“No hi ha un únic amor, sinó molts, i ens poden omplir”

No sé si són més interessants, però sí que són més reals. I també més sans. Hi ha la instal·lada idea de l’amor romàntic, i quan no es fa realitat, es viu com un fracàs. I també existeix l’amor incondicional dels pares, que també està per damunt de tot i a més és el primer amor. Fins que em vaig posar a fer la pel·lícula no havia pensat en la relació que hi pot haver entre l’amor romàntic i l’amor incondicional dels pares. Són dos relats tan idealitzats que només provoquen frustracions. Quan fallen aquests relats, pensem que no hem fet les coses bé i fem una valoració negativa del que ens passa o del que no ens ha passat. I pensava que potser és bonic posar aquest títol i que la pel·lícula s’entengui com si fos un paratext, que es pugui llegir a partir d’aquesta idea que no hi ha un únic amor, sinó molts amors, i que ens poden omplir, cadascun des del seu lloc. Fins i tot l’amor a una professió, a una vocació, a la literatura, o a les matemàtiques, en el cas de Teresa, la protagonista.

Sí, de fet la premissa de la pel·lícula ja és una expectativa truncada, perquè hi ha un viatge que Teresa, la filla, ha de cancel·lar, perquè la mare necessita que la cuidin. Les expectatives, fins i tot a curt termini, de vegades no serveixen per a res. D’un dia per l’altre es pot cancel·lar un viatge, i el que havies estat projectant durant molt de temps. En concret, les vacances de Teresa impliquen veure una persona, que per a ella és important. A partir de quelcom més anecdòtic com això, puc anar endinsant-me en totes les altres coses de la seva vida que estan travessades per les expectatives, que tenen a veure amb la professió, amb les relacions sentimentals, amb la maternitat o no maternitat, amb ser filla… Un no espera ser fill i haver de cuidar, perquè com a fills hem nascut sent cuidats. Està en una edat en què ha de fer balanç de tot això, i també de les expectatives que han dipositat sobre nosaltres els pares, la societat, i com ens hem cregut aquestes expectatives i hem lluitat per complir-les. Em fa la sensació, pel meu entorn, que fins que no compleixes els 40, no et lleves aquest pes i t’adones de què era realment el que tu volies, i que allò que estaves perseguint era el desig d’altres.

Crec que ve de l’amor que sento per la meva mare i pel meu pare. En psicologia, anomenen rol matern al del meu pare, no té a veure amb ser dona sinó amb tenir cura. És un home molt afectuós. Em sento molt afortunada. Em commou molt com són els meus pares i em commou conèixer les mares de la gent, no sé molt bé per què. M’agrada pensar en els personatges de les mares, entendre’ls. I ara que tinc edat per ser mare, és curiós, perquè parlo amb les amigues que ho són i m’hi sento molt connectada, perquè he pensat molt en la maternitat. Fer pel·lícules i aprofundir en certs temes et dona una mena de coneixement intuïtiu del que no has experimentat.

Són especulacions meves, no tinc una teoria elaborada, però jo crec que sí. Deia la poeta Louise Glück, en uns versos molt bonics, que només mirem el món per primer cop una única vegada, que és a la infància, i tota la resta és memòria d’aquesta mirada de la infància. Ens passem tota la vida intentant acostar-nos a la idea que tenen els pares de nosaltres, ho projectin molt o poc, o intentant anar a la contra d’això que ells desitgen. Anem per una banda o per l’altra, això sempre hi és. La manera de veure el món depèn dels valors i de tot allò que ens transmeten les nostres famílies. Comencem a vincular-nos a través dels primers amors, i després aprenem a vincular-nos de la manera com hem rebut l’afecte. Desenvolupem aquests afectes a partir d’aquests primers amors. La gent sovint busca a la seva parella algú que s’assembli al seu pare o la seva mare, o que sigui tot al contrari. Quan algú va a un psicòleg per parlar d’alguna cosa que li passa, el primer que surt sempre són els pares o les mares.

En realitat no canvien tant, només que es permeten dir algunes coses que potser al principi no gosen dir, o callar algunes coses que normalment deixen anar i poden fer una mica de mal. Aprenen a trobar una mena d’equilibri sobre com acceptar l’altra, tant la mare com la filla. Crec que el que li permet a ella actuar una mica diferent té a veure amb el fet que aconsegueix mirar-la diferent, la mirada fa que evolucionin una mica. I això és gràcies al fet que apareix aquest noi a la casa. Fa que hi hagi com un triangle. Quan mare i filla estan soles i es tracten de tu a tu, és impossible que surtin del rol que tenen. Quan entra una tercera persona en aquesta equació, tu ja no mires la teva mare com a mare, la mires com a persona que està parlant amb aquesta tercera persona. Han passat molt temps soles, estan en el seu rol, i aquest noi els permet observar l’altra. I aquí es produeix com un desplaçament que fa que també aflorin altres coses. Per mi té a veure també amb la idea que la casa s’està pintant i això fa que totes les coses (els objectes, els matalassos...), tot, es mogui, i quan alguna cosa es mou per fora, et remou per dins.

Va ser horrible! I a més amb covid! La pel·lícula anterior tenia una atmosfera molt hivernal, era una pel·lícula que vaig rodar al sud, al meu poble. Tothom pensa que a Andalusia no fa fred, que tot és sol i alegria, i jo he passat molts hiverns horribles, avorrits i molt tristos. Idealitzem les estacions. L’estiu, que té molt a veure amb les vacances, és el moment de gaudir, de relaxar-se i passar-s’ho bé. I pensava que potser l’estiu pot ser també com unes vacances obligades, perquè realment Teresa sent l’obligació com a filla de ser-hi i ajudar la mare. Segurament voldria ser en un altre lloc, o més aviat que no hagués passat el que ha passat. I m’agradava aquesta idea de l’estiu, de la calor, fins i tot que això pogués ser més tediós que divertit. I també hi havia una idea de mostrar aquesta calor, aquests fogots de les dones d’una certa edat, que té a veure amb la menopausa.