El Guggenheim de la Verneda

Neus Castellano, valenciana de Xàtiva, és la directora de la que encara regna com la millor biblioteca del món, la Gabriel García Márquez de Barcelona. Té la particularitat de ser l’únic edifici públic de Barcelona construït només amb fusta, entre molts altres espais dissenyats de cara als usuaris. Castellano és de tracte agradable i proper, segura però gens prepotent, molt llegida i amb bona memòria pels noms.

A la García Márquez, que “al barri anomenen amb simpatia el Guggenheim de la Verneda”, comenta Castellano, hi treballen quinze persones, tot i que aviat han de ser alguns més. Reben uns 1.700 usuaris al dia d’uns 55.000 de potencials sumant tres barris: Sant Martí, la Verneda i la Pau. “Els dissabtes, però, ens poden visitar més de dues mil persones, és el moment del turisme interior del país.”

“Quan algú em diu «ai, tu que treballes en una biblioteca, deus de llegir molt, oi?», m’agafen ganes d’arrencar-los el cap... Em sento com un diabètic en una pastisseria, perquè no puc llegir! No em queda temps. Passa per davant meu tot i no m’ho puc menjar.” També se sent una mica cansada de tantes atencions “interessades”, pel fet de ser una biblioteca de concepte i arquitectura capdavanters, però també pel nom que porta, que l’ha convertit en una mena de centre mundial per als fans de l’autor colombià. “Gabo [Gabriel García Márquez] és el mort més viu que he vist mai”, afirma Castellano.

“Jo havia estudiat història medieval i vaig entrar en biblioteconomia enganyada, pensant que em passaria el dia llegint. I res, és tot tècnica. Vaig abandonar l’ensenyament i la investigació, que és el que fa un historiador, i em vaig abocar a la biblioteconomia.”

Fa 23 anys que treballa en una biblioteca pública. “Quan t’adones que pots encomanar l’entusiasme per un llibre, és magnífic. Però ara faig més gestió que atenció al públic, que m’agrada més. Per dedicar-te a això, t’ha d’agradar la gent. I els llibres.”

Sobre la bona iniciativa i la important aposta de futur que va ser crear una biblioteca com aquesta en aquest barri, opina que “això forma part del pla de biblioteques que es va signar el 1998, que es va renovar el 2010 i es tornarà a renovar el 2030”. “El primer pla posava l’accent a construir moltes biblioteques i arribar a les 40 a l’àrea metropolitana, el segon, a normalitzar els serveis, i ara ens centrem més en la participació de l’usuari.”

Tenen més de 40.000 llibres, però algú ha criticat que no en són prous perquè, per exemple, hi ha prestatgeries baixes que ofereixen més confort visual, però es perd espai per a llibres. “Aquests números s’han de llegir en clau de xarxa i no de biblioteca concreta. Aquesta biblioteca és diferent a les altres en el que s’anomena el tercer espai, que ha de ser confortable, ni com a casa ni com a la feina, un híbrid, amb mobles informals i més camp visual. No tenim, només, els 40.000 llibres que ens caben en sala més els 10.000 que tenim en dipòsit, tenim dos milions i mig de documents al nostre abast, de les 40 biblioteques de la ciutat, més un sistema de préstec interbibliotecari, diari.”

Per què es va triar el nom del premi Nobel colombià Gabriel García Márquez? “Totes les biblioteques de Barcelona tenim la mateixa mena de llibres, però cadascuna té una petita especialització. Per exemple la Rodoreda té poesia, el Carmel té novel·la barcelonina... La nostra especialització està vinculada al nom. Quan Gabriel García Márquez va morir, el 2014, en un plenari municipal es va decidir donar-li la medalla de la ciutat, perquè va viure a Barcelona entre el 1967 i el 1974 i, de fet, la família encara hi té un pis. Quan la vídua i els fills van venir a recollir la medalla es va decidir, també en plenari, que la pròxima biblioteca que s’obrís duria el seu nom.”

En l’apartat de curiositats, els han demanat “fer un casament a la biblioteca, tancar-la i fer un càtering al jardí i que oficiï el casament un bibliotecari”. També “posar la biblioteca de marc per a un anunci de cotxes de luxe Bentley, entre d’altres peticions”. “A tot hem dit que no perquè som un servei públic i no som aquí per guanyar diners. Em va saber greu dir que no al casament, perquè m’hauria agradat casar a algú, o poder tocar un Bentley, però no estem aquí per a això”.