Còmic

Superherois que lluiten en la vida real

La coreana Keum Suk Gendry-Kim defensa els animals domèstics en un context en què els gossos són un plat

Seguí parla del trànsit cap al món adult i Cuny-Le Callet dibuixa l’esperança d’un condemnat a mort

Agustín Comotto tracta l’exili i el drama dolorós i cruel de la lluita contra les dictadures a l’Argentina

La novel·la gràfica ha obert el còmic a una altra mena de super­he­rois. Són relats d’homes i dones sense super­po­ders ni uni­for­mes llam­pants. Són històries de vida. Ple­nes d’espe­rança, però també de dolor. L’autora core­ana Keum Suk Gendry-Kim, que a Hierba ens par­lava de l’explo­tació sexual de dones venu­des a l’exèrcit per satis­fer els sol­dats japo­ne­sos, ara, amb Per­ros (Reser­voir Books), gira la mirada cap als ani­mals de com­pa­nyia, con­cre­ta­ment els gos­sos, i en defensa els drets en un con­text, el coreà, en què la llei que pro­hi­birà l’ús ali­men­tari d’aquests ani­mals encara tri­garà a posar-se en marxa.

Bar­to­lomé Seguí adapta a Mala­herba (Sala­man­dra Grap­hic) la novel·la de Manuel Jabois amb el mateix títol i que ens parla de Tambu, un noi que està a punt de tren­car la bar­rera cap al món adult i que lluita en un con­text mar­cat per la pressió del bullying abans que aquesta mena de violència tingués un nom.

També és una heroïna Andrea, de mal­nom Turca, una de les pro­ta­go­nis­tes prin­ci­pals de Stein (Pie­dra) (Nórdica Libros). La seva lluita en la dic­ta­dura argen­tina del gene­ral Juan Car­los Onganía, que va gover­nar del 1966 al 1970, la va por­tar a ser empre­so­nada i a un fals afu­se­lla­ment. Agustín Comotto, l’autor de Stein, és també part impli­cada en el relat. El seu pare i Andrea van ser com­panys de lluita i van haver d’exi­liar-se a Espa­nya quan Comotto era un nen.

En aquest pòquer d’històries d’herois sense super­po­ders inver­sem­blants, hi tro­bem l’autora fran­cesa Valen­tine Cuny-Le Callet, que, mit­jançant una orga­nit­zació huma­nitària, es va posar en con­tacte amb un con­dem­nat a mort als Estats Units. Del seu inter­canvi epis­to­lar i les seves visi­tes, neix Per­pen­di­cu­lar al Sol (Fines­tres), el clam d’espe­rança de Renaldo McGirth, que des del cor­re­dor de la mort rei­vin­dica la seva innocència.

Amor i com­prensió envers els ani­mals

“Els gos­sos tenen dret a viure la feli­ci­tat. Tots els gos­sos, de qual­se­vol raça, tenen dret a ser esti­mats”, diu Keum Suk Gendry-Kim, i posa l’accent en “qual­se­vol raça”, perquè a Corea hi ha pre­ferències de races cani­nes per por­tar-les com a plat a taula. L’autora, que en con­ferència telemàtica explica que fins d’aquí a tres anys no serà efec­tiva la llei que pro­hi­birà ven­dre gos­sos per al con­sum de carn, opina que, tot i que hi ha docu­men­tació que prova que a la Xina ja for­mava part de la dieta humana, els hàbits han can­viat. “Corea és una soci­e­tat dinàmica i el jovent està can­vi­ant mol­tes tra­di­ci­ons ances­trals, sobre­tot el fet de men­jar gos.” Això no vol dir, al seu parer, que des­a­pa­rei­xe­ran els nego­cis clan­des­tins al vol­tant d’aquest tema. La novel·la gràfica Per­ros es basa en l’experiència per­so­nal de la dibui­xant, que es va tras­lla­dar de la ciu­tat al camp amb la seva pare­lla i el seu gos Pas­taga. Al camp, tot i que era un espai més lliure per al benes­tar del gos, es va tro­bar amb altres perills, com el cos­tum arre­lat de mal­trac­tar aquests ani­mals de com­pa­nyia i també l’existència de la com­pra ambu­lant de gos­sos per part de mar­xants que si podien també se’ls endu­ien sense mirar si tenien amo.

