Diada radiant en el retorn a l’essència

A tot­hom li agrada cele­brar les tra­di­ci­ons i encara més quan man­te­nen les essències. D’aquí que el retorn de les para­des de lli­bres i flors a la Ram­bla i plaça de Cata­lu­nya a Girona hagi estat beneït per la majo­ria. També per la mete­o­ro­lo­gia, que, amb un temps pri­ma­ve­ral de manual (sol i núvols, amb calor i fres­queta quan s’alter­na­ven), va per­me­tre cele­brar una diada com les d’abans, les que fan d’aquest dia un de ben espe­cial. Hem hagut d’espe­rar qua­tre anys de tran­sició situ­ats a la Devesa, un espai pragmàtic en temps de pandèmia, però que no té ni de bon tros el caliu que ofe­reix el cen­tre, on a més de para­des hi ha les ter­ras­ses dels bars, els res­tau­rants i les boti­gues. Tot­hom con­tent. O no, perquè el vent, amb ràfegues inten­ses en algun moment del dia, va fer la guitza: flors per terra i comp­ta­bi­lit­zada almenys una carpa vola­dora que va anar a petar al riu, per salu­dar les car­pes de l’Onyar, si és que encara en queda alguna. Ràfegues de tra­mun­tana que van sal­var el dia de l’amenaça de pluja; això, i sort que no estàvem a l’antic emplaçament, on ves a saber quanta pols i sorra ens hauríem men­jat. “On han posat les para­des de lli­bres? No les trobo!” Sem­pre hi ha des­pis­tats, aquells que encara no sabien que a par­tir d’ara, segu­ra­ment, s’han inter­can­viat els papers i lli­bres i flors es des­ple­guen per la plaça de Cata­lu­nya, més espa­iosa que no pas una Ram­bla estreta i con­cor­re­guda, ara des­ti­nada a aca­pa­rar bona part de les enti­tats sense ànim de lucre, que no son pas poques. Entre aques­tes, una de dis­creta però ben cofoia, la del Girona FC, que ofe­ria, a més dels lli­bres dedi­cats al club, un punt de lli­bre amb onze haikús (i una tanka) escrits per Josep Maria Fona­lle­ras. Poe­sia i fut­bol, un binomi que casa bé, no s’espan­tin els puris­tes. Aquests, que pro­cu­rin que la Devesa sigui per a Sant Narcís i el cen­tre històric, per a Sant Jordi.