Fugir de la contingència

Fer per no res: fer sense una finalitat, sense utilitat. Vet aquí la fórmula fonamental de la felicitat, i també allò que fa una acció intrínsecament humana, segons el filòsof Byung-Chul Han. És el que el pensador coreà expressa a Vita contemplativa. Elogi de la inactivitat (2023), un recull de cinc capítols (o assajos breus) en els quals canta les virtuts de la inacció. Ho fa convocant algunes veus de pensadors que han dit la seva sobre la fecunditat del no-fer, d’entre les quals són especialment significatives les píndoles de filosofia heideggeriana (de la qual Han és especialista, i en la qual trobem “rastres de pensament que es condensen en una ètica de la inactivitat”).

La festa, l’espera, el silenci. Vet aquí algunes formes de la vida contemplativa, en perill d’extinció, que l’autor posa de senyal com a imprescindibles per aprofundir el secret de l’existència. En el món neoliberal, l’obsessió per l’eficiència, l’optimització del temps i la productivitat a ultrança es postulen com a imperatius existencials. Els moments d’oci no se n’escapen: en la societat del rendiment, esdevenen moments morts, desproveïts d’intensitat vital, de contemplació; matem el temps per no avorrir-nos. Fins el descans es bressola al ritme de l’acció: consagrada a poder rendir més, la nova power nap esdevé un combustible per a la productivitat. Amb tot, anem perdent la capacitat de no fer res.

Ara bé, lluny de ser el simple negatiu de l’acció, la inactivitat és –defensa Han– una capacitat autònoma, amb una lògica, una arquitectura, una temporalitat i una resplendor característiques. D’entre aquestes activitats, l’autor posa en relleu la festa. Com a rituals simbòlics, les festes ens lliguen, ens vinculen: es repeteixen en el temps, fixen eixos que construeixen una estructura temporal estable. “Les repeticions aprofundeixen l’ésser.” Avui, però, la improductivitat dels rituals festius fa que a poc a poc vagin perdent pistonada en les nostres comunitats. Perdem els lligams, i també el contacte amb els símbols. La contingència ho amara tot: en lloc d’un temps condensat en la repetició, vivim en un temps contingent i passatger. La digitalització i la informatització, que penetren quasi totes les esferes de la vida, descomponen el temps i el tornen additiu, la qual cosa “impossibilita que l’ésser, que creix lentament, es condensi”.

Vivim en la societat de la immediatesa, que combat com l’acèrrim enemic el temps d’espera, la pausa, el silenci; imprescindibles tots ells per orientar amb sensatesa l’acció i el pensament. En aquest vòrtex frenètic, no queda temps per pensar, per sospesar reflexions, per deliberar, de manera que el lliurepensador es va extingint. La forma pròpia del llenguatge, en l’era de la productivitat, és la informació; una informació additiva, desmembrada. Si l’ésser humà és un animal narrans, que necessita crear històries que orientin la vida i li confereixin sentit, el llenguatge informatiu fragmentari, incapaç de construir cap relat, constitueix “el grau absolut de minva de l’ésser”. Tot amb tot, “avui dia, el cor humà no pot oferir cap refugi a la perennitat”.

La nostra era narcisista i performativa també dona raó de la crisi de la religió, que és essencialment, raona Han, “una crisi de l’atenció”. Ens ocupem tant de produir-nos i afirmar-nos a nosaltres mateixos que no deixem lloc per a una experiència que demana, per contra, el despreniment d’un mateix.

L’advertència del filòsof sobre la nostra pèrdua de la capacitat de contemplació entronca amb una crítica al pensament de Hannah Arendt. Malgrat la seva condició de jueva, Han explica que el discurs de la filòsofa ignora per complet la dimensió contemplativa (la dimensió del sàbat), fins i tot en el món grec. En el discurs de l’alemanya, tot allò que ens fa pròpiament humans es juga sempre al terreny de l’àgora, a l’esfera de l’acció. El coreà apunta algunes insuficiències del pensament que Arendt expressa en el seu elogi de la vita activa i subscriu, en canvi, la idea de Heidegger segons la qual és la inactivitat el que dona resplendor a l’existència humana. “La inactivitat també és el llindar d’un fet inaudit”, apunta: és imprescindible per reflexionar, per crear, per conèixer qui som i donar un sentit i un rumb a les nostres vides. La inacció és l’adob fertilitzant de l’acció.