Musculatura inflada

No hi ha dubte que fa temps que Kristen Stewart treballa infatigablement per desvincular-se d’aquella imatge ensucrada associada a la saga Crepuscle. Primer va voler demostrar que és actriu (ho és i bona) amb Olivier Assayas: Viatge a Sils Maria, Personal shopper. Després, fent també apostes poc mainstream, sembla haver-se convertit en una abanderada de la cultura queer. Una mostra és la seva presència a Sangre en los labios (títol amb el qual a l’Estat espanyol s’ha rebatejat Love lies bleeding mantenint-s’hi la sang, però no l’amor jacent), en què interpreta Lou, una dona amb cara de perdedora que, mentre neteja lavabos en un gimnàs d’una població de mala mort de Nou Mèxic, se sent immediatament atreta per una culturista (Jackie / Katy O’Brian) només de veure-la entrar al local per seguir exercitant els seus músculs per triomfar en un concurs a Las Vegas. Ambientada l’any 1989, la segona pel·lícula de la britànica Rose Glass (Saint Maud) sembla que vol dir alguna cosa sobre l’enganyosa i tan nord-americana cultura de l’èxit (i, per tant, del fracàs) a través d’una dona d’origen obrer que només entreveu l’ascens treballant i inflant la musculatura.

Tanmateix, potser el film sobretot vol jugar a subvertir una tradició cinematogràfica amb sang i violència en mons tèrbols protagonitzats per homes. Podria ser una història romàntica, però se n’aparta i prefereix capbussar les amants en un infern: Glass ni tan sols es preocupa de mostrar el sexe d’una manera seductora. És així que, mentre Jackie s’afarta d’anabolitzants fins al deliri i els seus músculs cruixen, s’enfronten al germà de Lou, un maltractador de la seva esposa, i al pare d’aquesta: un mafiós fastigós interpretat per Ed Harris. Sí, hi ha morts i també un clot on intentar que desapareguin.

Alhora que ja es promou que és un film de culte, sense haver-hi passat el temps, circula que Sangre en los labios aporta alguna cosa nova en relació amb la representació del lesbianisme en el cinema: sense victimisme, fet que es relaciona amb el fet que les protagonistes (sense ser idealitzades, com tampoc la seva relació) exerceixen la violència com una venjança davant de l’agressivitat masculina; sense justificació política o discurs vindicatiu de la diferència sexual; sense complexos pel que fa a una fluïdesa queer que sintonitza amb la del trànsit pels gèneres: la història romàntica, que només s’apunta per dinamitar-se, deixa pas a una atmosfera de nou (potser ja vell) cinema negre i també hi apareix el fantàstic. Hi ha certa conya, però també un gust per l’excés i el caprici que fa que a vegades la pel·lícula trontolli. Una mica foc d’encenalls: inflat com la musculatura. A més, és nou? Alguna cosa ve de Thelma i Louise i fins del primer film dels aleshores germans (ara germanes) Wachowski: Lazos de sangre, en què Jennifer Tilly i una musculosa Gina Gershon feien trampes a uns gàngsters.