“Les pulsions humanes de l’antiga Roma i les d’avui són les mateixes”

Sí, no fa cantonada amb Diputació, però és el mateix. La història passa al segle IX. Hi ha molt poca informació de l’època. És el context de les croades, l’edat mitjana. Tot el que se sap d’Emma són dos paràgrafs, és que és la filla del comte Guifré el Pilós.

Sí, sobretot a partir del guió. Hem concebut el personatge amb Antonio [Chavarrías], perquè no és un documental sobre les vides d’aquestes persones. Que siguin personatges històrics ens serveix com un vestit, però malgrat que van existir, no coneixem la seva psicologia ni com es relacionaven. Llavors, tot això ens ho hem d’inventar, llegint el guió i seguint allò que vol Antonio, i entenent el to que vol per a la pel·lícula.

Sí, absolutament. Els contextos són distints, però les pulsions humanes de l’antiga Roma i les d’avui són una mica les mateixes: la ira, l’enveja, l’amor, l’amor fraternal, el desig... Tot això són coses que han sentit tots els éssers humans en qualsevol context. En tot cas, el context ha fet variar la forma de manifestar aquestes pulsions, però els sentiments de la pel·lícula o en concret els del meu personatge els entenc perfectament amb el prisma d’avui. Tenim una altra educació i probablement ho faríem diferent. Tenim un judici o una opinió respecte a com obren aquests personatges en el context històric, però si em poso seriós, intento entendre què li passa a aquesta persona amb les eines que tenia i ho entenc perfectament.

Són uns conflictes eterns. Han passat deu o dotze segles i, òbviament, hem millorat moltíssim i han canviat moltes coses, però quan una dona pren més poder del que presumptament havia d’assumir, hi ha homes que es posen tensos i intenten evitar-ho. La pel·lícula fa una mica de mirall respecte a la societat del dia d’avui. Insisteixo, hem canviat milions de coses i estem a llocs absolutament llunyans respecte al salvatgisme d’aquella època de guerres santes, de violència... Però hi ha pulsions humanes que són bastant universals.

Amb el meu personatge de Merlí és claríssim, ho vam viure molt tots, pel carrer ens tractaven com si fóssim els personatges. A mi pel carrer em deien crac i em donaven un copet a l’espatlla, i en canvi del que feia més de loser, se’n reien pel carrer. Hi ha un exercici de mirall entre el personatge i el públic que a vegades a mi em sorprèn una mica, perquè fem molts personatges a l’any. Entenc que passi, però a vegades quan va tan enllà em sorprèn que no es vegi la diferència entre el que fem en una pantalla i l’actor. La nostra feina és pública, però la nostra vida privada no ho és, i nosaltres ni vestim com els personatges, ni parlem com els personatges, ni som d’aquells contextos socials, no hi ha res a veure. Nosaltres som totes aquelles habilitats que ens han permès arribar a aquell personatge, però no aquell personatge.

No és que jo hagi decidit fer aquest tipus de paper. A mi aquestes sèries m’han arribat, me les han ofert i m’ha semblat bé formar-ne part, però no és que les anés a buscar explícitament. Estic molt orgullós del que parlen aquestes sèries i dels referents que han generat per a moltes persones, però no en faig bandera, sinó que els interpreto. Els actors som com els canals d’una història que ni tan sols escrivim nosaltres. Tinc moltes ganes d’explorar altres personatges, altres identitats, altres caràcters. Crec que la gràcia de la nostra feina és poder canviar de vestit.

La resposta és complicada, perquè alguns m’han aportat més coses a nivell de feina o de projecció com a actor, però el rodatge són molts mesos i convivència amb molta gent. A vegades m’han marcat molt projectes que no han estat tan forts mediàticament, o que no han arribat tant al públic, però amb els quals vius moltes experiències. Recordo la meva primera sèrie a Madrid com a protagonista, 45 revoluciones, d’Antena 3. Va ser molt important, vaig viure a Madrid nou mesos. Allò em va fer aprendre una barbaritat i em va donar també una confiança en mi mateix per al rodatge que vaig fer després, l’spin-off de Merlí. També vaig estar sis o set mesos sol a Roma, rodant en anglès la sèrie Leonardo. Aquestes coses t’enforteixen, com a persona i com a actor. Segurament ha sigut més important per a mi aquest projecte que no un altre que potser en l’imaginari col·lectiu de la gent és important. A vegades l’escala de valors és diferent per al que està dintre que per al públic. A mi la gent em coneix per l’Smiley i el Merlí, per exemple, els més mediàtics i els més de plataforma, però hi ha altres projectes que per a mi han sigut molt importants per aprendre moltes coses o per conèixer algú de qui he après molt o per passar-m’ho molt bé, també.

Exacte. Jo interpretaria un feixista si el missatge de la pel·lícula anés en contra del feixisme. Eduard Fernández va fer de Millán-Astray a la pel·lícula d’Amenábar Mientras dure la guerra, que justament era contra el feixisme. Entenc que ell, fent aquest personatge, està contribuint a un discurs que és més gran que el teu personatge a la pel·lícula. Estic molt content d’haver fet aquesta pel·lícula per moltes coses, primer de tot per acompanyar una mirada autoral com és la d’Antonio Chavarrías. Jo vull fer cinema d’autor, projectes personals i projectes que tinguin una mirada artística. També em va bé fer un personatge molt diferent dels que m’han donat últimament, perquè tinc la certesa que el puc fer. En cinema passa molt que et donen l’últim personatge que ha anat bé, te’l donen deu vegades. Jo acabava de fer el perfil de l’heroi o del líder, de contextos més contemporanis, i de cop que em donin un personatge més violent, més obscur... Per totes aquestes coses que té aquesta pel·lícula em semblava una molt bona oportunitat per experimentar-ho com a actor, i també per sembrar una llavor, i obrir un caminet cap a aquesta direcció i explorar moltes més arestes de les que se m’han vist fins ara.

Ha estat el rodatge més fred de la meva vida. No havia passat mai tant de fred. Vam rodar a Osca, al castell de Loarre, als mesos de gener, febrer, amb fred... Sort que anava amb una armadura, però tenia fred a les mans i la cara, una cosa horrorosa. Però crec que ha ajudat molt a la pel·lícula, perquè l’Antonio volia una cosa crua i despullada. Hi ha una escena de la pel·lícula en què em cauen llàgrimes dels ulls del fred, pel contrast tèrmic. I l’Antonio va dir: “Si això és el que està passant, endavant, li dona una cosa salvatge, a la pel·lícula.”