El Pení com a centre del món

Si haguéssim enfilat pel primer carrer que puja des de la platja d’es Poal hauríem arribat en quatre passes davant la porta de la Galeria Cadaqués, on havíem quedat amb Vicenç Altaió, però vam pensar que tallaríem camí pujant per la placeta de Marcel Duchamp i vam acabar en direcció contrària, al carrer de l’Embut, que és ben bé el que descriu: un carreró estret que es va estrenyent més i més fins que ja només en pots sortir esquitllant-te de gairell per la cantonada. Si haguéssim aixecat la vista en aquell moment, hauríem reconegut les finestretes aparentment insensates de la casa de l’escultora nord-americana Mary Callery, aixecada damunt un antiga porquera, que de nit produeixen un efecte de rusc lluminós, però els qui van perduts solen mirar a terra, i només vam fixar-nos en les lloses de pissarra típiques de Cadaqués fins que vam tornar-hi al cap d’una estona, ja acompanyats per Vicenç Altaió, i ens la va assenyalar com una de les obres més singulars de les que l’arquitecte i galerista Lanfranco Bombelli va projectar a Cadaqués fent societat amb l’inseparable Peter Harnden, entre finals dels anys cinquanta i principis dels setanta.

Ens hi aturem força estona, en aquest carreró que respira precisament gràcies a les obertures que per fora salven el temor de travessar un túnel sense sortida i per dins organitzen i il·luminen els diferents nivells de la casa, perquè el capítol que Altaió dedica a la formidable i poc recordada Mary Callery és un dels puntals d’El radar americà (Galàxia Gutenberg), un assaig d’història cultural i política elaborat a partir de l’arxiu personal fins ara inèdit de Bombelli i que ha exigit més de vint anys de documentació i recerca. Mary Callery, amiga de Man Ray, Georgia O’Keefe, Fernand Léger i Mies van der Rohe, a més de “la col·leccionista que va portar més Picassos d’Europa cap a Amèrica”, és coneguda pels cadaquesencs sobretot pels Bloody Mary que Alejandro Kontos servia a bord de la seva llanxa quan tornava de navegar amb l’amiga Teeny Duchamp, vermuts als quals també era feliçment assidu Richard Hamilton. El seu anonimat és gairebé una projecció del destí de la petita comunitat internacional que va trobar refugi en aquesta “illa cultural” que, en la segona meitat del segle XX, va convertir-se en un espai d’experimentació artística sense equivalent a la Península Ibèrica. “És un error considerar la presència de tota aquesta gent a Cadaqués com un fenomen anecdòtic i local”, adverteix Altaió, que a El radar americà la posa en context amb la història mateixa d’Europa amb el propòsit darrer que algun museu en reculli el testimoni i “algun dia se’n faci una bona exposició”.

Altaió és un investigador que no es queda mai a mitges, i per això no defrauda ni quan sembla que desbarra en definir el seu treball com una mostra del “multisaber transdisciplinari” basat en el “mètode anarcoacadèmic creatiu”. Fa una mica de broma, però només una mica, perquè allò que desplega amb el seu radar interpretatiu és un mapa de constel·lacions i d’història comparada que acaba dibuixant, a partir de la trajectòria personal i professional d’un arquitecte, el seu soci i el seu cercle d’amistats i clients, el pas de les ruïnes de la Segona Guerra Mundial i el consegüent èxode de l’avantguarda, a la construcció d’una cultura europea basada en els dictats publicitaris i econòmics del liberalisme nord-americà. Ambiciós? Per descomptat. Si tens un accés privilegiat a un arxiu tan ric i detallat com el que va anar guardant Bombelli a Cadaqués, on tenia casa des de 1959, amb fotografies, esbossos, cartes i tot de documents tant professionals com familiars que van des les seves primeres temptatives en el món de l’art concret, encara a Milà i Zuric, al costat de Max Bill i Bruno Munari, fins al disseny d’innombrables pavellons i fires per tot Europa per tal de promocionar el model de vida americà a través del Pla Marshall, primer, i el departament de Comerç, tot seguit, o els plànols dels últims edificis que va projectar a Cadaqués i les exposicions pioneres que va promoure a la galeria que va inaugurar-hi el 1973, ser poc ambiciós quasi que seria una falta de cortesia. Perquè aquí hi és tot, o quasi bé tot, per entendre part del present en què vivim, dividits en blocs com els de la Guerra Freda, però sense cap pòsit cultural al darrere, almenys des de 1963, l’any de l’assassinat de John F. Kennedy, segons argumenta Altaió, quan Amèrica va començar a desviar el centre d’atenció cap a Àsia en lloc d’Europa i el capitalisme especulatiu va substituir el racional; o, dit d’una altra manera, quan el liberalisme va renunciar a seduir i va esdevenir més imperialista que cooperatiu.

