cultura
Joan Cirilo, un corredor de fons que va contribuir a modernitzar el MNAC
Cap de l’àrea de gestió del museu, era una persona discreta i sensible que defugia el protagonisme
Joan Cirilo i Daniel (Barcelona, 1972-Sant Cugat del Vallès, 2024), cap de l’àrea de gestió del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), morí a Sant Cugat del Vallès el passat 9 de març.
Llicenciat en ciències econòmiques i empresarials i en ciències polítiques per la Universitat de Barcelona, especialitzat en hisenda pública, Joan Cirilo era expert en administració d’equipaments culturals del sector públic. Ha estat durant molts anys una persona clau en la gestió del Museu Nacional, on va arribar l’any 2000. Va participar en la culminació de les obres que permeteren la reobertura del museu l’any 2004 i va contribuir de forma decisiva a la modernització de l’organització, fent possible la institució que és avui.
Va marxar per ser gerent del Museu de Ciències Naturals de Barcelona entre 2013 i 2017, any en què va tornar al Museu Nacional per dirigir l’àrea de gestió. La seva dedicació durant la pandèmia va ser fonamental per implementar les mesures que ens van permetre treballar i afrontar una situació tan complicada. El seu treball forma part dels pilars sobre els quals construïm el projecte del Nou Museu.
El Joan era un corredor de fons a qui agradaven les maratons. La seva feina incansable ha estat vital per fer funcionar l’estructura complexa que permet que el Museu Nacional pugui complir les missions que té encomanades: preservar el patrimoni del país, investigar-lo i posar-lo a l’abast de tothom. Dirigia un dels equips sense els quals res de tot això seria possible i que són invisibles per al públic, però la seva tasca era transversal i el resultat es deixava sentir en tot el museu. Persona discreta i sensible, sense fer mai soroll, defugia el protagonisme. Com a bon corredor de fons, treballava sense descans, buscava solucions i encomanava humanitat. En el museu ha deixat molts amics i una empremta inesborrable del tot.
Durant els mesos que va lluitar amb la malaltia, no va deixar de transmetre als seus companys i amics serenor, ganes de viure i de participar en el projecte del museu, mentre intentava vèncer-la o almenys arribar a un acord amb ella que li permetés continuar gaudint de les coses que estimava: la seva família, córrer per la muntanya i els boscos, i el mar de l’Escala.