Un Sorolla virtual i real a la Casa Amatller

Una exposició de Sorolla (1863-1923) té l’èxit garantit. De la que s’ha inaugurat aquest dijous al Centre d’Art Amatller, ja se n'han venut anticipadament 25.000 entrades, el que equival a dir que les tres properes setmanes no hi ha cap possibilitat per poder-la visitar. No passin pena perquè estarà oberta fins que hi hagi demanda. Però tampoc s’encantin. A València, on es va veure de juny a desembre coincidint amb la commemoració del centenari de la mort de l'artista, va ser la mostra més visitada del 2023 (80.000 persones).

Sorolla, una nova dimensió, coproducció catalanovalenciana, no és un projecte convencional. Pertany a l’estirp d’exposicions anomenades immersives, tot i que al seu comissari, Artur Duart, no li acaba de fer el pes aquest concepte i prefereix parlar d’exposicions que usen la tecnologia com un recurs més per divulgar l’art. Duart és el CEO de Layers of Reality, l’empresa que dota els continguts del centre d’arts digitals Ideal, al Poblenou, dirigit per Jordi Sellas, i que des del maig de l’any passat té una mena de subseu a la casa Amatller. La Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic, propietària de l’edifici de Josep Puig i Cadafalch, es va llançar a l’aventura per guanyar públic. “A dalt hi entren els erudits, aquí el públic general”, diu el seu president, Francesc Fontbona. “Aquí” és on hi havia hagut la botiga Servei Estació i més antigament el jardí de la família Amatller.

Sorolla agafa el relleu del muntatge amb què es va estrenar el nou equipament, sobre el modernisme, que va tenir uns registres de públic més aviat discrets (les cues s’han continuat veient només a la veïna casa Batlló d’un Gaudí que també és carn d’assaigs virtuals). Amb l’artista valencià esperen consolidar el centre, que és de format híbrid. És a dir, els ginys digitals conviuen amb obres originals. De Sorolla, Duart ha rastrejat les col·leccions públiques i privades catalanes i ha fet venir al passeig de Gràcia nou peces (menys una que ha viatjat de Madrid). “No és un autor que estigui massa present als fons del nostre país”, comenta Fontbona. Potser on més al Museu Abelló de Mollet, que els ha deixat la que sembla que va ser l’última pintura que Sorolla va començar (està inacabada) abans de patir l’atac d’hemiplegia que el va deixar inactiu els últims tres anys de la seva vida. Si més no això és el que li va explicar el col·leccionista molletà al periodista Víctor Fernández.

Sorolla, valencià, sí, però espanyolitzat (Joaquín, mai Joaquim), tenia orígens catalans. “La seva família materna era de Ripoll”, anota Fontbona, que també subratlla que als seus inicis va rebre el suport de diversos protectors catalans. Però mai de la vida es va implicar en els cercles del modernisme barceloní. L’exposició al Centre d’Art Amatller és bona en una museografia didàctica que repassa la seva biografia i tot allò que el va estimular per crear. Inclosa la fotografia, un invent que va saber utilitzar per traslladar al llenç els detalls dels moviments de la natura i de la figura humana, cosa que a ull nu era, i és, impossible.

I això, és clar, ens pot fer pensar que avui Sorolla tampoc faria cap lleig a la tecnologia capdavantera per incorporar-la al seu procés. A can Amatller es presenten experiments curiosos que han fet artistes digitals apropiant-se d’algunes de les més de 4.000 obres que va gestar. Per exemple, se’ns mostra com les interpreta la intel·ligència artificial. O, amb rigor científic, ens desvelen el grau de puresa dels colors de la seva paleta.

Els highlights de la mostra (si més no per a aquest públic ampli que diu Fontbona) són una projecció immersiva 360° i una experiència amb ulleres de realitat virtual en què el visitant se submergeix en la iconografia més característica dels quadres de l’artista, sigui en les onades de la platja que fan l’efecte que t’hagin de mullar o sigui en els horts de tarongers que sembla que t’hagin de tacar amb el seu color.