Com tornar al passat si vens d’un lloc que ja no existeix

Podria haver estat la continuació d’Un hotel a la costa, de Nancy Johnstone, aquell testimoni desolador de com es desmantella un paradís sota les bombes, però el que ha aconseguit Miquel Berga (Salt, 1952) a Un país estranger (Tusquets), que en efecte reprèn la narració allà on la va deixar aquella intrèpida escriptora anglesa que el 1938 va convertir el seu hotelet de Tossa de Mar en un refugi de criatures que fugien de la guerra, és construir un mosaic, amb tot d’esquerdes i fragments perduts, que enllaça la peripècia d’aquella mainada amb el destí fatídic d’Europa, amb la dignitat de “la gent corrent”, amb la tristesa del retorn i amb la metàfora inesperada que brinden dos pobles fulminats per decret, Mequinensa i Faió, d’on provenien dos germans de la colònia infantil acollida a Casa Johnstone i que tothom coneixia com els “abandonados”.

Berga, que va tenir cura de la traducció i edició d’Un hotel a la costa el 2011, també per a Tusquets, ja va incloure en la versió en castellà, més tardana, la reproducció dels dibuixos d’aquells infants que l’artista Enric Casanovas, estiuejant de Tossa als anys trenta, va retratar a Besançon després d’acompanyar-los, amb la seva pròpia família i els abnegats Nancy i Archie Johnstone, en la tortuosa fugida cap a França enfilats en un camió. Aquells dibuixos van permetre posar cara als nens i algun nom, però res més que els tornés a la vida, fins que Miquel Berga, força temps després, va rebre el correu enigmàtic des de Brussel·les d’un funcionari de la Unió Europea que afirmava ser el fill d’un d’aquells nens.

Un país estranger comença amb aquesta troballa que podria no haver-se produït mai: la història, fins i tot la més recent, és plena de forats negres on mai posarem els peus. Però també d’atzars estranyament calculats. És així com aquell home de nacionalitat belga, buscant el 2018 una caseta prop de mar on passar l’estiu amb la família, va ensopegar per primera vegada amb el nom de Tossa, on en efecte va trobar el xalet que anhelava i una informació sorprenent que li revelarà la tia aragonesa quan li comuniqui el seu destí de vacances: en aquell poble remot de la Costa Brava, va ser-hi també un estiu el seu pare, molts anys enrere, durant la guerra. I, de cop, l’educat funcionari, que ha heretat el nom del pare però cap dels seus records, sent com el pes de la història li cau al damunt quan ja no hi ha ningú que l’hi pugui explicar. “Aquest és un llibre de confluències”, diu Miquel Berga meravellat de la suma de casualitats que van portar Primi Sancho a contactar amb ell i a refer junts el trajecte d’aquella família originària de Mequinensa tocada per la guerra, la presó, l’exili, la desaparició del poble on havien nascut i la immigració econòmica dels anys cinquanta a Alemanya i Bèlgica.

Escrit a còpia de fragments que van encaixant de manera imperceptible fins al capítol final, d’una bellesa estremidora, Un país estranger és molt més que el relat trossejat d’un exili que va condicionar la vida de dos nens, Primitivo i Justico Sancho (el pare i l’oncle d’en Primi), sinó un exercici per entendre el passat encara que sigui, com declara el narrador, partint d’“un oxímoron metodològic: interrogar els morts”. Al llarg del llibre, veurem créixer aquells germans de caràcter tan oposat (Primitivo, el gran, és assenyat i protector; Justico, de només sis anys quan arriba a Tossa, fa anar tothom de corcoll pel seu temperament precoçment contestatari) que aconseguiran tornar amb la família des de l’exili francès gràcies a la cura dels Johnstone i els Casanovas i que seguiran el destí de tots els fills de Mequinensa: anar a treballar a les mines de lignit, veure desaparèixer el seu poble sota les aigües de l’embassament i buscar una via de subsistència alternativa amb la immigració impulsada pel franquisme als anys cinquanta cap a Alemanya o Bèlgica, que, contra el propòsit propagandístic de la dictadura, els convertirà, sobretot al rebel Justico, que cantarà en plena revolució sandinista les cançons de José Antonio Labordeta, de la mateixa manera que el seu pare va ser enterrat als acords del Soy minero d’Antonio Molina, en sindicalistes de base i uns irredempts militants antifeixistes.

Que els dos germans que articulen la narració, el dolç Primitivo i el feroç Justico, fossin fills de Mequinensa no fa sinó sobreposar una paràbola damunt d’una altra. “El nom sol del poble ja provoca una agitació interior, perquè gràcies a l’obra de Jesús Moncada ha esdevingut un món mític, una mena de Macondo”, assegura Miquel Berga, a diferència de Faió, on arribava el carbó de les mines pels camins de sirga i que va ser inundat el 1967 sense cap misericòrdia d’un dia a l’altre. “A part de no tenir el consol d’un Moncada, a sobre els van construir el poble nou a quatre quilòmetres del vell i lluny del riu”, constata Berga, professor honorari de literatura anglesa de la Universitat Pompeu Fabra que ha viatjat als dos pobles per acabar constatant que “tots venim d’un lloc perdut”. El nou Mequinensa almenys mira cap a l’Ebre, allà on confluïen el Cinca i el Segre, i alguns parroquians, no pas tots, encara surten a passejar pel poble antic, un poble fantasmal que almenys té la decència de conservar els noms dels vells carrers i no obligar-los a aprendre’s la lletra de l’abecedari que els han assignat en la urbanització rectilínia del nou. Amb tanta aigua estancada, en algun moment Miquel Berga va plantejar-se titular el seu llibre “a contracorrent”, una expressió que li venia sovint al cap mentre escrivia, com si també remuntés el riu de la història amb un llaüt carregat de carbó. Però també se li repetia aiguabarreig, que neix de la confluència d’unes aigües tumultuoses que, inesperadament, relliguen un món.

Quan el llibre acabava de sortir, un lector de Mequinensa li va escriure per notificar-li que l’havia començat i que li agradava molt, però hi afegia: “Dejé de leerlo, para que dure.” Per Miquel Berga, és el millor comentari que es podrà fer d’un llibre com aquest, que avança per “la potència de la veu moral dels protagonistes”, siguin coneguts, com Johnstone o Casanovas, o anònims, com Primitivo i Justico, que no el podran llegir mai.