Art

art

Model i artista amb final feliç

El MNAC dedica una antològica pionera a l’Estat a Suzanne Valadon, que es va obrir pas en l’ambient masculí de Montmartre

L’exposició reuneix un centenar d’obres de la pintora, que va sobresortir en el nu i el retrat lluny de l’estereotip eròtic dominant

Per una vegada, comencem pel mig, pel retrat del crític d’art Gustave Coquiot signat per Joaquim Sunyer que fa parella amb el de la seva dona, la vedet Mauricia Thiers, bona amiga de la pintora Suzanne Valadon, que la va pintar rubicunda, exuberant i règia com la gran artista del circ que havia arribat a ser i l’audaç col·leccionista en què es va acabar convertint. Valadon també havia fet la seva pròpia conversió: de model dels grans artistes del seu temps, en aquell Montmartre del tombant del segle XIX al XX saturat de genis en potència, a artista ella mateixa, i no pas una d’anecdòtica i menor, com pertocava a les senyoretes amb vel·leïtats creatives, sinó probablement la més destacada i reconeguda, cosa insòlita, encara en vida.

“Aquesta és una història amb final feliç”, comenta Eduard Vallès, cap de col·leccions del MNAC i comissari, junt amb Philip Dennis Cate, expert en el Montmartre històric, de la primera antològica que es dedica a Suzanne Valadon a l’Estat espanyol (obre aquest divendres i es podrà visitar fins a l’1 de setembre). Perquè no era gens corrent que una noia de províncies que havia hagut de guanyar-se la vida fent de bugadera, florista, rentaplats, mainadera i, sobretot, model de pintors des dels quinze anys, desenvolupés una veu pròpia, despertés l’admiració de Toulouse-Lautrec, Degas o Matisse, i acabés rebent els respectes, el dia del seu enterrament, dels grans noms de la modernitat, des de Maurice Denis a Picasso i Braque. I és una història feliç, també (i per això començàvem pel mig), perquè la mostra, organitzada en col·laboració amb el Centre Pompidou-Metz i el Musée d’Arts de Nantes, ha permès aplegar 109 obres, una trentena de les quals pertanyen a col·leccions públiques i privades catalanes, amb peces destacadíssimes descobertes gràcies a aquest projecte, com el retrat de Coquiot pintat per Sunyer el 1908 i que es presenta en primícia després que Juan Ybarra i Inés Fuster-Fabra l’adquirissin fa menys d’un any en subhasta amb la voluntat expressa de donar-lo al MNAC. És una obra excepcional, no només per la generositat amb què ha ingressat al museu, sinó per com il·lustra els vincles de Valadon amb la comunitat d’artistes catalans establerts a París, aquí a través de Sunyer i Coquiot, un dels grans valedors de l’obra de Maurice Utrillo, fill de la pintora. Amb el cap tirat lleugerament enrere en un somriure de satisfacció i seguretat en si mateix, que reforça la mà molsuda, enjoiada amb dos grossos anells, amb què s’agafa la solapa de l’americana, aquest crític il·lustra, molt al principi del recorregut, una de les idees centrals que travessen l’exposició: aquell era un món d’homes i, com a tal, les dones no hi eren previstes sinó com a mers objectes de gaudi i contemplació.

Aquest era el paper que li va tocar assumir a Suzanne Valadon (en realitat nascuda com Marie-Clémentine, fins que l’amic Toulouse-Lautrec li va suggerir que, ja que servia la lascívia dels vells, podia adoptar el nom de la Susanna bíblica), posant al principi de la seva carrera per a Puvis de Chavannes, el primer de tots, i aviat per a Renoir, Forain, Steinlen, Santiago Rusiñol o Miquel Utrillo, que esdevindria la seva parella, com també ho acabarien sent Erik Satie, que compondria les Vexations en ple dol per la ruptura, o el pintor André Utter, vint anys més jove que ella i amic del seu fill. Nua davant d’ells, quan semblava únicament lliurada a la seva pròpia bellesa, en realitat anava prenent nota de l’ambient de taller i els procediments de la pintura, que va començar a practicar quasi en secret de manera autodidacta. De tots els artistes contemporanis, no n’hi va haver cap que la comprengués millor que Edgar Degas, que no solament va percebre i potenciar el seu talent, sinó que va introduir-la en el gravat i va convertir-se en un dels primers col·leccionistes de la seva obra.

Molts dels dibuixos i gravats de Valadon de la primera època revelen l’empremta del mestre, però mai com una simple imitació, sinó amb un estil personal. Eduard Vallès insisteix en la singularitat de la seva obra justament per no caure en la temptació de buscar-hi només ressons dels altres. Hi són, i en abundància: el perfilat gruixut a la manera de Van Gogh, els arabescos i l’orientalisme joiós de Matisse, l’esclat cromàtic dels fauvistes, les relectures de les ballarines o les escenes de bany de Degas o de l’Olympia de Manet, que donarà lloc a la sèrie de les odalisques dels anys de maduresa de Valadon; fins i tot hi ha certa dolcesa de Modigliani en els braços marmoris i les pupil·les blavíssimes que esclaten en la mirada dels retrats, i una fugaç però punyent anticipació de les inquietants figures de dones absortes d’Ángeles Santos. Però mai no deixa de ser ella mateixa, i d’una manera realment èpica, quan poques altres dones, si no cap, havien tingut la gosadia de pintar amb aquesta llibertat. Que una dona representés altres dones nues i, per tant, lluny de l’estereotip eròtic instituït per la mirada dels homes, era de fet inconcebible, i menys encara que s’atrevís a pintar el sexe masculí, com el d’André Utter per al quadre Adam i Eva, de 1920, i que es va veure obligada a tapar amb unes fulles de morera per poder ser admesa al Salon d’Automme d’aquell any. El jurat, en canvi, no va considerar que calgués cobrir el sexe d’Eva, que llueix impúdicament perquè els acadèmics emmidonats poguessin refermar la propietat del desig. És en aquest ambient mesquí on va haver d’obrir-se pas Valadon, fins i tot reapropiant-se de la imatge femenina que ella mateixa havia contribuït a instaurar en la seva etapa com a model: els seus últims autoretrats, ja gran, amb bosses sota els ulls i un rictus de fatiga a la boca, són d’una valentia extraordinària i la seva veritable “epopeia moderna”.

Travessar el segle
‘Suzanne Valadon. Una epopeia moderna’ es pot resseguir també com un viatge a través dels principals estils que van dominar l’escena artística parisenca des de finals del segle XIX fins poc abans de la Segona Guerra Mundial. Els seus orígens com a model i, doncs, com a element passiu, poc feien preveure el talent que desplegaria en aquell Montmartre reservat als genis, adoptant de cada corrent artístic el que més convenia als seus codis expressius. L’exposició, que ha costat 600.000 euros, com va informar el director del MNAC, Pepe Serra, no perd mai de vista aquest entorn amb un muntatge escenogràfic “immersiu” a base de fotografies del París de l’època en gran format.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia