Música

Ferran Palau

El músic de Collbató presenta disc i curtmetratge

“Sense idees boges, el país, culturalment, no avançaria”

‘Plora aquí’ és el títol del seu nou disc i, també, d’una pel·lícula de monstres protagonitzada per Bruna Cusí i Judit Mascó

“Per què no hi ha hagut mai a Catalunya ningú que fes una pel·lícula sobre el monstre del llac de Banyoles?”, es pregunta

El cinema dels anys vuitanta és una font d’inspiració en la qual constantment hi trobo idees Montserrat té una càrrega molt bèstia de misteri, t’encén molt la imaginació
Els artistes tenim l’obligació de deixar-nos la vida en allò que fem

Faríem segu­ra­ment molt curt si diguéssim que Plora aquí (avui es publica en for­mat físic; el dia 23 en digi­tal) és el nou disc de Fer­ran Palau i prou, ja que, en el marc d’aquest pro­jecte, s’hi inclou també un fas­ci­nant curt­me­tratge diri­git per Pablo Maes­tres, pro­ta­go­nit­zat per Bruna Cusí i Judit Mascó, a través del qual el músic de Coll­bató, que també hi fa d’actor, exposa la seva fas­ci­nació pels mons­tres de les pel·lícules dels anys vui­tanta. “No sé si és perquè no he madu­rat o perquè, de petit, ja era una per­sona força madura, però, sigui com sigui, les coses que m’interes­sen ara són les matei­xes que m’interes­sa­ven quan tenia deu anys”, con­fessa aquest músic que, en el ter­reny musi­cal, i amb la com­pli­ci­tat de Joan Pons (El Petit de Cal Eril) i Jordi Matas, ha tei­xit una de les sono­ri­tats més exqui­si­des del pop fet a Cata­lu­nya en l’última dècada. Palau, que estre­narà el curt­me­tratge el dia 22 als cine­mes Phe­no­mena de Bar­ce­lona, atén El Punt Avui després d’ense­nyar-nos en el mòbil els esbos­sos que ell mateix va fer dels dos mons­tres de la història, Sniff i Smosly, i que, després, l’artista Agnès C. Olivé va mate­ri­a­lit­zar.

