Tothom adora ‘La mesías’

Montserrat, albiraments d’ovnis, abduccions, fanatisme, sectes, Opus Dei, raves, drogues, ayahuasca, gurus... Quin poti-poti d’ingredients que s’han ficat a la cassola de La mesías (Movistar+), i quina escudella n’ha sortit, d’aquelles en què canten els àngels! Certament, és una de les sèries de l’any i els premis només fan que corroborar-ho. Javier Ambrossi i Javier Calvo, Los Javis (La llamada, Paquita Salas, La Veneno), l’han tornat a clavar, aquesta vegada amb set episodis que són set verdaderes pel·lícules que mantenen un conjunt d’una complexitat narrativa, interpretativa, simbòlica i estètica, corprenedores. Tant per com t’atrapen com també per com et descol·loquen. Talment com les sensacions que devien tenir (sí, en passat) les protagonistes d’aquest relat de terror pres de la realitat. I és que novament la ficció parteix d’un cas real –el grup juvenil ultracatòlic Flos Mariae, format per germanes d’una família sectària catalana– per narrar un drama d’amor fraternal que deriva en un conte de terror paternal/maternal. Els Javis fan un exercici de llibertat creativa que en alguns moments desborda mentre condueix l’espectador a un viatge pels inferns de la terra; contradictòriament, guiats per una mare messiànicament malaltissa. Menys a ella i a l’altre progenitor (Albert Pla), a tots els personatges els oferiries una gran abraçada d’aquelles que reparen ferides, com les que reparteix la guru índia Amma. Aquests dies, molts dels intèrprets d’aquesta sèrie coral reben guardons més que merescuts. Però seria injust només anomenar Roger Casamajor, Macarena García, Albert Pla, Lola Dueñas o Carmen Machi per les seves actuacions, perquè des d’Ana Rujas fins a Amaia Romero, passant per Biel Rossell o Irene Balmes, et commouen i/o remouen amb els seus papers, d’una intensitat inaudita.