El gest alliberador d’una dona italiana

Interpretada per la mateixa actriu Paola Cortellesi, que amb aquesta opera prima com a directora ha obtingut un èxit espectacular a Itàlia, Delia és una dona sotmesa a la violència del marit, que, només de començar, li clava una bufetada quan es desperten un dia de primavera del 1946, a Roma, città aperta dos anys després de ser alliberada dels nazis, però controlada per l’exèrcit nord-americà. Delia, dona de classe treballadora, s’ocupa de tot a la casa i fa diverses feines per mantenir la família.

En el seu deambular matinal, Delia coneix un soldat afroamericà, que, després que ella li faci un favor, vol ajudar-la, sobretot quan li veu les marques de les pallisses del marit. Ho farà, però d’una manera inesperada. Aquest soldat afroamericà pot fer pensar en aquell altre que, en un capítol de Paisà (1946), de Rossellini, es relaciona amb un nen que es busca la vida al Nàpols de la postguerra. Tanmateix, més que el neorealisme, el referent de C’è ancora domani és la commedia all’italiana, però per capgirar-ho amb una sensibilitat actual que aborda la violència masculina amb unes formes sovint sorprenents: les pallisses són fora de camp o estilitzades amb una coreografia que, segons Cortellesi, vol mostrar-les com un ritual, sense carregar la dramatització, però sense banalitzar-les. Una opció arriscada que du a pensar-hi amb possibles dubtes.

Delia és mare de dos nens petits i d’una noia més gran, que lamenta la submissió de la mare, però, enamorada d’un noi, no s’adona que també pot ser víctima de la dominació masculina. La mare, sí, i actua en conseqüència. Això mentre té un secret relacionat amb una carta que es manté fins al final del fill.

Això fa que no se sàpiguen els motius pels quals es decideix a fer un gest alliberador, però la seva realització la inscriu en la col·lectivitat de les dones italianes que van demostrar la seva voluntat de participar en la vida democràtica i, per tant, en les coses públiques.