La recerca de tresors enterrats

Amb una deli­ca­desa poètica en la manera de fil­mar els cos­sos humans i les coses, el seu gust per la faula i el mis­teri, la seva mirada oberta al mera­vellós, Alice Rohrwac­her fa real amb cada pel·lícula el desig que el cinema sigui un lloc de gene­ro­si­tat moral que trans­meti una estima pel món i la gent que hi viu. Després de Corpo celeste, Le mera­vi­glia i Laz­zaro felice, ens arriba La Chi­mera quasi un any després de la seva pre­sen­tació a l’últim fes­ti­val de Canes, on la cine­asta ita­li­ana va comen­tar: “Aquesta és una pel·lícula enter­rada durant molt de temps que, fina­ment, ha sor­tit a la llum”. Com si ja existís, però neces­sités ser reve­lada donant-se-li una forma o, de fet, la vida.

El cas és que a La Chi­mera, ambi­en­tada als últims anys vui­tanta en un lloc de la Tos­cana (Ripar­be­lla) vora la mar Tir­rena, s’hi fan pre­sents coses que ja van ser enter­ra­des en tom­bes etrus­ques, però que encara ho han sigut més pel pas del temps. Tre­sors ama­gats que bus­quen els ano­me­nats tom­ba­roli: joves pobres que, robant tom­bes, se sen­ten hereus dels page­sos que espe­ra­ven tro­bar res­tes arqueològiques a les ter­res que con­re­a­ven. Al lloc hi retorna, després de pas­sar un temps a la presó, un anglès visi­o­nari (Art­hur, inter­pre­tat per Josh O’Con­nor) amb la capa­ci­tat de loca­lit­zar els tre­sors enter­rats. En prin­cipi no vol explo­tar més aquest do, que li ha cau­sat pro­ble­mes amb la justícia, i no vol saber res dels tom­ba­roli, que tant poden fer pen­sar en els vite­lloni de Fellini com en els Acca­tone de Paso­lini: dos dels cine­as­tes ita­li­ans amb els quals Rohrwac­her manté una fili­ació gens mimètica, sinó assu­mida amb lli­ber­tat. A banda que els tom­ba­roli el temp­ten de nou, Art­hur ha retor­nat per man­te­nir el vin­cle amb el món de la dona esti­mada que, apa­rent­ment, va des­a­parèixer: un Orfeu bus­cant la seva Eurídice. És així que aquest home, tan malen­coniós per un amor per­dut com esquerp, visita la mare (Flora) de la des­a­pa­re­guda: una aristòcrata excèntrica inter­pre­tada per Isa­be­lla Ros­se­llini que manté l’espe­rança que la filla retorni. Flora té altres filles i una alumna de cant (l’enci­sa­dora actriu Carola Duarte) amb la qual el cor d’Art­hur retroba una certa llum després de viure en la fos­cor. Pot­ser allò que menys importa és el relat, sinó la poètica de Rohrwac­her, que, amb una foto­gra­fia esplèndida d’Hélène Lou­vart, ens mena a un món mític, impre­vi­si­ble i sor­pre­nent, en què el veri­ta­ble tre­sor no és mate­rial, sinó, més enllà de qui­me­res, la joia de viure.