“La llengua persistirà si estem disposats a mobilitzar-nos”

De material jo penso que n’hi ha, però has de buscar molt i, a més a més, no genera molta actualitat. Hi ha un filòleg, que es diu Ramon Sistac, que és un dels dialectòlegs més importants del país, que diu que la Franja és com un enfilall de salsitxes. Si tu mires el mapa dels Països Catalans, veuràs que hi ha un moment que entre la comarca del Baix Cinca i la Llitera es trenca. És el trosset aquest de la salsitxa. La Franja no té cap unitat. Quan l’home del temps diu “A la Franja pot ploure!”, et preguntes “A on? Als Ports de Beseit o a dalt de tot a la Ribagorça?”. La Franja és com una continuïtat del Principat, i a més a més al Baix Cinca hi ha una part que és castellanoparlant. Al Matarranya o la Ribagorça hi ha una part en què no es parla català. I el que han fet de manera sistemàtica els governs aragonesos de torn ha estat potenciar aquesta part que parla castellà. A la Llitera, per exemple, han posat la capital a Binèfar. El mateix amb el Matarranya, on la capital històricament ha estat Vall-de-roures, doncs ara per temes de salut han d’anar a Alcanyís, quan abans anaven a Tortosa. Es fan moltes carreteres vinculades a l’interior d’Aragó per tal d’estimular les relacions amb aquesta part. El resum és que el govern d’Aragó sempre ha pensat que si dignifica el català la gent acabarà relacionant la llengua amb la identitat catalana. Volen que la gent mai es pugui sentir catalana.

És cert. No hi ha tampoc una correspondència. Per a la gent més sensibilitzada sí, però en general no. Tampoc desperta gaire interès. És com un afegit del qual no se’n sap ben bé què fer. Per això en diuen franja, faixa. És un territori sense cap unitat. Quan diuen “català d’Aragó” fan riure. Què volen dir exactament? No diuen “castellà d’Aragó”. En allò que fa referència a la llengua que es parla, el referent són altres llocs del Principat que, mirant el mapa, es troben a la mateixa altura, com ara Lleida en el cas de Fraga, de Tremp en el del Pont de Montanyana, d’Alfarràs en el d’Albelda.

Amb els anys, a Fraga hi ha gent anticatalana, gran part dels quals no són ni fragatins de soca-rel. El català a la Franja, igualment com a la Catalunya Nord, no ha estat pràcticament mai oficial. Només va ser-ho durant l’ocupació napoleònica. Napoleó va incorporar de Fraga fins a Favara en un departament que s’anomenava Boques de l’Ebre, amb capital a Lleida. Napoleó incorpora Catalunya i una part de la Franja a França.

Sempre hi ha hagut aquest intercanvi més humà entre un costat i l’altre, diguem-ne, de les fronteres més artificials. Hi ha molts exemples en aquest sentit. Segons quina especialitat es vulgui fer de formació professional, és absurd anar a Saragossa, a Osca. Per proximitat natural, s’acaba anant a Lleida. El mateix passa si t’has de sotmetre a una operació o busques un especialista i ho vols tenir més senzill. També acabes anant a la capital del Segrià, que està a poc més de vint minuts de distància. Però com que hi ha aquest grau d’anticatalanitat, també hi ha gent que se’n va a tenir el fill a Saragossa.

És una mostra que el patrimoni més important de la Franja, després de les persones, és la llengua. El fet diferencial, allò que la Franja podria portar a Aragó si s’estigués disposat a acceptar i valorar la diversitat, és la llengua. En altres llocs com a Bèlgica existeixen realitats molt paregudes, però es respecten les llengües del territori, que acaben sent les oficials. A l’Aragó només hi ha una llengua oficial, que és el castellà.

La situació de la Franja és de desemparament après. La gent ha après a viure en la indigència lingüística. Com que no hi ha pràcticament res legislat, el Justícia d’Aragó, que és el defensor del poble, no et dona la raó si fas una queixa perquè no hi ha res on agafar-se. Europa ha deixat les competències lingüístiques als estats com un tema interior. Aleshores no et queda pràcticament cap porta on anar a picar. Hi ha una ONG que es diu ELEN i diuen que com a molt poden aconsellar que vinguin inspectors per veure que aquí el castellà cada dia ocupa més espais d’ús i de prestigi i el català va quedant apagat. Ens queda la creativitat, però poca cosa més. Quan faig les presentacions sempre dic que quedem nosaltres. Si estem disposats a mobilitzar-nos i a fer coses per la llengua, persistirà.