Un disc? Una petita pel·lícula? Com ha aga­fat forma ‘Plora aquí’?
Els vide­o­clips ja no tenen la funció de quan van néixer amb la MTV, que era poder ven­dre una cançó no única­ment a través de la ràdio sinó també de la tele­visió. En no haver-hi ja espais, doncs, on poder des­ti­nar-hi els vide­o­clips, almenys en aquest país, ens vam pro­po­sar que el vide­o­clip fos també un curt­me­tratge, i donar-li la mateixa importància que les cançons, pro­cu­rant que tot ple­gat creixés a la vegada i formés part d’un mateix nucli. Aquesta vegada, doncs, no m’he limi­tat a gra­var un disc, sinó a crear un petit món on hi ha unes cançons i una petita pel·lícula, però també unes idees i una estètica molt deter­mi­nada. La història de la pel·lícula està ins­pi­rada en les lle­tres del disc, espe­ci­al­ment en la d’Avui, on diu: “Avui seràs el fang que fre­narà els meus peus.” Parla de l’Sniff, que és el mons­tre de la por­tada del disc. I afe­geix: “Avui seràs la sal que em curarà la pell”, refe­rint-se a aquest altre mons­tre blanc, amb incrus­ta­ci­ons de sal. Un repre­sen­ta­ria la rauxa i la boge­ria. L’altre, la prudència i el seny.
Tenim una llarga fas­ci­nació pels mons­tres, a Cata­lu­nya.
Cert. A Cata­lu­nya hi ha hagut molta tra­dició i cul­tura de mons­tres, mol­tes lle­gen­des popu­lars. Crec, però, que no hem sabut tras­lla­dar-les al cinema, on més aviat hem apos­tat per aquesta mena de rea­lisme cos­tu­mista tan típic dels films cata­lans. N’hi ha que són boníssims, eh! Però, en qual­se­vol cas, em xoca que ningú s’hagi aven­tu­rat mai a fer pel·lícules de mons­tres. Passa el mateix amb els extra­ter­res­tres. No em diguis que aques­tes obser­va­ci­ons d’ovnis a Mont­ser­rat no eren un temasso per fer-ne una pel·lícula? Doncs han hagut de venir de Madrid aquests de La Mesías per expli­car-nos-ho, la qual cosa té nas­sos...
Vostè té Mont­ser­rat al cos­tat de casa...
Exacte, totes aque­lles reu­ni­ons de fre­akies, jo les vaig viure en pri­mera per­sona. Ara ja no se’n fan perquè el senyor Grífol, que d’alguna manera era el jefe de tot allò, es va reti­rar, però a La Mesías hi ha una escena durant la qual venen uns quin­quis a incre­par-los, per exem­ple, que és una cosa que jo, a Mont­ser­rat, vaig arri­bar a veure amb els meus pro­pis ulls. Recordo estar mirant aquesta sèrie i pen­sar de manera cons­tant: “Ostres, de debò han hagut de venir de Madrid per expli­car-me això que pas­sava aquí al cos­tat? Com és que, tenint aquest mate­rial tan increïble, cap de nosal­tres ho ha fet abans?” I podem par­lar també del mons­tre del llac de Banyo­les, també. Per què no hi ha hagut mai a Cata­lu­nya ningú que fes una pel·lícula sobre això? Mira que ens n’hem hagut empas­sar unes quan­tes: del mons­tre del llac Ness...
A ‘Parc’ (2021) ja jugava força amb refe­rents del cinema de ter­ror dels anys vui­tanta. En va ser el des­en­ca­de­nant?
No hi està direc­ta­ment con­nec­tat, però alguna cosa hi té a veure, és clar. Soc molt fan del cinema d’aque­lla època, que és una font d’ins­pi­ració en la qual cons­tant­ment hi trobo idees. Quan faig un disc neces­sito par­tir d’un con­cepte. No em refe­reixo a un con­cepte nar­ra­tiu que s’expli­qui de manera explícita en les lle­tres, sinó a una idea en què pugui englo­bar les cançons o allò que vul­gui fer, en aquest cas una pel·lícula, també. Fa dos Nadals, veient pelis com Labe­rinto o La his­to­ria inter­mi­na­ble vaig tenir la idea de fer un disc amb aquest tipus de mons­tres. I el pri­mer que vaig fer va ser posar-me a cons­truir-los a casa i com­par­tir amb en Pablo [Maes­tres] aques­tes idees.
Viure prop de Mont­ser­rat, doncs, ali­menta aquesta fas­ci­nació per aquest uni­vers fantàstic?
Abso­lu­ta­ment. Mont­ser­rat, ovnis a banda, té una càrrega molt bèstia de mis­teri, t’encén molt la ima­gi­nació. Jo hi vaig pràcti­ca­ment cada dia, als bos­cos de la falda de la mun­ta­nya, i és habi­tual pas­se­jar per algun d’aquells camins que van tan­cant-se amb els arbres i es van empe­ti­tint i ima­gi­nar-te tota mena de bit­xets vivint-hi. Amb una mica d’ima­gi­nació, si obser­ves un arbre ple d’heu­res mor­tes que li cauen al damunt, hi veuràs un mons­tre.
Com van aca­bar Bruna Cusí i Judit Mascó sumant-se a una boge­ria així?
Amb la Bruna ja vam fer el vídeo Bum Bum, que és una cançó que vaig fer amb b1n0. Les poques coses que sé d’actuar, me les va ense­nyar ella ales­ho­res. Judit Mascó, en canvi, va ser un fit­xatge de la pro­duc­tora. En Pablo tenia molt clara aquesta idea d’una pre­sen­ta­dora de tele­visió molt dels anys vui­tanta i noranta, his­triònica i amb el som­riure con­ge­lat, i va sor­tir el nom de la Judit. Quan va accep­tar tots vam dir: “Uau!”, ja que és una icona de la moda a Cata­lu­nya, i veure-la en el teu vídeo és bas­tant fort. Diria que va enten­dre molt bé aquesta idea de fri­vo­li­tat que vol trans­me­tre el seu per­so­natge, ja que, en el món de la moda, de fri­vo­li­tats en devia patir unes quan­tes...
És un puntàs, l’escena on surt...
Teníem molt clar que la gent de la ciu­tat havia de ser com un sol per­so­natge, una cosa molt uni­forme. És una mica com la gallina dels ous d’or, això de tro­bar-se un mons­tre. Pri­mer, com que és dife­rent, ens fa gràcia; després ens l’empor­tem; li donem afecte però, final­ment, aquest afecte es trans­forma en una cosa que con­su­meix el mons­tre i l’acaba des­truint. És una història que hem vist en mil per­so­nat­ges: Frankens­tein, Edu­ardo Manos­ti­je­ras...
La seva última col·labo­ració amb Pablo Maes­tres, ‘Flora Caic’, va aca­bar nomi­nada en la cate­go­ria de millor vídeo alter­na­ti­ual als UK Music Awards, junt amb tre­balls dels Idles o FKA Twigs.
Sí, però cal dir que, per a una per­sona com jo, abo­car tants recur­sos i esforços a vídeos així... Em movia l’ambició, però, de fer una cosa que aquí no havia fet ningú, ja que, com deia abans, a Cata­lu­nya, per desgràcia, no se n’han fet mai, de pel·lícules de mons­tres. En el meu món, de fet, hi ha un munt de gent que els vide­o­clips se’ls fan amb el mòbil! Segu­ra­ment m’hi dei­xaré un ronyó, però tenia clar que, ja que ningú ho feia, ho faria jo. I haver pogut sumar més gent a aquesta aven­tura, per a mi, té més valor del que puguin dir els angle­sos sobre si el vídeo és menys o més bo. Els artis­tes tenim l’obli­gació de dei­xar-nos la vida en allò que fem. Sense idees boges, el país, cul­tu­ral­ment, no avançaria.
Fins i tot pot arri­bar a estar mal vista, l’ambició artística, en aquest país.
Això és perquè se sol con­fon­dre amb una ambició quant a reco­nei­xe­ment. Que t’aplau­dei­xin, que et donin pre­mis... aques­tes coses. Jo, però, no la tinc gaire, aquesta ambició. De fet, sem­pre he gau­dit més dels con­certs petits que no pas dels grans. Si puc arri­bar a final de mes, omplir una mica la nevera i poder con­ti­nuar fent la música que vull, ja em donaré per satis­fet. No em com­praré un cotxe, però hauré fet una pel·lícula de mons­tres!
Què hi diu, d’això, la seva dona? [Louise San­som, amb qui Palau va com­par­tir el grup Anímic i, actu­al­ment, al cap­da­vant de la dis­cogràfica Hid­den Track]
Li sem­bla bé, per això ens ente­nem tan bé. Està, de fet, més boja que jo, que a vega­des em venç la prudència i voler ser una més con­ser­va­dor. Ella diu: “Oi que se suposa que esta­rem vius, el mes que ve, doncs fem-ho!”
El disc

