Bernat Salvà és un home aparentment tranquil. Una pàtina exterior coherent amb el tòpic que envolta els nascuts a les Balears. Ell va néixer al barri es Pil·larí, de Palma, el 1967. Quan tenia 18 anys es va traslladar a Barcelona per estudiar periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, on més tard també es va llicenciar en ciències polítiques i sociologia. Des del 1990 treballa com a periodista especialitzat en cinema en aquest diari (abans Avui). Ha cobert una cinquantena de festivals de cinema internacionals.
Tot i que els controla i administra amb naturalitat, a Catalunya li diuen que té accent mallorquí i a Mallorca que té accent català. Terra de ningú. O de tothom. El català és català, diguin el que diguin PP i Vox.
El seu suposat tarannà calmós, però, va rebre la sacsejada d’un projecte: fer la volta a Mallorca a peu i per camins tan enganxats al mar com fos possible. Assaborir amb tots els sentits el perímetre de la seva illa en un recorregut de mig miler de quilòmetres, molts dels quals en solitari. Al repte físic i vital, que va fer el maig del 2021, n’hi va sumar un altre d’intel·lectual perquè, amb les vivències, va decidir escriure un llibre, el seu primer: Vorera de mar. Volta a Mallorca a peu en 22 dies, publicat per Angle.
L’aventura, que té més a veure amb els records que amb els rècords, pot semblar discreta, en temps de plusmarques i ultramaratons. Que ningú esperi una guia d’excursions, ni d’autoajuda i autoconeixement. Salvà descriu la ruta des del punt de vista paisatgístic i naturalista, però també històric, amb pirates i guerres, sociològic, amb pescadors i contrabandistes i, a la manera de Josep M. Espinàs, de contacte amb els habitants que va trobar pel camí i amb els quals va conversar. I hi aboca anècdotes d’infantesa i els canvis –en l’illa i en ell mateix– dels darrers trenta anys, amb més humor que melancolia. “He escrit un llibre de la Mallorca que he trobat i d’aquella Mallorca que vaig conèixer, que desapareix lentament”, sintetitza.
És el seu debut en llibre, però no escrivint, i es nota perquè ofereix un còctel savi d’informacions i de tons. En cap moment cansa, tot és mesurat i amè, fins al punt de convertir el lector en un golafre de pàgines, per cert, molt ben editades, amb el detall de cada etapa en un petit mapa.
Escriure un llibre partint d’un viatge a peu no és original, però el resultat sí que és únic.
Els viatges poden tenir formats infinits i, a l’hora d’escriure-ho, també pots triar el camí que més t’agrada. Els viatges s’han utilitzat sovint com a metàfora de la vida i, per tant, un llibre de viatges pot tenir la complexitat de la vida mateixa. En aquest cas, el viatge és el fil conductor per parlar de molts temes, d’història, de grans personatges, de natura i per comparar els meus records amb la Mallorca actual.
De quins referents va partir?
A fer la volta a peu a Mallorca i narrar-ho introduint molts altres continguts em va inspirar el llibre Un paseo por el bosque, de Bill Bryson; també Salvatge, de Cheryl Strayed. Naturalment els llibres a peu de l’Espinàs i, encara, Javier Reverte, en concret El sueño de África, perquè fa això de combinar la petita història del viatge amb les grans històries que han passat per allà on camina.
Quines fases ha seguit?
La primera va ser la preparació física, al llarg d’un any, en què també vaig fer alguna lectura específica. Després la ruta, fent alguna entrevista. Abans de començar a escriure vaig documentar-me exhaustivament sobre la zona de cada etapa. I, finalment, ho vaig escriure.
Als agraïments consten els noms de tot d’experts als quals ha consultat alguna cosa...
Vaig comprovar que els grans experts poden ser molt accessibles. Per exemple, el millor expert en Guerra Civil a Mallorca era el malaguanyat pare Massot Muntaner. No em va posar cap pega i hi vaig poder parlar una hora, a Montserrat.
El text és una sàvia combinació de gèneres. Com s’ho ha fet?
La vida és una barreja de gèneres. Que en toqui tants en aquest llibre és una extensió natural del que va ser la ruta.
Li ha costat explicar anècdotes i sentiments personals?
No soc gaire de fer-ho, però la meva parella, la periodista Susanna Ruiz, en les primeres lectures em va dir que el que li resultava més interessant i diferent a altres llibres similars era la part de records personals. I ho vaig potenciar. Tampoc explico tant de mi i, la veritat, no em va costar gens.
Tot i que vostè és mallorquí, va descobrir res que no sabia?
La vida de Joan March. Tots n’hem sentit a parlar, però quan entres a la seva biografia a fons, és espectacular. Es va enriquir en quatre guerres, va fer negocis amb els nazis i els aliats, va ajudar Franco i després hi va conspirar en contra... Si fos nord-americà, a Hollywood li haurien dedicat unes quantes pel·lícules.
Vostè fa més de trenta anys que és periodista de premsa i escriu cada dia. Com s’ha sentit escrivint aquest primer llibre?
Ho comparo amb caminar. Primer costa, de vegades fas figa o et fa respecte una ascensió, però ho fas perquè vols i al final és molt satisfactori. Estic molt content d’haver arribat a un bon final de camí.
A qui va adreçat, el llibre?
Com que visc entre Barcelona i Mallorca aporto la doble perspectiva. Explico coses que molts mallorquins potser no coneixen, però també m’interessa explicar Mallorca als catalans, perquè per a molts som “els de l’illa del costat de Menorca”. Molta gent sap més noms de barris de Londres o Nova York que de pobles de Mallorca...
I un cop publicat, com se sent? Amb ganes de més?
En els tres anys que han passat, ja he fet una segona ruta, per la Mallorca interior. També és interior pel que fa a mi, més personal, perquè vaig passar pels pobles dels meus pares i vaig descobrir algunes històries familiars, amb morts pel mig, que no coneixia. L’estic escrivint. I em proposo fer rutes per Menorca, Eivissa, Formentera, la costa catalana... No caminem prou per la nostra geografia.
