Els mites GIOlògics

Des de que Francesc Prat ha assumit la direcció artística de la GIOrquestra, hem pogut testimoniar un important canvi de paradigma: ara rebatejada com GIO Symphonia, la formació ha deixat de presentar-se en directe amb grans solistes internacionals (com Valentina Lisitsa o Nemanja Radulovic) per passar a centrar-se en programacions temàtiques. La tendència va continuar amb el concert d’aquest diumenge 4 de febrer a l’Auditori de Girona, titulat La creació del món, i que repassava obres simfòniques de diferents períodes, però que tenien com a inspiració un marcat denominador comú: les cosmogonies, o sigui, els mites que narren l’origen de l’univers.

Amb la Sala Montsalvatge gairebé plena, Prat va entrar a l’escenari per un pròleg explicatiu que òbviament va elucidar els espectadors sobre l’estructura programàtica establerta pel recital, tot i que va sonar un pèl formal i catedràtic. Les dues primeres obres eren de compositors francesos, separades per quasi 200 anys, i relativament desconegudes del públic general: Le Chaos de Jean-Féry Rebel (1738) i La création du monde (1923) de Darius Milhaud. Totes dues concebudes per ballets, són clarament peces que mereixen atenció, afegint interès musicològic a la fruïció estètica. Inspirada en el Gènesis bíblic, la composició de Rebel és acreditada com la primera de la història a fer us d’un clúster dissonant: un escruiximent convuls i que visa representar la deflagració primicial del cosmos, allò que popularment anomenen el big bang. Uns efectes visuals i lumínics blavosos, molt reeixits, acompanyaven i accentuaven la intensitat dramàtica i audaciosa de l’obra, amb els instrumentistes fornint una barrera de so germinal i compacta.

En canvi, sota l’influx de mites fundacionals africans, la suite de Milhaud va sonar més dòcil i elegíaca. Després d’haver visitat Estats Units i Brasil, el francès es va enamorar de les músiques populars d’aquests països, en especial de les seves constitutives tonalitats afroamericanes, notòries en la partitura, tel·lúrica i evocativa. Sota una càlida llum ataronjada, i amb l’orquestra en format reduït, el protagonisme va recaure en els vents, que van sonar xamànics i teogònics, com s’albirava, fins a la coda carnavalesca. L’ampla inclusió d’elements jazzístics en la composició recorda, en alguns passatges, a l’estil de George Gershwin, però cal desfer equivocacions: l’opus del marsellès és en realitat un any anterior a la famosa Rhapsody in Blue del novaiorquès, que data del 1924.

Les obres van ser intercalades per lectures curtes de textos d’Ovidi, Ramon Llull i Gianni Rodari, també sobre la temàtica creacional, recitada per veus femenines de la pròpia GIO. Així es va arribar al plat principal, la Simfonia n. 41 – ‘Júpiter’, la darrera signada per Mozart, en 1788, un any abans de la Revolució Francesa. Heroica i triomfant de cap a cua, reclama la flama dels Olímpics com símbol del progrés i de les conquestes de la pròpia Il·lustració, era de confiança i optimisme civilitzacional. Aquest esperit entusiasta va disseminar-se pels músics, instil·lant somriures i vitalitat, per una interpretació esplendorosa, conduïda per un director sense tarima, ni batuta... ni partitura!... En efecte, Prat guiava de memòria, amb gestos convençuts i expansius, dibuixant cercles a l’aire i esbossant fins i tot alguns passos de ball vienès.

L’energia es va irradiar també als espectadors, amb molts sectors aplaudint encesament entre els moviments. Probablement és un indicador de que més gent està anant a concerts de clàssica, però encara ignoren certes formalitats. Qui ho sap, per això, el director va decidir castigar la platea, esquivant el bis. Però també és veritat que, a l’època de Mozart, era costum aplaudir en els ínterims. Esperem ara que aquests nous públics continuïn motivats per seguir les venidores aventures de la GIO.