Gendry-Kim reco­neix que fa temps no tenia interès pels ani­mals de com­pa­nyia, però ara ha après a enten­dre’ls i a comu­ni­car-s’hi. “Els ani­mals tenen la seva manera d’expres­sar el que sen­ten o el que volen. Cal fixar-se en els seus movi­ments.”

Un viatge a la infància

“És una obra que parla de la infància.” Així ho explica el mallorquí Bar­to­lomé Seguí, refe­rint-se a Mala­herba, la novel·la gràfica basada en el relat lite­rari de Manuel Jabois. “No soc gaire afi­ci­o­nat a les històries de nens, però sí que m’agrada aquest moment en què dei­xes de ser un infant i des­co­brei­xes el món adult, tot i que, com passa a Mala­herba, no tens encara les parau­les per expres­sar-te.” Així es refe­reix al fet que dos nens s’esti­min: rebut­gen que els ano­me­nin mari­cons. “No som mari­cons, som novios”, diuen. Per a ells, maricó té unes con­no­ta­ci­ons nega­ti­ves que en cap cas té el fet d’esti­mar-se. Seguí ha inten­tat ser fidel a l’estruc­tura del relat ori­gi­nal. “He con­ser­vat la divisió en capítols, però hi he afe­git pàgines amb una sola il·lus­tració dedi­cada a cadas­cun dels pro­ta­go­nis­tes”, explica l’autor, que gràfica­ment no ha vol­gut “que tingués una estètica per a nins”. “Parla de la infància, però és una història d’adults”, asse­nyala.

El com­bat per la justícia

La història política de l’Argen­tina del segle XX té molts moments d’epi­so­dis sag­nants a causa de les ferot­ges dic­ta­du­res que en dife­rents moments i amb dife­rents caps visi­bles es van ins­tal·lar al poder. Una història para­do­xal, atès que es tracta d’un país que podria viure amb pau i pros­pe­ri­tat, però que malau­ra­da­ment ha hagut d’afron­tar les morts absur­des i a des­temps, i l’exili dels seus ciu­ta­dans. Un país que, al cap i a la fi, no ha estat amo del destí, sinó que, mit­jançant els dic­ta­dors locals, gene­ral­ment mili­tars, ha estat al ser­vei dels amos d’altres països. Així ho explica el dibui­xant i guio­nista Agustín Comotto, que pensa que els Estats Units han estat sem­pre dar­rere de les dic­ta­du­res argen­ti­nes. Comotto és l’autor de Stein, una novel·la gràfica que parla de molts joves que es van dei­xar la vida per la lli­ber­tat o que es van haver d’exi­liar per sal­var la pell. I parla de com aquesta història, situ­ada en un moment cro­nològic precís, tenia pre­ce­dents en altres indrets del món i en altres èpoques. La into­lerància i l’opressió com a patri­moni de la huma­ni­tat.

Comotto va ser fill d’exi­li­ats mili­tants con­tra la dic­ta­dura i des de la seva mirada, i sobre­tot des de la de Turca, un per­so­natge també real i que ha por­tat el seu com­promís més enllà d’un deter­mi­nat moment històric, ens explica com d’absurda pot ser l’opressió del poder i com d’obs­ti­nada pot ser la lluita per defen­sar la justícia i la lli­ber­tat.

El cor­re­dor de la mort

Per­pen­di­cu­lar al Sol l’hau­ria de sig­nar, a més de Valen­tine Cuny-Le Callet, Renaldo McGirth, però els que habi­ten al cor­re­dor de la mort no tenen aquest dret. També els en fal­ten d’altres. Per sort, el vin­cle que va esta­blir amb la Valen­tine no només ha permès fer que els seus dies siguin més supor­ta­bles, sinó acon­se­guir tras­lla­dar un mis­satge en una novel·la gràfica que ens parla de l’espe­rança, de la vida i la mort quan con­vi­uen tot d’una, i de l’empa­tia d’alguns humans envers els altres. Rotunda pel seu mis­satge, però també per la imatge gràfica.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia