lLibres
Un vocabulari per entrar en l’obreda de Perejaume
Algunes paraules ja existien, però ha estat a través de l’escriptura de Perejaume que les hem incorporades al llenguatge literari; paraules com ara agrarietat, pensamenter, obreda, mareperler. Però és que n’hi ha moltes més, un miler i mig, pel cap baix, que Ramon Sargatal s’ha entretingut a inventariar al llibre Perejàumiques. Un vocabulari (Días Contados). També aquest doctor en filologia clàssica ja jubilat que opina que “els títols acadèmics haurien de caducar, com els iogurts”, per defensar-se de qualsevol pretensió docta que no delimiti amb la vida, ha hagut de formar un neologisme per al seu diccionari de terminologies perejàumiques, que haurien pogut ser també perejaumines, perejaumenques o perejaumianes, però van acabar adoptant la forma virgiliana que el mateix Perejaume havia donat a les Pagèsiques, un dels seus millors llibres de poesia. I aquest és un dels grans motius que expliquen el llibre de Sargatal: algú s’ha llegit les Pagèsiques? I Els cims pensamenters? i Mareperlers i ovaladors? I Treure una marededéu a ballar? Algú més sap, fora dels iniciats incondicionals, que Perejaume és un dels “millors escriptors de la literatura catalana actual”, com afirma amb rotunditat Sargatal, més enllà de la seva reconeguda trajectòria com a artista? Es veu que no, perquè el mateix compilador, que viu a Sant Pol des de fa uns quants anys, es va sorprendre de comprovar quants dels seus nous convilatans ignoraven que Perejaume també era escriptor.
Com tants altres lectors fascinats per com mastega les lletres com si fossin brins de romaní, Ramon Sargatal s’hauria acontentat amb un entusiasme privat si no fos que, durant un temps llarg, el vocabulari refrescant que retrobava en els llibres de Perejaume va servir-li per acompanyar una persona estimada a fer memòria del llenguatge. Brotaner, despintòleg, diguedera, enllenyir, lletraflorit, meravellaire, retauleda, suroralitat, terramolsut..., i anar fent camí al llarg de més de cinc-centes pàgines des d’aboirinar fins a xiulera. D’aquesta manera va començar una recopilació de neologismes perejàumics que Sargatal s’havia proposat com un plaer íntim de redescoberta del “poder vivificador de la llengua”, sense cap intenció de publicar-ho, fins que, un cop acabada la feina, la va imprimir, la va enquadernar i la va anar a oferir a Perejaume: “Mira això que he fet”, i l’artista va quedar petrificat de descobrir com tants esquerdills escampats pels seus llibres componien un retaule tan rocós i florit. “Va ser ell qui es va encarregar de buscar-hi editor, perquè jo no m’hi podia dedicar”, recorda Sargatal, que descriu Perejaume, a qui no coneixia fins al dia que va picar a la seva porta amb el plec de fotocòpies sota el braç, com “un home extraordinàriament cordial i simpatiquíssim”.
El llibre celebra la capacitat de Perejaume per crear neologismes “quasi a cada pàgina que escriu”, com afirma Sargatal, ordenant alfabèticament més d’un d’un miler de paraules i conceptes, amb la transcripció del fragment que millor els il·lumina i la referència a l’obra d’on procedeix, acompanyats d’un pròleg i un epíleg en què l’autor admet que acaba jugant amb l’estil perejàumic.