Arts escèniques

ARTS EN VIU

L’idil·li catàrtic de Santos amb el piano

Una exposició ambiciosa sobre Carles Santos (1940-2017) ocupa el Centre de les Arts Lliures. Del músic de Vinaròs, se’n pot treure molt de suc perquè va ser un artista inconformista que va explorar més enllà de les tecles del piano i de la convenció de la partitura. Però la comissària Ona Balló (historiadora de l’art que ha centrat la seva investigació en l’enregistrament sonor dels rodatges) ha volgut reivindicar Santos com a pianista., un instrument que va començar a tocar als cinc anys i que l’abandonaria tot insultant-lo com a “moble inútil” del 1971 al 1979. La crisi es completa amb la seva cita indiscutible: “Primer fou el piano, després una petita pausa, més tard el piano per sempre.” Carles Santos. I ara què? es pot visitar a la Fundació Joan Brossa de Barcelona fins al 21 de juliol.

No hi ha cap aniversari rodó per justificar l’exposició. El treball és, doncs, el desig de respondre a la pregunta que Brossa va fer a Santos després de sentir-lo en un concert a Barcelona: “Ja saps tocar el piano. I ara, què? La pregunta, lluny de provocar una baralla, va despertar-lo en un repte. I, efectivament, des del seu interès per la música atonal comença la seva proposta de concerts irregulars. Al 1969, viatja a Nova York. L’any següent programa un concert en què compleix estrictament l’ordre d’una partitura ad libitum (al gust de cadascú) i s’enroca en un fragment de partitura durant tanta estona que el públic acaba marxant, sorollosament empipat. Eren proves de la seva investigació que el porten a conèixer el minimalisme (I ara què? Ara John Cage, podria respondre-li llavors Santos). El moble li resulta limitant i necessita fugir de l’instrument, temporalment. Participa en el Grup de Treball, a Banyoles, un col·lectiu d’art conceptual i es compromet políticament amb l’Assemblea de Catalunya (motiu pel qual va ser detingut amb 113 persones més, entre les quals hi havia el director de cinema Pere Portabella). La seva feina de concertista la manté durant anys, amb una correspondència que recull la mostra.

L’exposició s’atura en dos tàndems: el de Santos i Portabella (Joan Brossa, de fet, es un col·laborador en films experimentals com Cuadecuc, vampir) i el de Santos i Mariaelena Roqué (Tarragona, 1952), una artista amb qui treballarien junts, del 1995 al 2008, com a companyia Carles Santos. Amb Portabella, efectivament, van provar el tàndem cinema i música. Rodaven amb pel·lícules caducades que eren molt més barates i que els donaven un gra, que els semblava suggeridor per als seus documentals. Amb Roqué, hi va entrar el vessant performàtic i plàstic. L’artista, que va tornar a la Catalunya natal el 1982, va coincidir amb una avantguarda inesperada a Vinaròs. Santos ja componia des dels anys vuitanta. En una avaria del seu vehicle a l’Aragó va escriure la mítica Bujaraloj by night. Posteriorment compondria Belmonte per a la companyia Gelabert Azzopardi i la partitura de clausura dels Jocs Olímpics del 1992. En la Xarxa Santos es troben noms com Toni Jodar, Montse Colomé, Marta Oliveres, que sortirien de Catalunya per indagar en les avantguardes, i els intèrprets Antoni Comas i Clàudia Schneider.

La Fundació Brossa completa l’exposició amb algunes accions que es programen al mateix Centre de les Arts Lliures (festival Inaudit, el 26 i 27 d’abril), a La Filmoteca i al Museu de la Música.Carles Santos. I ara, què? ha comptat amb la col·laboració de: Arxiu Lliure, Arxiu Leopoldo Pomés, Arxiu Miquel Bargalló, Biblioteca de Catalunya, Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques, Filmoteca, Films 59, Fundació Caixa Vinaròs, HAMACA, Hangar, MACBA, LOOP Barcelona i RTVE.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.