Pérez Treviño desxifra en un llibre el ‘misteri’ del pianista Josep Colom

El musicòleg i assagista Oriol Pérez Treviño (Manresa, 1972), crític també d’El Punt Avui, aprofundeix en la figura del pianista Josep Maria Colom (Barcelona, 1947) en una “autobiografia en converses” que recull les trobades que tots dos han mantingut en el transcurs de més de dos anys, així com xerrades amb el director d’orquestra Josep Pons, la seva germana Maria Lluïsa i el també pianista Javier Perianes, que no té cap mania a considerar Colom com “el millor pianista viu”.

El llibre, publicat per Dinsic, s’anomena Josep Colom, un pianista de culte i reviu, entre d’altres coses, els anys de formació del músic al costat del compositor Joan Guinjoan, el seu pas per la prestigiosa École Normale de París i el seu compromís, com a intèrpret, amb obres d’autors catalans. Pérez Treviño defensa: “El Josep és, per mi, i per sobre de tot, un artista de cap a peus. I fixa’t que dic artista i no pianista perquè penso que és un exemple de l’artista majúscul que amb el seu art ens està mostrant una altra forma de viure que res té a veure amb el món materialista i egòlatra que, malauradament, rodeja sempre el món musical.” Va conèixer Colom a través del seu pare Enric (“a casa sempre me’n parlava de forma entusiasta, tant de la seva persona com de la seva genialitat com a artista”) i en el llibre ha volgut mostrar “tot l’enigma i misteri que envolta sempre Josep Maria Colom”. “En alguns concerts seus he sortit completament diferent de com havia entrat a la sala de concerts”, hi afegeix el musicòleg. “Amb el seu art, en Josep Maria ens mostra aquella veritat tràgica de Silè assenyalada per Nietzsche al El Naixement de la tragèdia i, per no fer-ho tan complicat i erudit, el misteri que és tota vida humana pel simple fet que naixem i morim. I, si ho pot fer, és perquè, abans que res, en Josep Maria és una persona bondadosa que té el bé com a prioritat.”

Colom, segons conclou Pérez Treviño, té però un “reconeixement absolut més en part dels pianistes que no pas en l’imaginari cultural col·lectiu”. “També és veritat, però, que la seva és una personalitat que ha volgut mantenir la independència del mercantilisme que massa sovint esquitxa el món musical”, hi afegeix l’autor. “Ell n’ha viscut al marge i això ha fet, possiblement, que no tingui el reconeixement que de ben segur mereix.”