Una alegria que ha de ser col·lectiva

Puan, títol de la pel·lícula que es correspon al d’un carrer de Buenos Aires i amb el qual també s’anomena la Facultat de Filosofia i Lletres de la capital argentina, va ser rodada uns mesos abans de l’arribada de Javier Milei a la presidència del país i del desmantellament de l’Estat a càrrec del nou govern, tan salvatge. Dit això, la comèdia escrita i dirigida conjuntament per María Alché i Benjamín Naishat és una defensa de la universitat pública feta amb la consciència que perillava a l’Argentina, però ara és pot veure com una premonició d’un desastre encara més gran: l’esmentada facultat, que ja subsistia en la precarietat, ha patit una retallada del 70 per cent i és mes que possible que hagi de tancar aviat. Tanmateix, en desacord amb la desesperança, Puan també mostra una actitud de dignitat i de resistència que s’encarna en la filosofia i la seva ensenyança: una possibilitat del pensament crític i del combat en contra d’una economia salvatge que enganxa a l’egoisme.

La trama presenta la disputa de dos professors antagònics per ocupar una càtedra de filosofia política: això, en principi, perquè, com he apuntat, hi ha en joc una cosa més important i, finalment, vinculant entre els opositors. En el centre del relat hi ha Marcelo Pena, que a vegades sembla acordat amb el seu cognom. Esplèndidament interpretat per Marcelo Subiotto, és un home en crisi, encara que no se n’adoni, que es troba immers en la rutina de la seva dedicació a la universitat mentre que no s’ocupa gaire del seu fill i amb la seva dona duen vides força separades. Alguna cosa trontolla quan, arran de la mort sobtada d’un catedràtic del qual era deixeble, sembla destinat a ocupar la plaça del difunt, però apareix un altre professor que, amb el desig de tornar d’Alemanya havent-hi fet una carrera acadèmica lluïda, també hi aspira. Aquest altre professor, Rafael Sujarchuk/Leonardo Sbaraglia, és seductor i carismàtic, maneja amb habilitat les xarxes socials i, a més, manté una relació amb una actriu de moda.

Marcelo ni vol ni segurament podria ser un professor enlluernador i s’aferra a la seva manera d’explicar l’oposició entre les visions de la humanitat (amb les seves conseqüències polítiques) de Rousseau i de Hobbes. Afortunadament i en desacord amb aquell cinisme tan sovintejat que es complau en la dolenteria humana, no es deriva cap a una guerra oberta entre els dos professors. No hi ha una presa de partit. Sujarchuk pot ser pedant, presumit, egocèntric, però s’evita la seva ridiculització i, quan fa una lliçó, desplega un lluminós discurs que apel·la a Spinoza per combatre la por amb la potència de vida d’una alegria que ha de ser col·lectiva. I aquest és l’esperit del film.