Sinestèsies bàltiques

Afortunadament, l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu (OSGTL) va fent labor de descentralització –que potser, per títol, li pertocaria a l’OBC– i manté l’hàbit de visitar en concert l’Auditori de Girona. La darrera cita va ser aquest diumenge 7 d’abril, oferint una gran actuació, davant d’una platea ben plena i entusiasta, que no va regatejar aplaudiments.

El programa integrava obres del rus Modest Mússorgski i del finès Jean Sibelius: tots dos nascuts a mitjans del segle XIX, i a menys de 200 quilòmetres del mar Bàltic, sent ambdós també súbdits del Tsar, ja que el seu imperi abastava llavors el Gran Ducat de Finlàndia. Les seves sorts van ser desiguals: el primer va morir als 42 anys, afligit per l’alcoholisme, la indigència i la soledat, mentre que el segon viuria amb prestigi fins els 91, veient com el seu país s’independitzava arran de la Revolució d’Octubre i el final de la I Guerra Mundial.

L’arrancada va ser amb el Concert per a Violí i Orquestra de Sibelius. Al timó, la directora Susanna Mälkki, també finlandesa, i com a solista el canadenc Kai Gleusteen, que és el concertino titular de l’OSGTL; dos músics septentrionals, que segurament coneixen els hiverns àrtics i les llums boreals que teixeixen el rerefons sinestèsic de l’opus: una partitura molt exigent per al violinista, però el de Calgary va estar perfectament a l’alçada, imposant amb el seu Guadagnini centenari un sentit líric i somiador als solos, als quals la simfònica respon amb tutti rocosos i fulminants. Molt ovacionat, el concertista va continuar reclamant l’herència nòrdica, anunciant com a bis, en un castellà molt correcte, Trollkvena (El molí del trol) del noruec Bjarne Brustad, peça que també apel·la al virtuosisme, però amb una densitat més espectral i atonalista.

Ans, el plat principal de la vetllada era la deliciosa Quadres d’una exposició, una d’aquelles obres que omple el cor de joia i èxtasis. Cercant directament la connexió estètica entre música i pintura, Mússorgski va voler retratar les impressions de la visita a la mostra del seu amic i artista Víktor Hartmann en una pinacoteca de Sant Petersburg. Inicialment escrita per a piano, la suite va rebre un colossal i esplendorós arranjament orquestral signat per Maurice Ravel, qui va respectar meticulosament la matèria musical i el seu constitutiu caràcter peripatètic, subratllat pel leitmotiv de la promenade entre els quadres, immersos d’un imaginari paisatgístic poblat d’éssers fantàstics. El compositor francès, però, va introduir sobre les cordes envolupants uns vents daurats i òrfics, a part d’unes percussions ritualistes i amb fluorescents punts d’exotisme.

La formació barcelonina va respondre amb gran nivell d’agilitat i precisió, sota la batuta constant i competent de la directora d’Hèlsinki, especialment enèrgica i radiant en els últims trams, sovint repuntant sobre les curioses sabatilles fúcsia de disseny, que contrastaven amb la indumentària negra d’etiqueta formal que abillava els seus subordinats. Amb evidents somriures de satisfacció, el públic sortia de la sala meravellat per les sinestèsies bàltiques, indiferent a la calitja sahariana que enterbolia i torbava els cels sobre la Devesa.