L’aventura d’un artista català al Nova York dels anys vuitanta

“I’m an artist.” Li ho van sentir dir a Joan Casellas (Teià, 1960) les 75 galeries que hi havia llavors a l’East Village de Manhattan, i només una no li va tancar les portes als morros. En molts moments de la seva estada als Estats Units, entre els anys 1986 i 1991, Casellas no en va tenir ni cinc, i sobretot a l’inici va haver de fer de tot, de rentaplats, pizzer i bus boy (ajudant de cambrer). Però el que no li van faltar mai són àngels de la guarda que el van auxiliar en els moments de màxima desesperació.

Proveït de la llista de telèfons que li va passar Robert Llimós, gat vell en això de voler-se obrir camí amb els pinzells a Nova York, va trucar a l’artista Bob Smith, que li va llogar a preu de col·lega el seu esplèndid loft que temps abans havien ocupat dos referents del moviment conceptual català, Antoni Miralda i Antoni Muntadas (aquest, diu Casellas, també el va ajudar molt). Més endavant, el va acollir a casa seva, en plena natura, el pintor santanderí exiliat Francisco Sainz, que estava tan pelat com ell i s’alimentaven del que trobaven al bosc. I gràcies als diners que li va deixar l’escriptor i diplomàtic Carles Casajuana, que llavors treballava a la seu de les Nacions Unides, es va poder comprar un bitllet d’avió a Amsterdam, on tenia exposició, perquè recórrer a la butxaca del pare, un pagès que veia les seves aspiracions artístiques com una bajanada, hauria estat massa humiliant.

Més de tres dècades després, Casellas ho recorda amb guspires als ulls tot revisant les fotografies que va fer d’aquestes persones i de tantes més que el van marcar per a bé durant la seva aventura en terres ianquis, i que ara, i fins al 3 de març, s’exposen a Art Amill de Vinyols i els Arcs. Tot està intraconnectat, i és bonic que sigui així: aquest espai del petit municipi del Baix Camp havia estat l’estudi del pintor Carles Amill, amb qui Casellas feu una gran amistat “a l’illa que els holandesos van robar als indis”. Amill va morir el 2004 i la vídua, la psiquiatra Elena Padrell, que també era amb ell a Nova York, va reconvertir el taller en sala expositiva primer per difondre el seu llegat i després també per dinamitzar-la amb l’obra d’altres creadors.

A Retrats sentimentals de Nova York, el més important ja ens ho diu el títol, tot i que sempre és un gust llegir els textos de Casellas. I escoltar-lo amb el seu somriure trapella. “Vaig travessar l’Atlàntic per amor.” El que sentia per la Jennifer, una noia de Baltimore que va conèixer a Barcelona el 1984. Ell artista, ella escriptora, un tàndem predestinat a viure intensament la bohèmia de la Barcelona que encara no s’havia deixat domesticar. Dos anys després, Casellas feia les maletes per seguir-la. I es van casar. L’espècimen multimèdia Eugénie Kuffler els va fer de testimoni. Té retrat a l’exposició, posant per a una fotoacció (“la foto zero” de l’Arxiu Aire d’art d’acció de Casellas), com per descomptat que els té la Jennifer, en un contenta, en un altre enfadada després d’una discussió de parella que comença a veure venir a l’horitzó el divorci i ja ha oblidat els dies feliços que compartiren al mític hotel Chelsea, el santuari de la contracultura on s’allotjaren Andy Warhol, Bob Dylan, Janis Joplin i Jackson Pollock. Hi ha experiències que sí que es paguen amb diners: aquesta la va finançar a contracor el sogre de Casellas.

Més enllà de perdre el cul per una noia, a la ciutat dels gratacels es va dedicar a “intentar ser artista.” De feines col·laterals en va trobar força: “de dibuixant per a un dissenyador, de pintor de quadres de botigues de mobles, de daurador d’angelets, de fotògraf de teatre...” I d’assistent d’un escultor que el va explotar com un esclau. Mentrestant, va picar a la porta de les 75 galeries de l’East Village amb un quadre enrotllat sota el braç que estirava al terra quan l’obrien. El que no el va engegar a dida va ser Paul Bridgewater. “Vaig ser el segon a exposar al seu espai després de Robert Mapplethorpe!” Bridgewater li va anar comprant obra però mai en va vendre cap. Va morir de sida. Bob Smith també.

“Aproximadament un 20% de les persones que vaig retratar ja són mortes”, anota Casellas, que ha fet una recerca detectivesca per mirar de localitzar-les a totes, i déu-n’hi-do les que ha retrobat. Amb algunes, poques, ha mantingut la relació al llarg d’aquests més de 30 anys. Com ara amb la psicòloga Connie Capdevila, a la qual veiem fotografiada al costat d’un relleu gòtic dels Cloisters, la secció d’art medieval del museu Metropolitan a petar de tresors artístics catalans. “Era molt fotogènica i m’ho posava fàcil. Podria fer i potser faré una exposició només amb retrats seus.”

També supura bon feeling el retrat d’Helene Hoeld, amb quimono i ombrel·la, una funcionària de les Nacions Unides amb qui tingué un afer amorós. O el de la pintora madrilenya Patricia Gadea, en actitud hip-hopper. “Amb ella i la seva parella, Juan Ugalde, vam fer moltes coses junts, per exemple una revista de fotocòpies.” Un altre duet artístic còmplice seu: Juan Uslé i Victoria Civera. El cèlebre crític d’art Dan Cameron posant davant d’un grafit del mateix Casellas. De periodistes, una pila: Isabel Olesti, Montse Vendrell i Pere Franch. I, reprenent el fil de les ànimes que el van protegir quan tocava fons, el metge i empresari cultural Xavier Domingo, l’amo d’un local de moda que es deia Gas Station, una gasolinera que havia transformat en un centre de talent outsider. “Quan em vaig separar em va acollir a casa seva tres mesos.”

Casellas s’havia comprat una Nikon el 1982 i des de llavors sempre tenia la càmera a punt. “La fotografia ha sigut, a part d’una eina de treball, la meva gran addicció i una manera de ficar el nas als llocs. La càmera és com una cuirassa per presentar-me a llocs increïbles en què no m’hauria atrevit mai a entrar”, explica. Les festes esbojarrades dels esdeveniments artístics van ser el terreny més estimulant per disparar la màquina a tort i a dret. “T’hi trobaves personatges amb qui parlaves i prenies copes però mai sabies ni com es deien ni a què es dedicaven. Per tornar-los a veure t’havies d’esperar a la següent inauguració.” Aquesta fauna d’aparicions fulgurants anònimes també té presència en la col·lecció de retrats, un de ben curiós d’un home que va assistir a un oppening sense un dit. L’hi havia amputat un gos i malgrat tot va posar divertint-se a la fotografia que li feu Casellas.