Llibres

Salvador Domènech

Escriptor i psicopedagog

“Cal dignificar les persones que van morir per la causa democràtica”

Sal­va­dor Domènech i Domènech (Bar­ce­lona, 1955), és psi­co­pe­da­gog i escrip­tor. Doc­tor en Peda­go­gia i Màster en Psi­co­pe­da­go­gia i Asses­so­ra­ment Cur­ri­cu­lar per la UB. Ha escrit força lli­bres, en col·labo­ració i en soli­tari, gene­ral­ment rela­ci­o­nats amb la memòria i temes pedagògics i, també, amb per­so­nes que van viure la Guerra Civil.

Aquest és el cas del seu dar­rer títol, Dos bibe­rons a la post­guerra. Dues vides, dues memòries, mar­ca­des per un destí simi­lar, publi­cat per l’edi­to­rial Base. Domènech recull les memòries de Ramon Arau i Latre –de qui ja havia publi­cat un lli­bre memo­rialístic– i de Miguel Expósito Simón, també cone­gut com Tomás. Un sol­dat de la lleva del biberó i un ciu­tadà que, vivint a França, en tor­nar és decla­rat pròfug. En aquesta obra es con­tex­tu­a­lit­zen les dues vides, la de dos pro­ta­go­nis­tes d’una odis­sea en una Espa­nya en què la sepa­ració de poders no exis­tia. Domènech, a més, ana­litza la repressió que hi va haver en la post­guerra, a través de publi­ca­ci­ons de l’època que mos­tren l’enal­ti­ment de l’odi, de la ven­jança i, és clar, el culte a José Anto­nio Primo de Rivera i Fran­cisco Franco.

