Com representar l’abús sexual?

Martha Coo­lidge tenia setze anys quan va ser víctima de l’abús sexual d’un noi del cen­tre on estu­di­ava. No tenia ni consciència de l’abús. Sen­tia ver­go­nya i impotència men­tre cir­cu­la­ven rumors al seu entorn pro­pis de la cul­tura de la vio­lació: alguna cosa devia haver fet per pro­pi­ciar una relació sexual que ella no havia con­sen­tit però que la feia cul­pa­ble, fins se n’hi feia ella mateixa. Tretze anys després, el 1975, Coo­lidge va abor­dar amb Not a pretty pic­ture aquesta experiència traumàtica en el seu pri­mer llarg­me­tratge: una pel·lícula que, cer­ta­ment, no és ni vol ser bonica, però que per això és un tes­ti­moni col­pi­do­ra­ment ètic sobre l’exer­cici d’una violència llar­ga­ment con­sen­tida fins ara mateix.

Film inde­pen­dent que va cir­cu­lar en mar­ges, també llar­ga­ment soter­rat i així pràcti­ca­ment inèdit entre nosal­tres i en molts altres llocs, a través d’una nova vida con­ce­dida amb la res­tau­ració digi­tal en 4K, Not a pretty pic­ture emer­geix, quasi cin­quanta anys després de la seva rea­lit­zació, com una pel·lícula fona­men­tal en con­tra de la cul­tura de l’abús sistèmic con­tra les dones. Qui us escriu creu que no n’ha vist cap altra que es plan­tegi més pro­fun­da­ment com repre­sen­tar-ho fent-ho a través de la forma degu­da­ment entesa com una qüestió moral: no hi ha pos­si­bi­li­tat per al voyeu­risme per­vers perquè sem­pre es fa pre­sent la mirada de qui va ser víctima de l’abús.

En un ter­ri­tori que s’ha fet con­ven­ci­o­nal entre el docu­men­tal i la ficció, però que ales­ho­res era força per explo­rar, Martha Coo­lidge posa en escena com assis­teix a la repre­sen­tació de l’abús que va patir. Qui la inter­preta és una noia (Mic­hele Manenti) que també va ser víctima d’abús. Hi ha l’actor (Jim Car­ring­ton) que encarna l’abu­sa­dor i diu que ha man­tin­gut rela­ci­ons sexu­als amb dones que li han fet pen­sar que volen ser vio­la­des. La rèplica de la cine­asta és clau: una cosa és fan­ta­si­e­jar i una altra és ser forçada a fer el que real­ment no desit­ges.

Veient com es repre­senta com va ser víctima de l’abús, arriba un moment que Martha Coo­lidge no ho suporta més. Ho va supor­tar prou per apor­tar la seva pel·lícula més per­so­nal i tren­ca­dora que, tan­ma­teix, pot­ser va fer pos­si­ble que hagi con­ti­nuat fent cinema d’una manera més con­ven­ci­o­nal i a vega­des interes­sant: El meu esti­mat rebel (Valley girl), El preu de l’ambició, El príncep i jo, Escola de genis i un etcètera on pot­ser poden (re)des­co­brir-se coses ines­pe­ra­des.