La ‘bailaora’ Sara Baras es contagia del ritme de Paco de Lucía a ‘Vuela’

Acabat d’estrenar el passat cap de setmana Vuela amb dos plens intensos al Teatro Real de Madrid, Sara Baras ja prepara el seu desplegament a Catalunya. La primera funció serà a l’Auditori de Girona dissabte vinent. Vuela és un homenatge a Paco de Lucía (mort ara fa 10 anys) i alhora una celebració dels primers 25 anys de la companyia flamenca. La següent actuació prevista Catalunya serà pel 20 de març al Liceu, que ja no queden entrades a la venda. Avui s’ha anunciat oficialment que la companyia de Sara Baras farà temporada del 23 d’octubre al 10 de novembre al Coliseum.

Vuela prova de relacionar la manera d’entendre el flamenc de Paco de Lucía amb la història de la companyia. Baras té clar que el guitarrista tenia “una identitat brutal que podia fusionar amb altres tipus de registres. L’espectacle repassa els temes més coneguts del music alhora que n’introdueix d’altres menys populars, “també de gran profunditat” que revelen detalls de la relació entre Baras i Lucía.

Sara Baras celebra els 25 anys amb un espectacle que fuig de repetir-se i que se centra a ensenyar tot allò que han après en aquest viatge artístic. I Paco de Lucía hi té molt a veure. Vuela té 4 actes diferenciats. A Madera hi ha la influència de les arrels i la reivindicació del músic que va incorporar la percussió del cajón al flamenc. Mar permet connectar amb unes alegrías que remeten al lloc on el músic solia composar (“ell deia que sense el mar no podia pas viure”, comenta Sara Baras). Muerte recull les escenes de dol i s’hi troba l’abisme per la desaparició del músic, que se suma a la del seu pare (que ja va ballar Baras a Alma, l’anterior muntatge). Finalment, Volar és el cant al creixement persona, en què es recorden les persones desaparegudes en positiu i es fa ballant una copla, per connectar amb el darrer disc compost per Paco de Lucía que va dedicar-ho a les cançons populars.

El flamenc té el valor del ritme. Per a Sara Baras (com ja deia també el guitarrista), els artistes d’aquest gènere aprenen a respirar la vida i la música. Aquest és un avantatge respecte altres estils artístics. L’àmplia possibilitats de pals i estils aporta un mostrari molt ampli. El públic no necessita conèixer-lo però aquesta diversitat és el que permet una connexió amb els espectadors en directe: “el nostre públic té aquest ritme, sap de les dificultats i s’hi commou.”