Cris Juanico, poder en ‘xerxa’

La mort, el juliol del 2022, de l’activista polític i cultural menorquí Joan Francesc López Casasnovas, conegut en el terreny literari com a Pere Xerxa , va empènyer a Cris Juanico a musicar els seus poemes en el llibre disc Cançons de Xerxa (Aumon / RGB), que, avui, convidat pel Barnasants, i després d’haver-ho fet les darreres setmanes en diferents municipis catalans, presentarà al teatre del Casinet d’Hostafrancs (Barcelona) en companyia de Lluís Gener (baix) i Moisès Pelegrí (percussions). “Quan es va morir li van fer un homenatge a la pedrera de Lithica, a Ciutadella, i, entre les coses que recordo que s’hi van dir, hi ha la que calia posar-se a treballar perquè el seu llegat no s’oblidés”, diu Juanico, que ha volgut contribuir en aquesta missió amb el primer treball que li dedica íntegrament a un poeta en més de trenta anys de trajectòria. “La música, d’alguna manera, sempre ha ajudat a fer perdurar l’obra dels poetes”, defensa.

A López Casasnovas el va tenir de professor de literatura a l’institut, però no va ser fins que amb la seva parella, Dolors Boatella, va fer-se càrrec fa quatre anys de la llibreria vaDllibres de Ciutadella que Juanico no hi va tenir un contacte més intens. “La seva mare vivia al costat, venia sempre a les presentacions, a vegades era ell qui les feia, vam crear una associació en què era present... va convertir-se en un veritable actiu”, afirma el també excantant de Ja t’ho Diré, que defineix López Casasnovas com un “amant de les paraules, tant del significat com de la fonètica”, i que, a Cançons de Xerxa, va proposar musicar poemes dels seus quatre únics llibres publicats, així com també algun d’inèdit. “Tots els seus poemes, malgrat n’hi hagi també de trencament, són unes postals fantàstiques de vida i llibertat”, resumeix el cantant, que, en el títol del treball, ha volgut jugar també amb la idea que les cançons d’en Xerxa són també cançons “en xarxa”. “En Joan, que emprava molt llenguatge mariner, era una persona que creia moltíssim en el col·lectiu”, explica. “I la xerxa [xarxa], al capdavall, no és altra cosa que fer les coses en col·lectivitat. Em semblava oportú destacar-ho en uns temps en què les feines en xarxa desapareixen, i que la creació, per exemple, s’ha convertit ja en tot un acte totalment individualista.”

Juanico, després d’un últim treball amb orquestra, ha volgut vestir aquestes noves cançons d’una sonoritat pròxima a la música tradicional, amb instruments com el guitarró, que ell mateix toca, la flauta o el llaüt. “Sempre he dit que la nostra música tradicional i popular, que no folklòrica, és allò que ens pot permetre sonar singulars i diferents. És el nostre blues...”