Cinema

Ryûsuke Hamaguchi

Director de cinema

“Cada generació deixa els problemes per a la següent”

El director japonès premiat en els Oscar i els festivals de Canes, Berlín, Venècia i Sant Sebastià, estrena ‘El mal no existe’

“Quan passes un cert temps al camp, sobretot a l’hivern, la primera impressió que tens és que el mal no existeix a la natura”

La voracitat de la societat està arribant a un punt en què la natura no serà capaç de regenerar-se

Estar nominat a quatre Oscar per Drive my car, rodat en japonès, i guanyar el de millor film internacional del 2022 no han fet més que confirmar el que ja sabien els habituals dels grans festivals internacionals: Ryûsuke Hamaguchi (Kawasaki, 1978) és un cineasta d’un gran talent, sensibilitat i humanitat. No ha sorgit com un bolet: fa més de vint anys que dirigeix una filmografia que suma ja 17 llargmetratges i no ha parat de créixer i rebre premis: a Canes, Berlín, Venècia, Sant Sebastià... A El mal no existe retrata una petita comunitat envoltada de boscos que es veu amenaçada per un projecte de glàmping (càmping de luxe).

El film reflecteix tensions entre el camp i la gran ciutat. Existeixen realment al Japó?
Crec que és un tema comú a tots nosaltres, no només del Japó. El perill que hi ha en la societat actual és que sembla que cada generació deixa els problemes per a la generació següent.
Per què ha recorregut al glàmping, el càmping de luxe, com un element pertorbador per a aquesta comunitat i per a tot l’ecosistema?
Quan vaig rebre l’encàrrec d’Eiko Ishibashi [autora de la banda sonora de Drive my car] de fer aquesta pel·lícula, pensant quin tema podria tractar, una de les primeres coses que vaig fer va ser visitar la zona on viu ella. Vaig començar a buscar paisatges que s’ajustessin al que volia, i també em vaig posar a parlar amb la gent d’allà, per saber quins eren els problemes que tenien. Casualment, un dels dies que hi era, hi va haver una reunió explicativa als veïns sobre un projecte de glàmping exactament igual que el que apareix en aquesta pel·lícula. Vaig assistir a aquesta trobada amb els veïns i em va semblar un bon tema que simbolitzava molt bé la història que jo volia representar, i és per això que el vaig triar.
El títol es refereix al fet que el mal no existeix com cosa externa, sinó a dins de les persones?
Quan preparava la pel·lícula vaig anar diverses vegades al camp; jo visc a la ciutat. Quan passes un cert temps al camp, especialment a l’hivern, sense veure ningú, la primera impressió que tens és aquesta, que el mal no existeix a la natura. Al Japó, és cert que, de vegades, podem patir un tifó, un terratrèmol..., i aleshores la gent s’enfada, però no amb la natura, s’enfada perquè potser el govern ha reaccionat tard, o no ha fet prou. Per altra banda, també es pot interpretar, com vostè ha dit ara, que fora de nosaltres el mal no existeix, el mal el portem nosaltres a dins.
Fins a quin punt el preocupa aquest capitalisme voraç que es veu a la pel·lícula, simbolitzat pel glàmping?
Bé, em preocupa a nivell personal i em preocupa també pel que això suposa per a la societat japonesa, perquè crec que s’està arribant a un límit en què ja no hi ha marxa enrere. Crec que aquesta voracitat de la societat, empitjorada a més per l’envelliment i per la crisi econòmica, està arribant a un punt en què la natura, inclosa la naturalesa que portem a dins, ja no serà capaç de regenerar-se. No és que volgués donar aquest missatge a la pel·lícula, però a títol personal sí que és un tema que em preocupa.
M’ha semblat una pel·lícula molt imprevisible, especialment al final. M’agradaria saber si busca aquesta sorpresa en l’espectador.
Bé, no era la meva intenció sorprendre l’espectador. Abans que res, jo el que vull fer és fer una pel·lícula amb la qual jo mateix pugui quedar satisfet i que, d’alguna manera, quedi a la memòria de l’espectador. Pel que fa al final, és una cosa que em pregunten molt, per què té aquest final tan abrupte i tan estrany, però crec que com més es veu la pel·lícula més es comprèn per què acaba així.
Com el van afectar les quatre nominacions i l’Oscar a ‘Drive my car’? Ha tingut efectes positius a l’hora d’abordar la seva pel·lícula següent, com ara facilitar el finançament?
Per descomptat que sí, que m’ha afectat. Una de les proves és la quantitat d’entrevistes que em demanen últimament, com aquestes d’avui, i és clar que també tindrà molta influència en les facilitats de producció de les pròximes pel·lícules, perquè ara tothom estarà interessat a produir una pel·lícula meva. Però dins d’això, jo intentaré continuar fidel al meu estil i, en la mesura que pugui, continuar fent pel·lícules amb les quals jo estigui satisfet i que m’interessin a nivell personal.
La pel·lícula té un origen musical, no? D’on surt aquesta història?
Efectivament, en principi, la idea era filmar unes escenes per a un espectacle musical d’Eiko Ishibashi, amb qui vaig treballar a Drive my car, però ella no havia compost encara la música. Llavors ens vam preguntar quin tipus d’imatges podríem filmar i vaig decidir crear una història, independentment que després acompanyés o no la música. Segons anava avançant el rodatge, se’m va acudir fer dos projectes paral·lels. Vaig parlar amb Ishibashi i em va dir que li semblava bé fer els dos projectes, d’una banda la pel·lícula i de l’altra el seu espectacle, que es diria Gift. I d’aquesta manera van anar avançant tots dos.
El fet que situï en un cotxe la conversa més important que hi ha, entre els agents, és una mica reminiscència de ‘Drive my car’?
D’alguna manera, l’escena del cotxe marca un punt d’inflexió. Fins aleshores aquests dos personatges no eren gaire importants, i de cop i volta, a partir de l’escena del cotxe, l’espectador pren consciència del seu protagonisme. Certament aquest tipus d’escenes dins d’un cotxe eren a Drive my car i a altres pel·lícules meves, però em sembla que és una manera molt natural de presentar la situació. Perquè per primera vegada tots dos estan junts durant molt de temps en un espai molt reduït. Aleshores, si no conversen, si no comencen a comunicar-se entre ells, diguem que la situació és molt incòmoda.
Per què dona una imatge d’idiotes dels urbanites en comparació de la gent del poble?
Crec que realment la gent que només ha viscut a la ciutat actuaria així.
La seva pel·lícula té moralitat?
Mai pretenc donar lliçons de moral. El que intento és que cadascú, dins de del lloc i les circumstàncies en què viu, reflexioni sobre la seva pròpia situació. El principal objectiu de les meves pel·lícules no és donar lliçons de moral, sinó que la gent s’ho passi bé.
Volia preguntar per l’ús de la música i pels talls abruptes de so que fa.
Com he dit, vam col·laborar amb Eiko Ishibashi a Drive my car, i la manera que tenim de treballar no ha canviat tant. En aquest cas ha compost un tema principal que crec que és meravellós. El que passa és que, per a mi, la música és un element paisatgístic més, i s’ha de vigilar molt en mantenir l’equilibri. Per suposat, ella compon una música adaptant-se a les meves imatges, però em fa la sensació que de vegades determinats temes són massa atractius i el públic s’hi pot perdre i no prestar atenció a les imatges. Per això, de tant en tant tallo abruptament la música, perquè la gent recuperi la consciència que està veient una pel·lícula.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia