El rei va despullat

En el primer dia d’un mes de març on la ciutat comtal podrà escoltar en vint-i-cinc dies fins a cinc oratoris dels períodes barroc i clàssic, el Palau de la Música va acollir una audició especial, fora d’abonament dins la temporada Palau 100, d’una de les millors obres de la història de la música occidental: La Creació (1798) de Franz Joseph Haydn (1732-1809).

Sota la direcció de Marta Gardolinska (Varsòvia, 1988), directora convidada principal de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, la seva presència havia despertat expectació en fer ella mateixa el seu debut a la sala modernista, el poder escoltar, de nou, la nostra orquestra nacional en la que havia sigut la seva seu durant més de cinquanta anys i el concurs del Cor Jove de l’Orfeó Català. Tots aquests elements externs, però, no van justificar el resultat anodí, desmotivat, poc inspirat i fluctuant on, possiblement, la complexitat i delicadesa de la partitura haydniana va imposar-se per sobre d’una producció on, ràpidament, s’hi trobava a faltar una major nombre d’assaigs de cor i orquestra junts com també, possiblement, el no haver pogut fer l’assaig general al mateix Palau. Ni la contribució en les àries del millor dels tres solistes, el baríton madrileny José Antonio López o alguns magnífics solos instrumentals de la plantilla orquestral, van poder tergiversar un resultat on també hi va pesar una direcció més concebuda en la coordinació i ajust d’elements que no en proporcionar una lectura personal. Amb una sonoritat,a voltes, allunyada del respecte estilístic, malgrat usar timpani històric o un clavicèmbal que en els anys de l’estrena de La Creació XVIII ja havia estat reemplaçat pel fortepiano, el resultat assolit hauria de fer reflexionar als responsables. Aplaudim fervorosament la col·laboració entre el Palau de la Música i L’Auditori, però no d’aquesta manera ràpida i precipitada que, no ens enganyem, en una obra com la de Haydn assenyala allò “que el rei va despullat”. També no deixa de crear preguntes el perquè una producció de les que s’anomenen de quilòmetre zero (OBC i Cor Jove de l’Orfeó) no va comptar amb solistes catalans que haguessin proporcionat, en alguns casos, uns resultats força millors. En definitiva, una Creació que només ha estat una data més en el calendari d’una temporada, però no una fita artística. Desitgem que la pròxima col·laboració entre Orfeó Català i OBC amb el Dream requiem de Rufus Wainwright (estrena a l’Estat espanyol), el proper mes de gener, es faci amb un major rigor i treball a consciència.