Aquells estaquirots que menjaven entrepans a Can González

La mort d’Akira Toriyama m’ha fet reviure records. A diferència d’altres generacions a les quals els va marcar la infància, jo, malgrat que em va agafar més gran, li agrairé sempre haver sobreviscut millor la puta mili. Encara recordo com si fos avui entrar per la porta del bulliciós Bar González de Sant Climent Sescebes, on feien els entrepans més colossals que he menjat mai, i contemplar al·lucinat com una munió de reclutes joves però no tan joves estaven enganxats a la televisió disfrutant amb passió l’evolució de les eliminatòries del Gran Torneig de les Arts Marcials com si fos un partit de final de Champions. Entre els aspirants, hi vaig descobrir aquell petit guerrer despentinat que, com qui no vol la cosa, esdevindria no només el campió sinó, més endavant, el gran salvador del planeta. No vaig trigar a fer-me’n fan, de Son Goku, aquell qui resulta que cercava set boles de drac –pur McGuffin– amb una noia empoderada quan ni tan sols sabíem què volia dir això (l’estimada Bulma), que no s’estava de repartir mastegots a les proposicions d’aquell vell verd anomenat Follet Tortuga (com ara deixar-li veure les calces o poder fer xof-xof als pits... ai!). Que eren altres temps no hi ha cap dubte, com el fet que a Bola de Drac li devem la tasca enorme per normalitzar el català. Encara hi ha castellanoparlants que reconeixen que no podrien veure un episodi en una altra llengua que no fos la catalana. O què dir de l’ampli ventall d’insults que ens va ensenyar en Vegeta, ampliant el vocabulari de tota una generació de catalans: pelacanyes, estaquirot, mitja bufa, baliga-balaga, mig pollet, manefla, merdeta seca, tros d’imbècil acabat... I graciés a un crossover de sèries vam saber apreciar les caques roses de l’Arale i l’univers complex del Dr. Slump