Arts escèniques

CRÍTICA

Un home que ha fet un bon ús de la mort

L’adaptació operística d’Orgia, obra teatral de Pasolini, comença amb un home penjat que, abans de suïcidar-se, s’ha vestit de dona. Mort, confessa la seva vida atrapada en el conformisme burgès, en la servitud al poder, en la repressió assumida que l’ha dut a amagar la seva homosexualitat. El director d’escena Calixto Bieito, autor del llibret sense haver escrit res que s’afegeixi al text del poeta assassinat, i el compositor Héctor Parra deixen clar el discurs enrabiat i desesperat de Pasolini; la societat moderna capitalista que du a l’alienació, la solitud, la violència. L’única possibilitat alliberadora i regenerativa és destruir-se? El penjat diu que és un home que ha fet un bon ús de la mort.

Després del pròleg, es representa el que precedeix el suïcidi. Quasi tot es concentra en una nit de sadomaquisme (i records) entre l’home (el baríton Christian Miedl) i la seva esposa (la soprano Ausrine Stundyté, extraordinària a nivell vocal i dramàtic) com si renovessin un ritual: el dolor s’apaivaga amb el gaudi de fer i fer-se mal? Bieito, que també assumeix l’escenografia i el vestuari, els col·loca en un únic escenari on es fan visibles les diverses estances i el mobiliari d’un apartament burgès dels anys seixanta: un infern exposat en una representació que vol interpel·lar-nos, però que es consumeix en un teatre burgès. Parra, compositor català reconegut internacionalment sense que se n’hagués representat abans cap òpera al Liceu, ha necessitat que el teatre barcelonès, l’Arriaga de Bilbao, on l’obra va estrenar-se l’estiu passat, i el festival de Peralada li fessin un encàrrec per realitzar el desig d’adaptar Orgia. Les coses són així.

No fa falta que Bieito remarqui, com li és habitual, la violència amb la idea de fer-la emergir per sacsejar els espectadors. Tota ja hi és expressada en el text tan tremend com poètic de Pasolini. També en la música convulsa de Parra, nodrint-se de les tensions i atonalitats de la tradició contemporània. Tanmateix, sobretot pel que fa a les veus, també es fa lírica. Inspirant-se en la sarabanda de la Suite francesa, de Bach, la tendresa apareix quan la dona, abans de suïcidar-se, mata els seus dos fills. Subratllar un acte tan terrible no hauria tingut un efecte tan estremidor. Un detall de la intel·ligència d’aquesta Orgia. Al final, l’home vol renovar el ritual sadomasoquista amb una prostituta: la soprano basca Jone Martínez, que aprofita un breu paper per lluir un bell timbre i dots com a actriu. Tot és inútil. Només resta el suïcidi. Allò que, d’altra banda, també resta és una òpera forta sense concessions que va ser excel·lentment interpretada per una formació reduïda de l’orquestra del Liceu dirigida per Pierre Bleuse.

Orgia
Compositor: Hèctor Parra Director escènic i autor del llibret: Calixto Bieito
Gran Teatre del Liceu, 11 d’abril


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.