“Necessitava fer una cosa una mica més ‘punky’, ara”

Sense menystenir la seva obra al capdavant del grup Anímic entre els anys 2006 o 2017, el que ha fet Ferran Palau des d’aleshores (set àlbums en dotze anys), constitueix una de les grans dianes del pop d’autor dels últims anys a Catalunya. Va estrenar-se en solitari, l’any 2012, mitjançant el segell discogràfic de Pau Vallvé, invocant Nick Drake en el disc L’aigua del rierol, i, des d’aleshores, sempre cantant en català, ha gravat sis altres discos que, junt amb els del seu bon amic Joan Pons d’El Petit de Cal Eril, van ser etiquetats durant una bona temporada, a voluntat pròpia, com a “pop metafísic”. “En el disc es desafien les convencions de gravació tradicional i es desdibuixa la figura del productor”, es diu en les notes promocionals del seu darrer treball, Plora aquí, que, al contrari del que sol ser ara habitual, es podrà escoltar des d’avui mateix en format físic i, d’aquí a tres setmanes, a les plataformes digitals. “La manera com treballava abans, amb el meu cosí [Jordi Matas] de productor i una manera molt establerta de fer les coses que havíem anat polint amb el temps, ens havia donat moltes alegries”, explica Ferran Palau. “Aquesta vegada, però, tenia la necessitat de sentir-me més naïf. Necessitava una mica més d’incertesa, fer una cosa una mica més punky”. Amb aquesta idea, Palau va construir Plora aquí a partir de “diferents collages fets a diferents llocs i amb diferents persones”, amb parts gravades tot sol a casa amb una gravadora digital; parts gravades, a Guissona, al Teatre de Cal Eril, i parts enregistrades, finalment, amb Sr. Chen, productor vinculat a les músiques urbanes (terreny en el qual, per cert, Ferran Palau, que fa temps que utilitza tècniques pròpies del hip-hop, és força respectat), amb qui el músic de Collbató mai no havia treballat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.