per anto­nomàsia i per assu­mir un euro­co­mu­nisme per­fec­ta­ment assi­mi­la­ble per una soci­e­tat democràtica.
Hi des­criu força pica­ba­ra­lles intel·lec­tu­als, com ara entre Antoni Tàpies i Pere Cal­ders...
Crec que una de les nove­tats que aporta el lli­bre és asse­nya­lar que el món intel·lec­tual anti­fran­quista no era, en abso­lut, un bloc monolític. Per exem­ple, una llarga distància separa el pen­sa­ment polític de Joan Triadú del d’Alfonso Comín. Però, aquesta distància, amb major o menor escala, també es pro­du­eix entre els intel·lec­tu­als que podríem qua­li­fi­car d’esquer­res. La Maria Aurèlia Cap­many, per exem­ple, no com­brega gens amb les idees comu­nis­tes i així ho expressa, sem­pre que pot, en els seus lli­bres. I el cas de Pere Cal­ders encara és més sub­til: mili­tant o explícit sim­pa­tit­zant del PSUC al llarg de tota la seva vida, és l’escrip­tor que amb més con­tundència refusa els prin­ci­pis de l’ano­me­nat rea­lisme social que, en un moment donat, Joa­quim Molas i Josep M.​Castellet inten­ten impo­sar com a pro­grama d’actu­ació dels escrip­tors.
El lli­bre és una visió crítica del comu­nisme, del blan­que­ja­ment intel·lec­tual de què va gau­dir durant dècades?
En tot cas, la pre­gunta que cal fer-nos és la que Mic­hel Winock plan­teja en el seu volu­minós estudi El siglo de los inte­lec­tu­a­les: perquè bona part dels intel·lec­tu­als d’esquerra no es van decla­rar anti­co­mu­nis­tes? És que no veien el que pas­sava a Rússia i als països que van que­dar sota el seu con­trol després de la Segona Guerra Mun­dial? Per què no denun­ci­a­ven aquesta situ­ació amb la mateixa ener­gia que ho feien quan es trac­tava, per exem­ple, de la guerra de Viet­nam? I consti que no es tracta d’edul­co­rar les bar­ba­ri­tats come­ses pels ame­ri­cans en aquesta guerra... Bé, tot això és el que miro d’expli­car al lli­bre. Però la idea del comu­nisme era massa bonica per aca­bar denun­ci­ant-la.
La vocació d’aquest assaig és anar diri­git a “les per­so­nes que, per edat, no van viure aquests epi­so­dis”, que des­criu com a “deci­sius” i “poc estu­di­ats” de la nos­tra història con­tem­porània...
No podem des­lli­gar la història local de la his­to­ria uni­ver­sal. Ni Cata­lu­nya ni Espa­nya van ser una excepció i, per tant, si volem enten­dre, des d’un punt de vista intel·lec­tual, l’evo­lució dels anys de fran­quisme –que coin­ci­deix, pràcti­ca­ment, amb els de la Guerra Freda– hem d’enllaçar el que pas­sava aquí amb la lluita entre els Estats Units i la Unió Soviètica. I això jo ho he fet amb el màxim rigor pos­si­ble però des d’una visió periodística, és a dir, la d’un escrip­tor que té molt en compte allò que va dei­xar escrit una escrip­tora fran­cesa: “De què ser­veix un esclat de talent a la sisena rat­lla si el lec­tor t’ha aban­do­nat abans de la cin­quena?” Aquesta és la meva obsessió: anar a la recerca i cap­tura del lec­tor com en els millors temps del peri­o­disme escrit que jo he cone­gut. Jo ja m’havia defi­nit, abans que ho fes el meu admi­rat amic, el mala­gua­nyat Joan B. Culla –ell en par­lar de la seva feina d’his­to­ri­a­dor–, com un peri­o­dista del segle XX.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.