Per què és tan impor­tant man­te­nir viva la memòria històrica?
Perquè és impor­tant saber d’on venim. Quins refe­rents tenim. Conèixer els ante­ce­dents en múlti­ples camps i àmbits, com ara cul­tu­ral, espor­tiu, polític, asso­ci­a­tiu...
Vostè acos­tuma a publi­car lli­bres sobre “memòria pedagògica”, podríem dir, però també de lluita con­tra el fran­quisme i sol­dats de la Guerra Civil.
La bona peda­go­gia no va com­par­ti­men­tada, com sí que ho fa l’ense­nya­ment tra­di­ci­o­nal. En l’edu­cació reno­va­dora, men­tre par­les de Ciències Natu­rals pots tre­ba­llar alhora l’àrea de Llen­gua, de Química, de Geo­gra­fia, per exem­ple. La vida no va de viure en car­pe­tes dife­ren­ci­a­des, sinó en moments que puguis interac­tuar.
I en aquest cas, a través d’Expósito i Arau, què vol expli­car?
En Ramon Arau va excel·lir com a alumne en un cen­tre inno­va­dor únic, com va ser l’Ins­ti­tut-Escola de la Gene­ra­li­tat. Miguel Expósito –més cone­gut per les amis­tats com a Tomás– també és un clar exem­ple de per­sona alter­na­tiva que va estu­diar en un país, França, amb un com­promís de lli­ber­tat, soli­da­ri­tat i laïcisme.
Vides dife­rents però, alhora, simi­lars...
L’eix cen­tral del lli­bre son dues memòries ben dife­rents, si bé cen­tra­des en l’actu­ació repres­siva fran­quista a la post­guerra. De la lleva del biberó, tots dos. A un, com a sol­dat repu­blicà, el van tan­car durant tres mesos al camp de con­cen­tració de Deusto. A l’altre, sense haver par­ti­ci­pat a la Guerra Civil Espa­nyola, el van pena­lit­zar amb més de tres anys en camps de con­cen­tració i de tre­ball forçat.
El pròleg de Mont­ser­rat Puig Antich, ger­mana de Sal­va­dor i filla de Joa­quim Puig, és tot un luxe...
Quan faig un lli­bre sobre recerca sem­pre m’agrada que vagi acom­pa­nyat amb escrits pre­li­mi­nars de per­so­nes com­pro­me­ses. En aquest cas, l’amis­tat sin­cera em va pos­si­bi­li­tar comp­tar amb dues per­so­na­li­tats. Mont­ser­rat Puig i Antich ens deixa escrit en el pre­faci la baula fami­liar que ens fal­tava conèixer sobre la vida del germà mili­tant Sal­va­dor, el pati­ment del seu pare per part del fei­xisme espa­nyol.
La segona per­sona és l’his­to­ri­a­dor Xavier Baró...
El doc­tor Xavier Baró i Que­ralt, en el pròleg, aporta l’empremta del rigor acadèmic.
Tot i que vostè sem­pre que pot afirma que “morirà anti­fei­xista”, és sobra­da­ment equànime per no ama­gar que els de la FAI també van come­tre molts crims, sobre­tot a l’inici de la Guerra Civil...
Una guerra civil sem­pre pro­voca con­flic­tes soci­als, i la que vam patir del 1936 al 1939 n’és un clar exem­ple. Dins el bàndol repu­blicà hi va haver indi­vi­dus –no se’ls pot con­si­de­rar per­so­nes– que van excel·lir per una cru­el­tat bru­tal con­tra homes i dones pel sol fet de tenir una botiga, per ser de missa, per ser reli­gi­o­sos, etcètera. La majo­ria que inte­grava la FAI era gent amar­gada, res­sen­tida, inculta..., que no pri­o­rit­zava uns objec­tius i pro­jec­tes de país con­sen­su­ats. Van repre­sen­tar uns anti­fei­xis­tes esbi­ai­xats.
Però després deixa clar que els gua­nya­dors de la guerra van fer el mateix però a l’engròs, de manera sis­temàtica i durant 40 anys...
És així. Van creure’s els esco­llits d’un Déu fet a mida per por­tar a terme un geno­cidi pla­ni­fi­cat con­tra els que pen­sa­ven dife­rent: mes­tres, femi­nis­tes, sin­di­ca­lis­tes, escrip­tors, polítics, mili­tants de base... El naci­o­nal­ca­to­li­cisme és ben bé el nom espuri que amaga la gran men­tida històrica. De naci­o­nal no tenien res, perquè l’Espa­nya que defen­sa­ven –i els seus hereus defen­sen– és un estat creat a base d’impo­sar la llei del més fort con­tra les altres rea­li­tats naci­o­nals –aques­tes sí– opri­mint-les amb un cúmul d’injustícies ampli, en totes les accep­ta­ci­ons del terme injustícia.
I de catòlics, menys del que sem­bla...
De cato­li­cisme, de la paraula de Crist, res de res. El mem­bres de la gran majo­ria del cler­gat espa­nyol venien a ser a la pràctica uns legi­o­na­ris de Cristo Rey o uns falan­gis­tes sacer­do­tals. És hor­rorós les bar­ba­ri­tats que el fran­quisme pur i dur va fer, humi­li­ant, empre­so­nant, tor­tu­rant, vio­lant, afu­se­llant...
Fins i tot amb figu­res que s’emmi­ra­lla­ven amb els nazis, com Vallejo-Nájera i els seus expe­ri­ments per ‘curar’...
Per molt títol de metge que tingués, Anto­nio Vallejo-Najera Lobón era un falan­gista amb trets obses­sius com­pul­sius, gene­rats no per cap malal­tia clínica, sinó a con­seqüència de la seva mal­dat pro­fes­si­o­nal. Va diri­gir el Gabi­net de Recer­ques Psi­cològiques on va pato­lo­git­zar els adver­sa­ris inde­pen­den­tis­tes, de par­tits d’esquerra o per­so­nes amb diver­si­tat sexual, als quals se’ls tit­llava d’inver­tits. Por­tava a terme assa­jos d’eugenèsia, qua­li­fi­cant a les vícti­mes com a éssers amb infe­ri­o­ri­tat psíquica, com a uns dege­ne­rats.
Déu n’hi do...
Per exem­ple, als homo­se­xu­als se’ls tor­tu­rava física­ment i psíqui­ca­ment. Se’ls hi des­car­re­gava cor­rent elèctrica als tes­ti­cles si davant d’unes imat­ges de nus mas­cu­lins reac­ci­o­na­ven amb una erecció. Si Josef Men­gele va voler millo­rar la raça ària, Vallejo-Najera va voler emu­lar a l’ofi­cial nazi amb una raça fran­quista pura. Un veri­ta­ble oxímoron, perquè al dic­ta­dor Franco, a part de fal­tar-li un tes­ti­cle, era inver­tit, mal­grat els esforços del règim per dis­si­mu­lar-ho.
Quants anys ha estat tre­ba­llant en aquest lli­bre?
Un lli­bre de recerca no s’impro­visa. És una tasca lenta però regu­lar, que en aquest cas he com­pa­gi­nat –com nor­mal­ment faig– amb l’ela­bo­ració paral·lela d’altres obres. He tri­gat uns sis anys. Un lli­bre de recerca és com un vi nos­trat, un vi enve­llit amb super­visió pro­fes­si­o­nal. A més, si escriure en vita­litza, edi­tar lli­bres com aquest em dona molta vida, molta satis­facció per con­ti­nuar al peu del canó, escri­vint-ne altres, sobre­tot de memòria pedagògica.
Cal des­ta­car, en la part docu­men­tal, un plec de 32 pàgines amb foto­gra­fies i repro­duc­ci­ons de docu­ments...
Des del pri­mer lli­bre que vaig publi­car he valo­rat i he rei­vin­di­cat el valor del plec de mate­rial gràfic que acom­pa­nya els escrits. No són cro­mos, és mate­rial visual que dona pres­tigi i qua­li­tat glo­bal a l’obra.
Penso que el paper “d’arxi­vista autònom” que fa, la vocació que té per la con­ser­vació de la memòria, reco­llint tota mena de docu­men­tació, no té un retorn gaire agraït...
Quan pla­ni­fi­ques i redac­tes un lli­bre no pen­ses si tindrà èxit. Pen­ses en ser honest i en pre­ser­var el rigor que la con­dició de doc­tor uni­ver­si­tari com­porta en el meu cas. El que sí espe­res, en l’àmbit col·lec­tiu dels que fem recerca, és que les diver­ses admi­nis­tra­ci­ons i enti­tats cul­tu­rals, soci­als i de memòria històrica, con­tri­bu­ei­xin a fer-ne difusió en bibli­o­te­ques, esco­les, asso­ci­a­ci­ons, publi­ca­ci­ons..., perquè arribi al màxim de ciu­ta­dans pos­si­ble. Ha de pre­va­ler el valor de la dig­ni­tat. És neces­sari dig­ni­fi­car les per­so­nes que van llui­tar, que van defen­sar les lli­ber­tats, que van morir per la causa democràtica.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.