El radar americà és un llibre dens, complex i farcit de connexions inesperades, cada una de les quals donaria per a un assaig monogràfic, com la vida mateixa de Callery, la definició d’una nova imatge del món sorgit de la Segona Guerra Mundial a través del disseny gràfic i de l’arquitectura dels espais domèstics, la lluita per l’hegemonia cultural, econòmica i política que es lliurava a les fires i exposicions internacionals de la Guerra Freda, o les aportacions a l’arquitectura moderna del despatx que van compartir Harnden i Bombelli tant a Orgeval, prop de París, a partir de 1956, com a Barcelona, des de 1962. Però el més extraordinari és que tota aquesta complexitat acaba confluint en un racó inesperat de l’Empordà, al poble remot de Cadaqués, de no més d’un miler d’habitants quan hi arriben Harnden i Bombelli després de recórrer mig món propagant les bondats del model capitalista amb els seus camions extensibles i amb el disseny dels pavellons firals nord-americans, inclòs el que es va poder veure a la Fira de Barcelona el 1956, on José Antonio Coderch, responsable del pavelló espanyol i amb qui ja havien coincidit a la Triennal de Milà, els va parlar per primera vegada de les belleses inaudites de Cadaqués. “Les fires seran el nou espai d’exhibició i propaganda al costat del rearmament nuclear, l’espionatge i la subversió organitzada”, escriu Altaió quan narra el trasllat, el 1950, de la Visual Information Unit, per a la qual treballava Harnden, de Berlín a París, on contractarà el jove Bombelli. Els arriba a comparar, de fet, amb “dependents de comerç” per com van contribuir a difondre, incloent-la la gràfica de cartells i fullets, les bondats del consumisme, que feia del disseny de la cuina, equipada amb els novíssims electrodomèstics, una arma política més que una revolució domèstica, i que arriba al seu èxtasi amb la comercialització del concentrat del caldo de pollastre en pastilles.

“Els colors Bauhaus vesteixen el gris de la ruïna”, diu Altaió a propòsit del llegat avantguardista que els dos socis van aplicar a les exposicions ambulants i als seus edificis, en la definició dels quals van coincidir amb molts dels intel·lectuals i creadors que els acabaran encarregant les seves residències d’estiu a Cadaqués, des de Georg Staempfli, conservador del Museu de Houston, al dissenyador Ivan Chermayeff i l’editor Jean-Claude Fasquelle. Aquesta és també l’herència que traslladaran a l’arquitectura moderna que concebran per als seus clients adinerats quan s’estableixin a Barcelona i que es distingeix de la que paral·lelament projectaven els arquitectes catalans com Coderch o Alfonso Milà en el fet que en els segons predomina “una certa aristocràcia formal”, enfront de “l’esperit obert” que guiava les construccions de Harnden i Bombelli, sempre amb la gran xemeneia central organitzant l’estança comunitària com una escultura.

El Pení és el veritable radar d’aquest llibre, perquè és als seus peus que conflueixen l’excepció i la norma: l’anomalia que representava la dictadura de Franco en plena reconstrucció de l’Europa antifeixista i democràtica (va ser l’únic país europeu exclòs del Pla Marshall), però en un lloc tan apartat i alhora tan estratègic, on les feixes de pedra seca semblen floracions llibresques, que va acabar reunint bona part de la cultura internacional dispersada per les guerres i convertint-se en un laboratori de l’art més radical, gràcies precisament a la Galeria Cadaqués fundada per Bombelli el 1973 al carrer de l’Hort d’en Sanés. Des de la porta d’aquesta galeria llegendària, de la qual ha recollit l’herència el seu actual propietari, Huc Malla, recorrem els tallers encara actius que Bombelli va concebre amb la reforma de l’antiga fàbrica de salar sardines que s’estén tot al llarg del mateix carrer, transformada, per mitjà de cel·les escalonades i lluminoses, en un viver de creació i quasi de fraternitat on encara hi sostenen la seva activitat des de Patrick Domken fins al taller galeria Fort on Mercè Barberà organitza cada any el Mini Print de gravat. Tota aquesta ebullició és fruit del poder d’atracció que exercia la presència de Dalí, com s’ha dit tan sovint? Dalí explica moltes coses, però no pas tot, raona Vicenç Altaió, resident al poble des de fa més de trenta anys. En el cas de Bombelli, que més aviat tenia amb el pintor empordanès “una relació educada però distant” i que mai no va formar part de la seva cort, de la mateixa manera que Dalí, “l’adulador d’aristòcrates”, en diu Altaió, observava de lluny els artistes que l’arquitecte italià convidava a la seva galeria, l’interès per Cadaqués naixia de la “perfecció en miniatura” que va descobrir-hi i (caldria afegir-hi) dels preus igualment esquifits que hi regien, que també van atraure Marcel Duchamp i tants altres a finals dels mateixos anys cinquanta i que, a partir dels setanta, seria la subseu feliç de la Gauche Divine, la generació que agafava el relleu del “gris de les ruïnes”.

Altaió parla del “cor metòdic” de l’arquitecte italosuís, d’una elegància, rigor i discreció que podien passar per altivesa, més i tot en un entorn com el de Cadaqués, on encara circula la brama que “mai no va saludar ni un pescador”, enfront de la calidesa, la vitalitat i el do de gents del nord-americà. “Jo veig Harnden com un nord-americà de la costa de Califòrnia i Bombelli, com un mediterrani dels Alps”, diu Altaió. En canvi, van treballar colze a colze durant més de vint anys, amb una entesa extraordinària i un sentit de l’amistat tan profund, que la mort prematura de Harnden, el 1971, no només va donar lloc a la galeria d’art Cadaqués, creada per exposar-hi les obres d’artistes internacionals invitats a sufragar un espai digne on enterrar-lo al cementiri del poble, reservat només als catòlics, sinó que va deixar un buit que alteraria del tot el treball de Bombelli. Molts han interpretat aquesta absència com la prova que el veritable creador del despatx era Harnden, i és veritat que els contactes americans van disminuir, però Altaió corregeix la maldiença recordant que el món sencer també estava canviant (“el liberalisme havia començat a deixar de ser un garant de la democràcia”). “La veritable passió de Harnden era l’escenografia, i aquesta és la poètica que aportava als edificis planejats amb Bombelli, que hi projectava el racionalisme de l’art concret del qual s’havia alimentat des de ben jove a Milà i Zuric al costat de Max Bill.”