Christina Rosenvinge, la filla pop de la poetessa Safo

Per què el pop no s’identifica amb l’alta cultura? De fet, ja s’estudia a les universitats, i per a mi és evident que en el pop està l’esperit de cada època”, diu, ben convençuda, Christina Rosenvinge (Madrid, 1964) i ella sap molt bé del que parla, perquè ha estat quatre dècades entregada al pop en un sentit ampli i divers, tal com l’entén ella, incloent-hi també el rock i moltes altres coses. Fins i tot es pot connectar amb el pop la poesia de Safo, la poetessa que va néixer a Lesbos fa 2.500 anys i que ella reivindica ara, amb el disc i el llibre Los versos sáficos (Primavera Labels, 2023), com una de les grans autores clàssiques, “amb una obra tan important com la d’Homer”, que amb les seves epopeies bèl·liques ha aconseguit més repercussió històrica i literària, en el nostre món eternament patriarcal, que no pas ella amb la seva poesia més subtil sobre la passió, el desig i la bellesa. Christina Rosenvinge presentarà Los versos sáficos en dos concerts a Catalunya: el proper dissabte, 2 de març, a l’ Auditori de Girona , i el 14 de març a la sala Paral·lel 62 de Barcelona, acompanyada d’una banda 100% femenina. La completen Amaia Miranda, guitarra; Irene Novoa, baix, teclats i veus, i Xerach Peñate, bateria.

“L’esperit sàfic és una mescla de feminitat amb una vocació combativa, però també sexi. Per a mi Safo és molt més que un símbol feminista, no la podem reduir només a això. Ella va aconseguir col·locar-se en la primera línia dels creadors i va tenir una influència molt gran en tota la poesia clàssica”, explica Rosenvinge , que també subratlla el rerefons pacifista de l’obra de Safo. Ella va escriure un vers com ara “el més bonic és el que estimes”, en una època en què la poesia èpica proclamava la bellesa de la guerra. De fet, l’última cançó del disc es titula Contra la épica .

Aquest projecte va néixer de la manera més insospitada: l’encàrrec que li va fer el Festival de Teatre Clàssic de Mèrida per muntar-hi l’espectacle Safo, el juliol del 2022, amb la dramaturga María Folguera com a coautora i la direcció escènica de Marta Pazos. Rosenvinge aclareix que “no era un musical, sinó una obra de teatre amb música; amb molta música, però al servei de la dramatúrgia”. A partir dels pocs versos que es conserven de Safo –amb unes melodies pròpies que no s’han conservat–, la cantant madrilenya va compondre una sèrie de cançons, que ara ha recuperat perquè “jo tenia el deute de convertir aquelles composicions en un disc pop”. Sí, pop, la temible paraula que defensa aferrissadament la guanyadora del Premio Nacional de las Músicas Actuales 2018. “Set de les cançons incloses en el disc van sonar a l’obra de manera incompleta i interpretades per altres cantants”, explica. A l’escenari estava acompanyada només per dones, cantants, actrius i algunes de les instrumentistes del seu grup actual.

Sobre les tres músiques que viatgen amb ella en aquesta gira, Christina destaca el fet que allò que havia estat una autèntica raresa en els orígens de la seva carrera, durant els anys vuitanta i noranta, és ara ben normal: “En aquella època érem només tres dones a la nostra escena musical i totes ens coneixíem i teníem el nostre propi projecte. Ara està sortint una autèntica explosió de talent d’escoles de música com ara l’Esmuc, on es formen instrumentistes, homes i dones, que tenen molt clar que aquesta és la seva professió i poden tocar amb diferents projectes.”

Rosenvinge continua el seu viatge, que de moment no inclou una altra parada en el teatre: “M’interessa el llenguatge del teatre, i d’alguna manera hem teatralitzat una mica més els concerts en aspectes com ara la llum i el vestuari. Però el teatre en si el trobo massa inamovible: em resulta molt difícil haver de repetir cada dia el mateix text.”