El circ de la ‘tercera via’

La vela del Cir­que du Soleil torna a Cata­lu­nya, quan ja fa 25 anys i uns mesos de la seva pri­mera visita. Ho fa amb Alegría (del 20 de març al 5 de maig), pre­ci­sa­ment l’espec­ta­cle amb què va debu­tar a Bar­ce­lona, el 1998. De fet, l’estruc­tura del mun­tatge de vela també es va poder veure el 2007 i, en for­mat pavelló d’esports, el 2012. Ja el 2005, el peri­o­dista Mar­cel Bar­rera pre­gun­tava al lla­vors direc­tor de la gira euro­pea de Dra­lion, Patrick Flynn, com s’iden­ti­fi­cava el Cir­que du Soleil, quan ja riva­lit­za­ven el tea­tre clàssic dels números amb pre­sen­ta­dor i orques­tra en directe amb el circ con­tem­po­rani, amb major pes en la dra­matúrgia i enfo­cat a ocu­par els esce­na­ris con­ven­ci­o­nals. Bar­rera (crític d’El Punt des del 2004 i fins ben entrat el 2009) publi­cava al set­ma­nari Presència la decla­ració de Flynn: “Nosal­tres, més que circ, el que fem és un espec­ta­cle basat en les arts cir­cen­ses.” El Soleil s’havia cons­truït una ter­cera via pròpia, amb la qual es manté com a màxima referència del circ a escala mun­dial, amb gires que s’allar­guen dècades per tot el món i amb una estruc­tura de fins a 4.000 tre­ba­lla­dors entre les ofi­ci­nes del Que­bec i els equips iti­ne­rants i els d’esce­na­ris fixos com els de Las Vegas. Avui tenen en actiu una vin­tena de pro­jec­tes.

Però d’on surt el Soleil? Als anys vui­tanta, un grup eclèctic de mala­ba­ris­tes, balla­rins, empas­sa­focs i músics van actuar en una petita vila, Baie-Saint-Paul, a tocar del riu St. Lau­rent, molt a prop de la ciu­tat de Que­bec. Guy Lali­berté, uns anys més tard, va afi­nar aque­lla intenció i va idear un espec­ta­cle de circ per cele­brar els 450 anys del des­co­bri­ment del Canadà. Va ser revo­lu­ci­o­nari, sense ani­mals (Lali­berté ha comen­tat que els ani­mals que li interes­sen més són els raci­o­nals), era pre­ci­osa i refle­xiva: lluïen un ves­tu­ari vistós, amb una il·lumi­nació màgica i amb música ori­gi­nal. Ell mateix va encu­nyar el seu refe­rent: Cir­que du Soleil perquè l’astre “sim­bo­litza la joven­tut, l’ener­gia i la força”. El 1987 van fer la pri­mera gira ame­ri­cana. El seu repte era inequívoc: We rein­vent the cir­cus (Rein­ven­tem el circ). Tres anys més tard, aquest mun­tatge amb una esce­no­gra­fia deta­llista i amb públic en 360 graus, va ser­vir com a pre­sen­tació a Europa. A Cata­lu­nya, van tri­gar encara 8 anys a arri­bar-hi. Avui, la plaça de l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat suposa la pri­mera plaça amb vela a Europa de la gira, després de la pri­mera actu­ació que rea­lit­zen a l’històric Royal Albert Hall de Lon­dres. A l’Hos­pi­ta­let s’incor­po­ren les millo­res que s’han detec­tat amb la tem­po­rada anglesa. La vela euro­pea és molt més lleu­gera que l’asiàtica, pre­pa­rada per aguan­tar pos­si­bles ter­ratrèmols (cosa que exi­geix una estruc­tura que afecta la visi­bi­li­tat).

