Cultura

Madrid diu sí a Palau i Fabre

Mentre els teatres públics del país van endinsant-se molt a poc a poc en el teatre català del segle XX, a Madrid van per feina. I el febrer vinent el Teatro Español, dependent de l'Ajuntament de la capital de l'Estat, estrenarà un Josep Palau i Fabre, dirigit per Hermann Bonnín, 17 actors damunt l'escena i música en directe. Serà un Don Joan que fusionarà en un sol muntatge els cinc textos dramàtics sobre el personatge mític andalús que el poeta i dramaturg barceloní va escriure als anys 50 del segle passat.

El responsable de tot plegat és un altre català, Mario Gas, director de l'Español, que creu cegament en el projecte de fer entrar Palau i Fabre en la primera divisió escènica. Aquí, en els últims anys, només Bonnín s'hi ha interessat. I gràcies a ell hem pogut fruir a l'Espai Brossa de posades en escena delicioses de La confessió, o l'esca del pecat i Mots de ritual per a Elektra del qui és, juntament amb Baltasar Porcel i Màrius Sampere, l'últim clàssic català viu del segle XX.
El 1976, el poeta escrivia: "Estic quasi persuadit que aquest Teatre de Don Joan no interessarà a ningú. Més: que serà titllat d'excessivament subjectiu i personal i mancat, per tant, de valors socials i comunitaris. Estic tan avesat a veure interpretades mesquinament, quan no malèvolament, les meves obres, que no vindrà d'una vegada". Per sort, la sentència ha estat desoïda, almenys per les orelles exquisides establertes a Madrid.

"Fa cosa d'un parell d'anys, Mario Gas em va proposar de fer alguna cosa i, després d'estudiar alguns textos, aquí estem, amb el Don Joan de Palau i Fabre", ens explica Bonnín.

'Alter ego' del poeta
El director ha fet ell mateix la síntesi de les cinc peces breus donjoanesques amb l'ajuda, diu, de Jordi Coca, Lluís Solà i el mateix Palau. Bonnín sempre ha cregut que aquesta obra "estava feta per a un espectacle de teatre nacional, gran, amb molt públic, ja que té molta potència: Palau expulsa tot el seu vitalisme i ens fa entrar en un món de gran seducció". I és que la figura mítica és també l'alter ego del poeta, ja que situa l'acció en aquella Barcelona dels anys 40, la foscor de la qual va empènyer l'autor a exiliar-se a França.

En el mateix text citat abans, inclòs en el llibre Teatre de Don Joan (Proa, Barcelona, 2003), Palau deixa clar que "en aquella Barcelona dels anys quaranta, el donjoanisme era l'única forma que m'era permesa -socialment permesa- per realitzar-me, o intentar realitzar-me, o fer-me la il·lusió que em realitzava en llibertat. Don Joan era l'únic que podia infringir les normes d'aquella societat sense semblar que, de fet, atemptava contra els seus fonaments". Ara, segurament, entendrem molt millor el colossal poema La sabata, que tants de maldecaps -i èxits- li va dur a Palau.

Més a prop de Faust
Bonnín, alhora, palesa que el Don Joan que portarà al Teatro Español no té res a veure amb el clàssic espanyol de Tirso de Molina ni amb el romàntic de Zorrilla ni qualsevol altre que s'hagi fet. "El Don Joan de Palau i Fabre és l'home del segle XX, que viu un conflicte amb la burgesia liberal, que deixa fer, però no deixa fer gaire, i finalment encotilla tothom. I també és una rebequeria contra la burgesia liberal, que aviat s'acomoda al nou règim franquista", diu el director.

Jordi Coca, estudiós de l'obra teatral del nostre autor, situa aquest Don Joan més a prop de Faust que de la figura del llibertí que tots coneixem. Coca explica a la brillant introducció de Teatre de Don Joan que Palau fa referència a un personatge que topa amb la mort en la recerca de l'ideal i que, com a tret fonamental, coneix el secret de la feminitat, la qual, segons el poeta barceloní, és el mimetisme, és a dir, la capacitat de transformar-se de la persona per agradar a qui vol complaure. Palau i Fabre busca amb el seu teatre "colpir directament l'espectador a través dels seus sentits". I aquest Don Joan seu ho aconsegueix, almenys en la lectura.

A Madrid en podran gaudir en castellà, versionat pel gran catalanòfil canari Andrés Sánchez Robayna, traductor, entre d'altres, d'Espriu, Brossa i Ramon Xirau. L'actor Roberto Enríquez es ficarà en la pell de Don Joan, María Elena Roque ha dissenyat el vestuari, Jean-Pierre Vergier ha construït l'escenografia i Lluís Vidal ha compost la música que tocaran sis intèrprets dalt de l'escenari.

"El país és el que és"
Bonnín ens explica que Palau i Fabre ha llegit la seva dramatúrgia i "està molt content", sobretot perquè, a banda de l'obra de teatre, el Círculo de Lectores organitzarà una exposició al voltant del poeta i el mite de Don Joan, comissariada per Julià Guillamon, que ja va dirigir la mostra Josep Palau i Fabre, l'Alquimista, vista al Centre d'Art Santa Mònica fa set anys.

Per què a Madrid podran veure un Palau en un gran escenari i aquí no? Bonnín no vol entrar en polèmiques "ni retreure res a ningú", ja que no és el seu estil, més aviat amant de la tranquil·litat i del savoir-faire sense escarafalls. "El país és el que és", afegeix, tot recordant la seva afició particular de "rescatar coses que estan submergides". Els espectadors de l'Espai Brossa, que enguany fa deu anys, ja ho saben. Al Teatro Español han dit sí a Palau i el podran tastar a mitjans de febrer del 2008.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.