Música

Crítica

música

Tremors de la terra

La Sala Montsalvatge de l’Auditori de Girona estava pràcticament plena, aquest diumenge 11 de febrer: l’expectativa era alta, entorn el retorn a la ciutat, a dins la temporada Ibercamera, d’Andrés Orozco-Estrada. El director colombià havia deixat una marca indeleble, el 2017, quan es va executar per primera cop a Girona la colossal Consagració de la Primavera d’Ígor Stravinski, amb un programa que també incloïa obres de Beethoven, amb els músics de l’Orquestra de la Ràdio de Frankfurt. La fórmula es va repetir amb total èxit, d’aquesta vegada amb la Simfònica SWR de Stuttgart. A diferència d’altres països que han perdut aquest bon costum del segle XX, Alemanya conserva actives moltes orquestres de les emissores federals, les quals disposen d’un nivell professional inatacable, com vam poder comprovar al llarg de la vesprada.

El programa presentava un clar component temàtic, amb dues obres de gran alè inspirades en la fascinació de l’humà vers la naturalesa, les seves forces i enigmes. S’encetava amb la Simfonia n. 6 – Pastoral de Beethoven, possiblement la seva més controvertida, ja que disposa d’admiradors però també detractors, majorment els que critiquen el segon moviment per ser massa monòton i contemplatiu, preferint el registre triomfalista de les simfonies ‘imparelles’. Sigui com sigui, a part de ser la primera simfonia de la història a desdoblar-se en 5 moviments, és realment un treball personalíssim, en que el compositor de Bonn desplega el seu amor per la terra i la vida bucòlica: “Estimo més els arbres que les persones”, solia dir el teutònic, que aquí també explora seminalment un simfonisme més floral i expressiu, que influenciarà el romanticisme de Mendelssohn i Txaikovski, entre d’altres, en la seva recerca del “sublim natural” que reclamaven Kant i altres filòsofs de la Il·lustració.

Orozco-Estrada va emfatitzar el caràcter ascendent de l’obra, amb diligència i sàvia suavitat, engranant i regulant la potència de l’orquestra, sense ser hiperbòlica... Excepte, és clar, en la impressionant seqüència de la “tempesta”, amb els seus tutti tumultuosos, en els que quasi podíem percebre les ràfegues de vent i pluja. Just abans, i de forma particularment original, el regidor sud-americà havia fet els músics picar amb els peus, amb ell donant exemple, el ritme festiu del tercer moviment. Durant l’irradiant Allegretto final, també se sentia un subtil taral·lejar vocal de la melodia, heterodòxies que no van dissuadir la platea de la primera gran ovació de la nit.

Després una pausa merescuda, i amb la formació germana esplaiant un centenar d’instrumentistes a l’escenari, l’apel·lació geodèsica rebia nou impuls amb l’influent obra mestra de Stravinski. Prenent inspiració en ancians rituals eslaus d’adoració del món natural, l’inici és fauvista i cosmogònic, dibuixant jocs de volum i espacialització, filigranes d’un caos original que va guanyant ordre i forma. Les cordes afilades presten fluïdesa, mentre les percussions són com llampegades tribals i els vents s’expandeixen com a turbines ancestrals i fulminants. Més enllà de les cerimònies paganes i dels sacrificis d’antuvi, la composició celebra els misteris de l’univers i el seu atoniment, amb irrupcions brusques, autèntiques tremolors de la terra –algunes de les quals podrien segurament ser detectades amb aparells sismològics.

És un veritable privilegi poder escoltar a Girona una obra amb aquesta magnitud a l’escala de Richter, tan druídica i embriagadora. Per això el públic es va encendre, bravejant, amb un llarg i fragorós aplaudiment, cap a l’excel·lent filharmònica i aquell que és sens dubtes un dels millors directors de l’actualitat. Generosament, el de Medellín va encara aprofitar el gran format de l’orquestra per un bis envolupant i auroral, amb Nimrod de les Variacions Enigma del britànic Edward Elgar, una vellutada cloenda per una vetllada tan primorosa.

Com a nota final, només recordar que l’ampla discografia d’Orozco-Estrada inclou un volum dedicat a Stravinski , estrellat precisament per la Consagració de la Primavera: així poden aplacar la nostàlgia els més indefectibles.

Orquestra Simfònica SWR Stuttgart
Auditori de Girona, 11 de febrer


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.