Què ha can­viat a Alegría res­pecte a les ver­si­ons ante­ri­ors? Evi­dent­ment, manté l’essència (començant per la música més icònica de la com­pa­nyia), però s’ha refet. Alegría es va estre­nar el 1994 i va estar rodant fins al 2013. És el segon mun­tatge iti­ne­rant de la com­pa­nyia (al dar­rere de Sal­tim­banco, 1992-2012). Després de 20 anys de gira, el Cir­que du Soleil ha anat apar­cant totes les pro­duc­ci­ons. El 2019, però, van deci­dir recu­pe­rar Alegría refent la dra­matúrgia i adap­tant els números acrobàtics. Ara, aquesta icona arriba amb la idea de tor­nar a per­su­a­dir nous cors, com ara els fills d’aquells que es van emo­ci­o­nar dues dècades enrere. És l’espec­ta­cle més lon­geu si s’exclou Mystère, que es repre­senta des de fa trenta anys als Estats Units.

Alegría, en rea­li­tat, és molt clàssic en el seu plan­te­ja­ment. Cen­tren el focus en els moments d’equi­li­bri de barra russa, d’una roda Cyr impres­si­o­nant, d’un tra­pezi sin­cro­nit­zat de gran alçada (física, també), així com els números de cin­tes, de llit elàstic i tra­pe­zis dobles... Les actu­a­ci­ons dramàtiques donen el ritme i enfi­len el mun­tatge a través dels per­so­nat­ges mis­te­ri­o­sos.

En un quart de segle, el Cir­que du Soleil ha fet molt més espec­ta­cu­lar la seva maquinària que en la pro­posta que torna aquests dies a Cata­lu­nya. Només com a exem­ple, a Luzia eren capaços de dibui­xar amb aigua i que el terra s’assequés en pocs segons per dei­xar-hi tran­si­tar dis­ci­pli­nes acrobàtiques sense por que pati­nes­sin. I a Totem, l’aigua se simu­lava amb un potent audi­o­vi­sual i l’estruc­tura de l’esce­nari que s’anava trans­for­mant contínua­ment. Això sí, a l’Alegría reno­vat, amb 150 peces de ves­tu­ari (moder­nit­zat gràcies a la inves­ti­gació que com­par­teix amb la NASA) i un ela­bo­rat tre­ball de per­ru­que­ria i maqui­llatge, inte­gren una pro­ducció amb 19 naci­o­na­li­tats dife­rents i en 14 idi­o­mes. Per això l’escena mítica de la tem­pesta de neu, avui, remet als exi­lis que no dei­xem d’acu­mu­lar aquest segle XXI, des d’Ucraïna a Gaza.

La memòria d’un espec­ta­dor sobre un espec­ta­cle és molt capri­ci­osa. En queda la sen­sació més que no pas els detalls. Per això, Alegría res­sona bas­tant simi­lar amb aquest viatge a la ima­gi­nació en què un indi­gent foll es pot con­ver­tir en un rei, com qui arrenca l’espasa Exca­li­bur que cap heroi ha acon­se­guit des­cla­var del terra. Avui, l’estruc­tura de fer­ros pot recor­dar el ter­ri­ble tron de Joc de trons.

Els milers de per­so­nes que van voler tas­tar aquell circ nou a Bar­ce­lona en van sor­tir mera­ve­lla­des. Van acon­se­guir aixe­car un boca­o­re­lla que encara dura. Les faci­li­tats per mun­tar-hi la seva ciu­tat (al prin­cipi, incloïa la vela d’entre­na­ment i des­cans, la d’actu­ació, un res­tau­rant, amb la gas­tro­no­mia ade­quada per a tots els artis­tes, i fins i tot una escola per a la cana­lla) i l’èxit de públic van fer que Bar­ce­lona es con­vertís en plaça fixa per a les gires, un cop cada dos anys. Es va arri­bar a sig­nar un con­veni per esta­bi­lit­zar la relació amb la ciu­tat el 2005, amb una peri­o­di­ci­tat de 8 anys. El 2013, esgo­tat el ter­mini, es va obrir un parèntesi fins que l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat va caçar l’opor­tu­ni­tat al vol. En rea­li­tat, el Soleil havia implan­tat un altre for­mat d’espec­ta­cle, l’indoor, pen­sat en pave­llons com el Sant Jordi, amb el qual es podia con­vi­dar molt més públic (7.000 pla­ces en comp­tes de les 2.400 per funció de la vela) i en què es van pro­gra­mar dife­rents títols. Esta­des molt més breus i la mas­si­fi­cació de públic el dis­tan­cien de l’experiència mítica de la vela, però. S’han anat enca­de­nant pro­duc­ci­ons, sovint ocu­pant els buits de les gires de vela. L’any pas­sat, per exem­ple, van fer l’adap­tació Crys­tal, el pri­mer cop que el Cir­que du Soleil con­ver­teix la pista de gel en un esce­nari per fer-hi acrobàcies. La llista al Sant Jordi és nota­ble: Deli­rium (2007), Sal­tim­banco (2010), Alegría (2012), Dra­lion (2013), Mic­hael Jack­son: The Immor­tal (2013), Varekai (2016) i Toruk (2019).

