Dubois apel·la al “monstre poètic” a ‘Tragédie’, al Mercat

Olivier Dubois investiga amb l’art per entendre la humanitat: “El teatre és la realitat amb distanciament”, reflexiona. La part més íntima i ínfima d’un creador pot ser alhora universal. De dins emergeix un “monstre poètic” que esventra les seves intimitats perquè impacti en el públic, sense pretendre denunciar res. Avui i demà es presenta a la Maria Aurèlia Capmany, del Mercat de les Flors (com a repicó del Festival Dansa Metropolitana), Tragédie, new edit, una peça estrenada el 2012 al Festival d’Avinyó i que va rodar fins poc abans de la pandèmia.

Ara fa dos anys, quan va voler reescriure-la. En comptes de limitar-se a recuperar una coreografia com qui fa arqueologia (que li sembla molt poc apropiat), va revisar-la amb els ulls d’avui: la nova humanitat qüestiona molt més les noves sensibilitats del gènere.

Dels divuit intèrprets, sis són del repartiment original. Més persones haurien volgut repetir (“és una obra que esgota però també regenera”), però va entendre que calia ampliar l’espectre de ballarins per respondre a l’avui. Els altres intèrprets van sorgir d’una audició a unes 1.700 persones (de Barcelona, va seleccionar Esther Bachs Viñuela). Manté els sis intèrprets originals perquè, alhora, assegura: “Si parlem del demà també hem de parlar de l’ahir: llegim sempre des del passat.”

Una de les particularitats d’aquesta composició és que tots els ballarins surten nus a escena. La nuesa aporta una major vulnerabilitat amb la qual definir la humanitat. Però entén que la nuesa no té res de provocació, en tot cas “depèn de l’observador”. Per Dubois, gràcies al fet que la peça és sòlida coreogràficament, pot suportar els nus, com un ingredient més del treball. El ballarí, que va viure quinze anys al Caire, entén que la mirada d’Occident continua sent colonial, li falta empatia. Lamenta que Occident “oblida molt el misticisme”.

Dubois suggereix a escena perquè sigui l’espectador el que ho interpreti a partir de la seva cosmovisió. Ballarí de Jan Fabre (“no soc víctima, ni culpable, ni jutge”, i agraeix tot el que va aprendre del director condemnat per violència, assetjament laboral i sexual; “no tothom pot dir el mateix que jo”, lamenta),  com a coreògraf es preocupa molt d’acompanyar els artistes, i els posa al límit, però mai ningú s’ha lesionat.

Margarit celebra el retorn de Dubois al Mercat. El primer cop, el 2017, se’l va trobar programat per Cesc Casadesús. Auguri (“avui és impossible tornar-la a aixecar perquè era massa exigent i caldrien tres mesos per enfortir els cossos”) és, de fet, la peça que completa el díptic amb Tragédie. Després de la sensació de pèrdua va l’exili d’Auguri. Posteriorment, interpretaria el solo My body of coming forth by day també al Mercat. Dubois va ironitzar sobre les contínues nominacions als premis de la Crítica que mai ha arribat a guanyar. Demana que, d’una vegada, se li concedeixi l’honor de guanyar-lo.