Mai hi ha hagut una seu esta­ble a Cata­lu­nya, com sí que hi ha a Las Vegas, per exem­ple. Tot i això, els seus espec­ta­cles comp­ten com a reclam turístic evi­dent. La relació amb Andorra es remunta al 2013. Amb el parèntesi evi­dent de la pandèmia, cada estiu s’hi fa una exhi­bició que s’afe­geix a l’encant del país encla­vat al Piri­neu, jun­ta­ment, per exem­ple, amb el reclam de les aigües ter­mals de Cal­dea. També Port Aven­tura ha tin­gut durant tres estius pro­pos­tes del Cir­que du Soleil com a com­ple­ment a les atrac­ci­ons. El 2014 es van estre­nar amb Kooza. Pepa Plana, que ens explica la seva experiència en la cre­ació i actu­ació d’Ama­luna en un arti­cle a la pàgina següent, va veure aquest espec­ta­cle a Port Aven­tura el 2015. Era el pri­mer cop que el veia com a espec­ta­dora, fora de l’esce­nari. Després de tres anys, l’equip artístic s’havia reno­vat pràcti­ca­ment al com­plet. La dar­rera actu­ació a Port Aven­tura va ser Varekai (2017).

Quin és el recor­re­gut històric del Cir­que du Soleil? Va ater­rar per pri­mera vegada a Cata­lu­nya el 2 d’abril del 1998, a la gran carpa ins­tal·lada al cen­tre espor­tiu de la Mar Bella. La seva carta de pre­sen­tació va ser Alegría (1998), un dels espec­ta­cles més cele­brats de la seva història. Des de lla­vors, la marca que­be­quesa ha por­tat fins a ter­res cata­la­nes en vela Qui­dam (2000 i 2008), Sal­tim­banco (2002), Dra­lion (2005 i 2013), Alegría (2007 i ara, el 2024), Varekai (2010), Cor­teo (2012), Totem (2018), Mes­si10, l’únic d’estrena mun­dial (2019), i Luzia (2022).

L’empresa líder mun­dial en entre­te­ni­ment està superant aquests dar­rers anys el sotrac d’un con­curs de cre­di­tors. El 30 de juny del 2020, Cir­que du Soleil es va veure obli­gat a fer una sus­pensió de paga­ments i aco­mi­a­dar els seus 3.840 tre­ba­lla­dors. Es va resol­dre, l’octu­bre d’aquell mateix any, quan els cre­di­tors van fer la millor oferta de com­pra. En comp­tes de fer un canvi radi­cal de direc­tius, van man­te­nir Daniel Lamarre com a pre­si­dent (que es va man­te­nir en el càrrec un any per pas­sar a una vice­pre­sidència) i van afe­gir dos copre­si­dents a la junta, col·labo­ra­dors del Cir­que du Soleil amb una forta visió empre­sa­rial.

En total, acu­mula més de dos mili­ons i mig d’espec­ta­dors a les ciu­tats cata­la­nes per les quals ha pas­sat: Bar­ce­lona, l’Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat i Vila-seca i Salou, segons dades faci­li­ta­des a l’ACN, fa uns mesos. El Cir­que du Soleil és l’autor de la benau­rada ter­cera via del circ, en recerca contínua.